Escrits amb els dits

Quan tingueu aquest article davant dels ulls ja m’hauré cruspit les 768 planes de La noia que somiava un  llumí i un bidó de gasolina (Columna), el llibre de lladres i serenos que em té totalment enganxat. Com molts de vosaltres ja sabeu (perquè, amb els milers de lectors que ha tingut l’esmentat totxo, seria molt estrany que entre ells no n’hi hagués cap de vosaltres), aquesta novel·la és el segon lliurament de la trilogia d’èxit planetari escrita pel suec Stieg Larsson (1954-2004), autor que no va ser a temps d’assaborir l’èxit perquè va morir d’un atac de cor sobtat poc després que hagués sortit al mercat Els homes que no estimaven les dones, primer dels tres treballs que havia lliurat a l’editorial. Encara ha de veure la llum l’última part en català, però tranquils, que els de can Columna no trigaran gaire.
Al marge dels títols peculiars i les magnífiques cobertes il·lustrades a partir de l’obra de Gino Rubert (és de visita obligada www.ginorubert.com), l’obra de Stieg Larsson és el referent de més èxit comercial d’un fenomen que ja s’està convertint en subgrup dins del gènere de la novel·la negra: la novel·la negra nòrdica. En els últims anys, a Catalunya, seguint un corrent d’abast europeu, s’han popularitzat d’una manera evident i editorialment lucrativa les narracions policíaques d’autors escandinaus. L’oferta va des de la prosa trepidant del citat Larsson fins a la densitat bergmaniana de Henning Mankel, que dient que és bergmanià segur que no m’equivoco si més no perquè és el gendre del gran Ingmar. Un catàleg de plomes destacades que passa per altres autors menys coneguts per aquests verals però igualment populars als països freds, com ara els noruecs Jo Nesbö (no us perdeu El pit-roig, editat per Proa) i K.O. Dahl, del qual Columna ha publicat les excel·lents La mort en una nit d’estiu i Un mort a l’aparador. Des de la meva modesta opinió de consumidor de temàtica negra, la lectura d’aquest grapat d’autors us podrà servir per fer-vos una idea general de la negror amb accent escandinau.
Què fa que aquests autors enganxin?
En primer lloc, acrediten una qualitat literària remarcable. És brillant en el cas de Mankell, amb unes excel·lents adaptacions al català: no en dic traduccions perquè com que no llegeixo suec no puc dir si estan ben traduïdes. Brillant en Mankell i correcta, però molt més de batalla, en un geni de la trama com Larsson. Al marge del valor literari, és determinant l’atmosfera que es respira en totes aquestes obres. Reflexives, introspectives i, sobretot, amb una visió crepuscular d’una societat del benestar que els escandinaus van ser els primers de consolidar i, sembla, els primers d’advertir-ne les esquerdes. Presenten, també, un cert exotisme paisatgístic que captiva la imaginació del lector, a diferència, per exemple de la novel·la negra nord-americana, generalment amb referències geogràfiques (i també d’estil narratiu) que ens dirigeixen massa fàcilment als llocs comuns del cinema. Per acabar, com no podria ser d’una altra manera, tot plegat se sustenta en unes trames ordides amb els millors fils del gènere. Obres rodones en forma de totxo. (Publicat a Presència el 8 de febrer de 2009)