Espanya, un estat a contrapeu
20 novembre 2014 per Carles Ribera
La història de la Catalunya contemporània havia estat fins fa ben poc el relat d’un país de política reactiva. Els líders catalans, i la societat en general, sempre tendien a actuar per resistir atacs, per protestar arran d’un greuge, per defensar-se d’alguna amenaça d’un estat hostil. I per negociar la salvació conjuntural dels mobles. Resistència, protesta, defensa, negociació en precari eren els tres conceptes clau per entendre el catalanisme del segle XX i la primera dècada del segle XXI.
Aquest relat és el que “havia estat” perquè en la segona dècada del segle el gran salt qualitatiu del catalanisme polític ha estat canviar el paradigma clàssic i passar a portar la iniciativa. L’últim acte essencialment reactiu va ser la gran manifestació del 10 de juliol del 2010 en protesta per la sentència del TC contra l’Estatut. A partir d’aquí hi ha un moment en què, impulsat per la dinàmica ciutadana, es produeix un clic tant en l’actitud col·lectiva com en la governamental i parlamentària. Des d’aleshores, i especialment a partir de la Diada del 2012, Catalunya sempre ha anat un pas per davant, primer canviant l’objectiu de reformar Espanya per, simplement, marxar-ne, i simultàniament marcant els temps amb habilitat. Davant d’això, l’Estat espanyol no només ha anat sempre a remolc, sinó que cada cop que ha tingut l’oportunitat de recuperar les regnes, el timó, el volant, ha pres la pitjor decisió entre totes les possibles.
L’avantatge estratègic de tenir un estat tan poderós com l’espanyol reaccionant sistemàticament a contrapeu, intentant replicar el full de ruta català en comptes de marcar un ordre del dia propi, aquest desconcert institucional que fins i tot la cúpula militar ha detectat, és el trumfo més important en un moment tan transcendental per al futur de Catalunya. No és previsible que a Madrid corregeixin la seva deriva a curt termini i això ja és una ajuda inestimable. Però és important que les pròximes passes siguin tan calculades com fins ara per no cedir la pilota al rival. “Si tú tienes el ‘peloto’, el otro no la tiene”, que deia aquell savi holandès. (Publicat a El Punt Avui el 20 de novembre de 2014)
