Escrits amb els dits

No calia que monsenyor Rouco Varela, croat de la cristiandat, vigia d’occident i braç incorrupte de la mà dura catòlica, apostòlica i romana, brandés l’espantall de la Guerra Civil perquè tothom sabés que aquest individu és un dels màxims representants a la terra (amb el permís d’Aznar i Ruiz Gallardón) de la caverna retrògrada, de la crosta de baix; el carca major, el papu, la pitjor cara d’una església que no mereix ser emmascarada per un troglodita de les dimensions d’aquest home sorgit de la foscor moral més absoluta, de la tradició capellanesca més periclitada i de la vilesa intel·lectual més abjecta.

No calia, perquè tots el coneixem. Per tant, el minut de glòria de Rouco durant el funeral d’estat de l’expresident espanyol Suárez no calia per descobrir el personatge. Malgrat tot, el moment va ser altament revelador i il·lustratiu no tant pel que va dir el prelat sinó pel context, l’escenari i l’entorn on va ser perbocada la barbaritat.
La clau de tot plegat eren els reclinatoris i els besamans, com a símbol de l’Espanya actual. Diu moltes coses la visió dels màxims representants de l’Estat de genollons davant la mitra en el funeral oficial d’un país teòricament aconfessional, què coi teòricament, constitucionalment. Explica molt bé el seu món contemplar com un president del govern acota el cap xaiosament per besar l’anell cardenalici. Diu moltes coses perquè defineix perfectament la mentalitat d’un nacionalisme, l’espanyol, ancorat en les arrels podrides de la tradició més carrinclona i antimoderna, en el sentit cívic de la paraula.
Algun lector catòlic podria aixecar el cap de la lectura d’aquest article i dir-me, ep, noi, no siguis menjacapellans i tingues una mica de respecte per la religió i la seva incardinació històrica en la societat actual. Jo li respondria que tot el respecte que convingui per a la religió, però que tingui en compte que aquells reclinatoris tronats del funeral del senyor Suárez i aquells cops de cap submisos davant la prelatura no eren pas per lloar cap Déu sinó per reverenciar i rendir obediència als seus representants a la terra.
Aquesta és l’Espanya eterna que perdura enquistada. Aquesta és l’Espanya profunda de la qual cal emergir. Perquè no és que sigui profunda, és que està enfonsada. (Publicat a El Punt Avui el 6 d’abril de 2014)