Jordi Pujol Ferrusola
25 febrer 2015 per Carles Ribera
Dilluns el senyor Jordi Basté, tot i haver de matinar l’endemà per despertar el país com fa cada laborable, devia anar a dormir a les petites. L’imagino enganxat a la tele davant la declaració del Jordi Pujol Ferrusola. Ho dic perquè a aquelles hores va fer una piulada a can Twitter molt desperta: “Això del CD de La Camarga ho fa Frank Underwood i aplaudim amb les orelles als guionistes.” Frank Underwood, per als que no en siguin seguidors, és el malvat protagonista de la sèrie política House of Cards, que interpreta Kevin Spacey. No li falta raó a Basté, perquè el noi gran de cals Pujol va fer una actuació d’Emmy, d’Oscar, d’Ós de Plata, de Lleó d’Or, si no fos que no va ser ficció sinó la crua i patètica realitat.
Davant d’uns parlamentaris confiats i amb la guàrdia baixa, el senyor JPF, cerimoniós, es va lligar el tovalló al coll i va començar demanant d’entrant un Oriol Amorós amb patates, cuit a foc lent, per continuar cruspint-se una per una totes les senyories que van interpel·lar-lo amb els papers més molls que el full de ruta del Titanic.
Contundent, documentat i vehement, el sinistre hereu de La Família va humiliar els indocumentats representants de la sobirania catalana de forma vergonyant. La culpa, aquest cop, no és del sospitós major sinó d’una manera d’abordar les comissions d’investigació que està fonamentalment destinada a encendre públiques pires inquisitorials amb foc d’encenalls i a discursejar de cara a la galeria.
Va haver-hi un temps en què per mesurar credibilitat i confiança els experts preguntaven a quin polític li compraríem un cotxe de segona mà. Dilluns al vespre molts espectadors haurien preferit comprar la flota de vehicles sencera a JPF tot i intuir que els estava aixecant la camisa. El diputat David Fernàndez, en un gest que l’honora, ha reconegut que cal canviar les comissions. Té raó. Mentrestant, passa el que passa quan desfila un personatge com JPF. És com llançar un tauró a una piscina amb peixos de colors. Només en deixa les espines, clavades a la ciutadania que s’ho mira impotent. (Publicat a El Punt Avui el 25 de febrer de 2015)
