Escrits amb els dits

El rei Joan Carles ha plegat, segons diu, per deixar pas a l’esperit de modernització que aporta al país la nova generació encarnada pel seu fill Felip. Deixant de banda que una persona de 46 anys es pugui qualificar de nova, el concepte nova generació i modernització fa de mal dir si el paradigma d’aquesta nova generació és l’hereu Borbó. Un exemple pràctic: comparem el rei Felip i un servidor.

Felip i jo som de la mateixa generació, la qual cosa no ens identifica en gairebé res. Jo sóc nascut el 1968. Felip també. Fins aquí, coincidim. Ell és alt. Jo no sóc alt. Jo vaig néixer a Girona. Ell no. Felip és príncep de Girona. Jo no (tot i que la meva mare sempre em diu rei). Tinc el català com a llengua materna. Felip no. No vaig fer el servei militar. Felip sí. Sóc republicà. Felip no. Felip és espanyol. Jo no. Vull la independència del meu país. Ell també, la del seu, i ja la té. Jo respecto la independència del seu país. Ell no respecta que al meu país vulguem ser independents. Felip estima una periodista. Jo adoro el periodisme per motius de feina. Jo he hagut de treballar sempre per viure. Ell no ho ha hagut de fer mai. Jo he viscut sempre del meu sou. Felip també. Vull dir que ha viscut del meu sou i del de milions de ciutadans que li estem finançant una vida a cos de rei. Jo he hagut de pagar una hipoteca. Ell té tot un palau de franc. Gràcies a Franco, la seva família va poder tornar. Gràcies a Franco, algun de la meva família va haver de marxar, altres no van córrer prou de pressa.

Les meves preocupacions són, si fa no fa, les d’un ciutadà normal, anar tirant i mirar de no perdre la feina. L’existència de Felip és, si fa no fa, tot el contrari de la d’un ciutadà corrent. Felip no és, precisament, exemple de relleu generacional. Això sí, hi ha un fet en el qual coincidim el rei Felip i un servidor. Jo no tinc previst presentar-me a unes eleccions. Ell, tampoc. (Publicat a El Punt Avui el 5 de juny de 2014)