Escrits amb els dits

Els fets de Can Vies i el procés sobiranista són dos fenòmens que circulen en paral·lel a Catalunya, per més que hi hagi intoxicadors que s’entestin a fer-los confluir. L’únic aspecte d’anàlisi conjunta és per contrast. El fum de Can Vies es contraposa amb l’aire fresc de la via Catalana. La violència política (un oxímoron risible per a tots aquells que considerem que la violència és, precisament, l’absència de política) difereix de l’activisme amable basat en la contestació de caire pacífic, transversal i positiva. Fins aquí un cop d’ull comparatiu que podria ser objecte de discussió amb arguments acceptables des d’una banda i l’altra si no fos que la història recent ens està demostrant que la via pacífica, a diferència de les mogudes basades en el socarrim, la crispació i l’aldarull, està protagonitzant un dels casos de revolució política més impactants de tots els temps a escala planetària. Alhora que tots els esclats basats en la pressió violenta acaben fracassant, dispersant-se o girant-se com un bumerang engolits per les contradiccions de la seva pròpia rauxa i per la prevenció i refracció que generen entre la ciutadania passiva, la marea groga catalana ha estat capaç de seduir, d’atraure i d’ocupar l’espai central de la política en un temps rècord. L’únic moviment a tot Europa, per no dir a tot el món, que ha desbordat la política per avançar i que l’està obligant a seguir, a empentes i rodolons, la voluntat del poble, no està basat ni en caputxes, ni en vidres trencats, ni en còctels molotov, sinó en mans entrellaçades amb voluntat ferma i un somriure d’orella a orella. Podria semblar una valoració naïf si no fos que està avalada per allò que més espanta a certs utòpics: l’efectivitat per generar majories. La resistència pacífica i la determinació democràtica de la desobediència civil, aquestes són les vies, i la resta, vells manuals d’activisme periclitat. (Publicat a El Punt Avui el 2 de juny de 2014)