Escrits amb els dits

El senyor Miquel Iceta, que és un dels millors polítics professionals de Catalunya en el sentit estrictament positiu del terme professional, en té un bon feix amb la gestió del dia a dia d’aquest PSC en hores baixes. Cal admetre que, al marge de les coincidències ideològiques que hi pugui tenir cadascú, durant tres dècades el PSC va ser el model d’allò que ha de ser una organització política eficient. Una maquinària de rellotgeria on l’estratègia, la disciplina i l’empatia amb la societat es combinaven de forma extraordinària. D’aquell artefacte envejable en queda ben poca cosa més que la professionalitat del senyor Iceta, fins al punt que (sembla mentida que això que diré pugui haver acabat sent cert) al costat seu fins i tot aquella Esquerra de l’enyorat Joan Puigcercós avui passaria com a exemple de partit seriós. En aquest intent de reflotar el vaixell que té endegat el senyor Iceta val a dir que les vies d’aigua que cal estroncar no són pas poques, entre MES, Avancem i qui sap quants agents lliures que fan la viu-viu mentre esperen que tot es resolgui per decantació.
Si aquest panorama no és prou galdós, només li falta el PSOE del senyor Sánchez. El PSOE va ser, en la consolidació dels socialistes com a força sòlida i partit exemplar, l’àncora salvadora, el metrònom implacable que mantenia a ratlla qualsevol temptació d’heterodòxia. La potència del socialisme espanyol ha exercit un efecte catalitzador indefectible en el socialisme català. Tal com està el pati madrileny, però, el germà gran espanyol fa més nosa que servei a la regeneració catalana. Llàstima que al carrer Nicaragua apostessin fermament pel cavall perdedor quan van haver de triar entre la centralitat actual del catalanisme i aquell paraigua protector de la subsidiarietat regional que avui té les barnilles trencades. Amb els hereus presents de Pablo Iglesias, el Vell, al senyor Iceta li costarà una mica més evitar que bous i esquelles rossolin avall. (Publicat a El Punt Avui el 16 de febrer de 2015)