Escrits amb els dits

El Congrés espanyol va viure una d’aquelles sessions llampec tan cares de veure en aquest règim de democràcia estàtica, aquest sistema de ritmes lents, comissions eternes i debats retòrics que han convertit el legítim desig d’estabilitat política en una indesitjable esclerosi política. La maquinària legislativa espanyola només posa la directa quan cal evitar el debat perquè no convé esvalotar el galliner de la discussió ideològica. Fa uns anys vam assistir a una reforma constitucional canicular que va ser vista i no vista amb l’objectiu de plegar el sistema representatiu no pas a la voluntat dels representats sinó a la dels estrictes poders econòmics supraestatals. Els mateixos mecanismes de corró constitucional han estat activats aquesta última setmana amb una inusual celeritat per garantir el relleu lampedusià d’una monarquia en què canviarà la cara i pareu de comptar.

El problema del sistema constitucional espanyol són dos problemes. El primer, que és hereu d’una situació que va tenir com a principal prioritat garantir una estabilitat duradora al preu que fos. El preu ha estat un sistema polític amb tendència a la volubilitat conjuntural a cops de majoria absoluta en els aspectes on caldria més estabilitat jurídica (vegeu educació, fiscalitat o drets individuals) i l’anquilosament i la dificultat d’adaptar-se als nous temps en qüestions essencials com són, per no anar més lluny, la cúspide de l’Estat, el poder judicial, o l’organització territorial. El segon problema és que molts dirigents pensen que la maduresa política espanyola és tan fràgil que encara sort que la Constitució no deixa gaire marge per als canvis bruscos. Discutir sobre monarquia o república, o sobre el dret a decidir, podria ser normal si la política espanyola no tingués tanta por del debat democràtic entès com alguna cosa més que l’observança devota i acrítica d’un catecisme legal.(Publicat a El Punt Avui el 12 de juny de 2014)