Escrits amb els dits

Nosaltres Sols, Partit Nacionalista Català, Reagrupament, Solidaritat, etcètera, etcètera, etcètera. Exemples pràcticament mimètics (amb diferències de metodologia i marcialitat formal evidents, això sí) de com l’independentisme sol tenir el principal adversari a les seves pròpies files. Històricament, cada vegada que el moviment sobiranista comença a reeixir en l’objectiu d’eixamplar la base, d’engrandir el suport sociològic i avançar cap a la centralitat hi acaba havent una crisi de creixement que topa amb la impaciència compulsiva i amb els incapaços de transigir en el fet que tot projecte polític que busqui la centralitat ha de tenir una resiliència ideològica i una porositat estratègica que no cal confondre amb la renúncia però que no pot ser presoner de l’ortodòxia. L’hegemonia és enemiga de l’essencialisme.
Essencialisme.
Justament aquest és el mot que inspira el corrent d’opinió intern que es va presentar ahir per competir pel control de l’ANC que fins avui lidera l’equip de Carme Forcadell i que, amb totes les crítiques que calgui, no es pot negar que ha aconseguit portar l’independentisme a unes cotes mai assolides fins avui, i m’atreviria a dir que ni tan sols imaginades més enllà del somiatruitisme marginal.
Ara tenim aquí el col·lectiu Essència. Amb tot el dret a pugnar per un lideratge que ha de ser indiscutiblement democràtic. Tanmateix, caldrà veure quin és el suport real d’una iniciativa que d’entrada neix amb una denominació fonamentalista que no presagia res de bo. S’han presentat per salvar l’ANC de pressions externes. Com s’ha vist fins ara, l’Assemblea ha sabut regirar perfectament en favor seu els atacs de l’exterior. El problema, per tant, no és pas qui defensarà l’ANC de les pressions externes, sinó de les internes. Al CNI deuen estar posant el cava en fresc. Ells no ho sabrien fer millor. (Publicat a El Punt Avui el 17 d’abril de 2014)