Escrits amb els dits

Una setmana justa i la ciutadania de Catalunya tornarà a sortir al carrer massivament. A hores d’ara sembla clar que només la pluja que ens ha estat esguerrant l’estiu pot aigualir una altra demostració de força de l’independentisme català. Podrem veure el got mig buit o mig ple i invertir hores i hores, i de fet em temo que les hi perdrem, en una guerra de xifres sobre assistència i fent comparacions amb les dues edicions anteriors de la Diada. N’hi ha que ja ho tenen calculat, escrit i a punt de publicar i no permetran que la realitat els espatlli els titulars. Però allò que és inqüestionable ja a hores d’ara és que el moviment sobiranista ha tornat a fer una demostració de força incontestable, i ha evidenciat que continua sent, a anys llum de distància, l’únic projecte polític a Catalunya capaç d’aconseguir una mobilització d’efectius humans i tècnics tan espectacular. El més important de la V és que continua sense haver-hi cap alternativa capaç de despertar un grau d’il·lusió col·lectiva similar. Cap estadista amb ulls a la cara i tres dits de front està esperant a veure què passa dijous vinent. Tothom sap què passarà perquè ja hi ha prou pistes per saber-ho. Una altra cosa és preveure què passarà l’endemà. Aquí sí que la incertesa és creixent i els estrategues intel·ligents no poden descartar cap contingència. El camí per convertir la V simbòlica en victòria real no és senzill i no serà ni tan planer ni festiu com fins ara. A partir del 12-S guanyaran pes valors com ara la disciplina, la resistència mental i política, la serenitat davant dels fracassos, revessos i contratemps (que n’hi haurà, i el cas Pujol n’és un tastet insignificant) i la capacitat d’esperar amb prou sang freda la finestra de l’oportunitat. Hi ha una massa crítica consolidada i un Estat espanyol incapaç de reconduir el procés si no és per la via de la liquidació política de Catalunya. Les condicions són més que favorables. Dijous vinent, l’últim entrenament. (Publicat a El Punt Avui el 4 de setembre de 2014)