Escrits amb els dits

El debat sobre la consulta al Congrés dels Diputats ha deixat bastant clar que Espanya i Catalunya no és pas que tinguin un conflicte per la separació, sinó que políticament ja funcionen com dos països diferents. Dimarts a Madrid va quedar palesa la relació diferent que mantenen un país i l’altre amb la democràcia. Els catalans hi vam anar a demanar democràcia, però tant Rajoy com Rubalcaba van portar l’aigua del debat al molí no pas del dret a decidir sinó de la independència. Tant un líder com l’altre van admetre que si no ens deixen votar és perquè ho volem aprofitar per demanar la independència.
Aquesta és la clau de la qüestió. No ens deixen votar perquè tenen por de perdre. Mentre que a Catalunya el consens està a demanar el dret a decidir, un punt on conflueixen persones que són favorables a l’estat propi i lliure i d’altres que s’estimarien més un federalisme autèntic o una confederació de sobiranies, a Espanya, històricament més amants del blanc o negre, més refractaris al matís, interpreten el referèndum com una porta que volem aprofitar per marxar. Agafats individualment som molts catalans els que volem marxar. Probablement som la majoria, però això no ho sabrem fins que passem per les urnes. Això no obstant, col·lectivament som un conglomerat d’opcions diverses que per damunt dels nostres cants aixequem no pas només una senyera sinó una urna per votar. És la diferència fonamental entre Espanya i Catalunya. A Madrid no volen permetre un referèndum per por de perdre’l. A Catalunya volem votar malgrat que no tinguem clar quin serà el resultat. Ens prenem la democràcia com un objectiu en si mateix. Allà és una eina estratègica en funció de les expectatives. I en aquest cas, curiosament, qui veu més clara la necessitat de la independència som molts catalans, però qui la veu més probable semblen ser els mateixos espanyols. (Publicat a El Punt Avui el 10 d’abril de 2014)