Escrits amb els dits

Una amiga meva que és especialista a abocar aigua al vi en situacions d’eufòria desfermada o optimisme insubornable, em comentava l’altre dia, tot buidant un Empordà negre de batalla per fer passar el pa amb tomata al final del Chelsea-Barça de gloriós record, que el conjunt blaugrana pot ser un equip fantàstic, meravellós i acreditar tots els qualificatius positius que s’hi vulguin afegir, però en canvi, analitzats un per un, els jugadors són francament lletjos. No pas d’aquells tipus d’homes que fan por, de lletjor intimidatòria i virilitat sense polir, que en el fons desperta un cert atractiu salvatge. No, no, els jugadors del Barça, segons ella, exhibeixen uns rostres insípids, anodins, perfectament oblidables, que la màxima sensació emocional que arriben a generar és més pròxima a la hilaritat o la compassió que no pas a la lascívia. L’afirmació taxativa de la meva amiga va acompanyada d’uns quants noms que, certament, no deixen gaire marge de dubte: Leo Messi, Dani Alves, Yayà Touré, Carles Puyol. «El 2 a 6 de Madrid va estar molt bé –em diu–, però s’ha de reconèixer que els del Madrid tenien jugadors molt més guapos.»
Ja se sap que amb això de la bellesa tot són gustos, i fins i tot segur que d’entre tota l’afició blaugrana en trobaríem alguna, o algun, que considera Keita irresistiblement atractiu. D’entrada, l’observació estètica de la meva amiga em fa reflexionar sobre els diferents nivells de lectura que pot tenir un mateix fragment de realitat. Uns ens fixem en la bellesa del joc, o en l’efectivitat; altres centren la seva atenció en la morfologia dels contendents. Depenent d’un o altre punt de vista la victòria, curiosament, es decanta cap a bàndols diferents. Per sort, l’aspecte físic dels integrants d’un equip no suma ni resta punts en cap competició de caire purament futbolístic.
L’altra conclusió que n’extrec, de tot plegat, és que per triomfar a la vida no cal ser guapo (visca, encara tinc possibilitats d’arribar a ser algú important!), potser deixant de banda els concursos de bellesa i les llistes electorals del partit del senyor Berlusconi. Sigui com sigui, sempre s’ha dit que una persona lletja ha d’esforçar-se el doble per obtenir el mateix reconeixement que una de bon veure i/o de bon tocar. En el món de la mitologia actual, de totes maneres, la majoria de pòsters que decoren habitacions d’adolescents d’un i altre sexe no sempre han tingut en compte el físic, especialment en el cas de l’esport. Sí que és indiscutible la tendència a adorar la bellesa. Però no és menys cert que tots, i totes, hem venerat més d’un lleig (i no tantes lletges, també és veritat) sostinguts amb xinxetes a les parets de les nostres habitacions de mainada i adolescents. Repassem-ho mentalment i hi trobarem futbolistes rabassuts, jugadors de bàsquet desmanyotats, corredors de fórmula 1 amb rostres desfigurats o cantants de rock amb figures demacrades, ulls injectats o rastes llefiscoses. La Història la capitalitzen els guapos, però generalment l’escriuen els lletjos. I els jugadors del Barça, aquests lletjots meravellosos, n’estan redactant, ho guanyin o no ho guanyin tot, un capítol imprescindible.