Escrits amb els dits

Escola pública José Ignacio Wert; avinguda de Mariano Rajoy; ronda de Fernández Díaz; passeig de Cospedal; carreró del Tribunal Constitucional; passatge de José María Aznar; rambla de La Razón; túnel d’El Mundo; carrer de l’Instituto Cervantes; baixada de Pedro Sánchez, pujada de Cristóbal Montoro, via de Josep Antoni Duran i Lleida, ai, no, que aquest és dels nostres. Desconec quina serà la política dels ajuntaments i altres institucions pel que fa a la revisió del nomenclàtor dels carrers un cop proclamada la independència i instaurat el nou Estat català, però ja aviso en aquest moment que un servidor està disposat a subscriure una campanya en favor no només de mantenir els noms de les places d’Espanya de tot el territori català sinó de sumar-hi els dels personatges i entitats esmentats al principi d’aquest article i afegir-hi uns quants individus dignes de reconeixement que ara no em vénen al cap. No tindrem prou carrers.
Un país que neix cal que sigui agraït amb tots aquells que han fet possible la seva existència, que han resultat decisius i imprescindibles en el camí cap a l’alliberament nacional. I com que en aquesta ruta ens ha caigut algun mite, i quan llegiu mite caigut podeu pensar en el que teniu al cap, val més que ens fixem en aquells sense la contribució dels quals l’empenta i la motivació definitives cap a l’Estat propi no haurien arribat. Ens poden fer molta ràbia, però ara imagineu-vos on seria el nostre país si els senyors magistrats del TC haguessin validat l’Estatut, si l’enyorat Aznar no només hagués parlat català en la intimitat sinó que hagués suggerit a Rajoy que indiqués a Wert que el fes obligatori a tot l’Estat. Com ens motivaríem sense l’enrabiada matinal dels titulars de la premsa de Madrid? I sense la prepotència de Margallo? Ja us ho dic: viuríem dòcilment sotmesos a les lleis d’Espanya, tret d’alguna escapadeta a Andorra per anar a buidar el cove i ventilar-ne la pudor de peix. (Publicat a El Punt Avui el 8 de setembre de 2014)