Escrits amb els dits

El senyor Jorge Fernández Díaz passava per ser fins ara el ministre català del govern Rajoy, si més no tenint en compte la circumscripció electoral on va ser elegit. Amb la dimissió del ministre Gallardón després d’haver fracassat amb l’obra de la nova llei de l’avortament (o potser seria millor dir-ne amb la nova llei de l’avortament de l’Obra), l’executiu estatal incorporarà un altre Catalá, aquest de cognom, i amb accent tancat, que en realitat és nascut a Madrid.
De l’imminent ministre de Justícia es diu que és una persona més raonable i liberal que el seu predecessor, la qual cosa, val a dir, no costa gaire. En alguns passadissos, tant madrilenys com catalans, també es comenta que té una inclinació més favorable a la comprensió del que els espanyols i el senyor Duran i Lleida qualifiquen de “problema catalán” i que a Catalunya no veiem com un problema sinó com una solució. Hi ha qui atribueix a Rafael Catalá un paper clau en les bones relacions que hi ha hagut en aquests dos anys entre el Ministeri de Foment i la conselleria de Territori, sintonia dissonant si es tenen en compte la resta de relacions Estat-Generalitat.
Caldrà veure l’evolució dels fets per concloure si amb la crisi ministerial don Mariano ha mort dos ocells del mateix tret, traient-se de sobre un ministre impopular pel seu integrisme moral i alhora situant un moderat en relació amb Catalunya en una cartera tan estratègica com la de Justícia.
La primera impressió, i més veient ahir la gran coincidència exhibida pel PP i el PSOE en el front nacionalista espanyol, és que, com a màxim, l’Estat espanyol podria estar intentant afegir una mica de pastanaga a l’estratègia basada fins ara exclusivament en el pal. El problema, tanmateix, és que tant el pal com la pastanaga pretenen conduir Catalunya pels viaranys d’una ruta constitucional que la història demostra que quan toca pal sempre porta a recular i quan toca pastanaga, a caminar fent cercles, mai endavant.
(Publicat a El Punt Avui el 25 de setembre de 2014)