Escrits amb els dits

Un ibuc

Una de les novetats editorials més destacades d’aquest Sant Jordi és que si, temps a venir, triomfa precisament aquesta novetat editorial, en les diades de Sant Jordi d’un futur no gaire llunyà els paradistes i els llibreters en comptes de fulls a les parades s’hi podran posar fulles, i a les llibreries també si no s’espavilen pas a muntar punts de descàrrega de material literari cibernètic, això sí, amb atenció personalitzada per a aquells que entren a comprar amb la frase «és un que té moltes pàgines i és de color groc» com a única referència bibliogràfica.
La novetat editorial a què em refereixo és la iniciativa dels tres segells independents catalans, petits però emprenedors, que integren el projecte Edi.cat, de posar en marxa el primer portal de venda de llibres electrònics en català (www.edi.cat). Són la gent d’Angle Editorial, Bromera i Cossetània, i semblen ben disposats a potenciar en la nostra llengua el paper d’un sector nou que precisament es distingeix per l’absència de paper. Com s’ha de fer, per raons de mercat, en un món com el de l’àmbit lingüístic català, han engegat amb la modesta xifra de 24 títols, a poc a poc i bona lletra, boníssima lletra si es té en compte que una de les obres transformades (de canviar el format se’n deu dir transformar, no?) és tot un clàssic com Vilaniu del senyor Narcís Oller.
No sé si heu tingut a les mans cap d’aquests ginys de lectura electrònica que ja circulen des de fa uns mesos, però la veritat és que són d’una manejabilitat que només faltaria que incorporessin un petit ambientador que deixés anar petits efluvis d’olor de paper nou i ja us ben asseguro que, pel que fa a un servidor, als llibres de debò els podrien anar cantant les absoltes. Els anomenats e-books (podríem començar a buscar-los un neologisme apropiat com ara ibucs, no?), converteixen en literal la màxima que diu que el saber no ocupa lloc, surten més bé de preu (excepte l’aparell, que encara és força car), són llegidors com un volum convencional i infinitament més pràctics a l’hora de girar full. Això sí, tenen el defecte que ja no podré argumentar que no he llegit mai ni La muntanya màgica, ni L’Ulisses, ni A la recerca del temps perdut, perquè són totxos poc manejables especialment per dur a la platja o al llit, i no em digueu que n’hi ha edicions de butxaca perquè dir-ne de butxaca és com dir parlamentari al president Montilla.
El més fotut, però, és que si s’imposa l’ibuc no sé pas quina excusa donaré els dissabtes al matí per sortir de casa si és que no tinc la possibilitat d’anar a passar-me una estoneta fullejant novetats, saludant coneguts i fent-la petar a la llibreria de confiança. Un espai menys de sociabilitat. Una activitat més que es convertirà en solitària. Perquè van errats aquells que sostenen que llegir ja és un plaer solitari avui: llegir, en el món clàssic que ara perilla, comença entrant en una llibreria i acaba quan, havent-lo llegit, recomanes a algú el llibre que t’has firat. En això últim sí que sóc pessimista: d’aquí no gaire ja em veig fent les recomanacions al club de lectura del féisbuc, que és un altre dels bucs que naveguen per aquests móns.