Garsa per perdiu
1 juliol 2009 per Carles Ribera
Sabor a llenya, uau!
No recordo com ho vaig fer per quedar-hi subscrit, però des de fa un temps rebo uns correus electrònics amb receptes de cuina, procedents d’un bloc gastronòmic que corre per la immensitat d’internet. No el marco com a correu brossa perquè algunes de les propostes que he rebut són realment atractives i fins i tot m’he aventurat a materialitzar-ne algunes, amb un èxit discretot que, en tot cas, no és pas atribuïble a les instruccions rebudes sinó a la potineria de qui les ha intentat convertir del paper (en aquest cas, de la pantalla) a la comestibilitat.
No fa gaire me n’ha arribat una de costillar ibérico a la barbacoa (el bloc esmentat és en espanyol, però afortunadament llegeixo amb més o menys fluïdesa diversos idiomes estrangers) i he quedar totalment desconcertat en repassar la llista d’ingredients. No és pas que hagi tingut cap problema de comprensió lingüística, sinó d’assimilació mental. A banda del costellam (de mig quilo pel cap baix), el pebre negre mòlt, la salsa barbacoa i la sal, a la llista de productes necessaris hi inclouen un pot de humo líquido. És a dir, fum líquid. Com que no me’n sé avenir, corro de seguida a can guguel per resoldre el dubte. Teclejo «fum líquid». Seixanta quatre centèsimes de segon més tard, el cercador m’anuncia l’existència de 109 pàgines en català que contenen aquesta frase exacta. Garbellant-hi una mica, aconsegueixo trobar el desllorigador de tot plegat. Fum líquid és un preparat que conté aigua i extracte vegetal de fusta, en el cas concret que consulto fusta de noguer. Gratant una mica més descobreixo que al mercat català actualment se’n poden trobar almenys un parell de marques, una feta a Nova Orleans, Liquid Smoke, i una altra de procedència colombiana que respon a l’imaginatiu nom de Sabor a Leña. Es veu, segons tots els textos que llegeixo sobre el tema, que amb un rajolinet, què un rajolinet, un esquitx, n’hi ha prou per aportar a la menja un sabor de carn a la brasa encara que la carn no hagi tocat la graella ni de lluny. Cada dia s’aprenen coses noves, per bé que aquesta novetat l’he apresa una mica tard perquè ja fa un cert temps que corre pel mercat d’un tipus de cuina postmoderna que jo batejaria, si és que hagués de definir-la, amb un nom com ara la cuina de garsa per perdiu. Antigament (al ritme que evolucionen les coses, vol dir només fa uns quants anys) expressions com vendre fum o fabricar màquines d’empaquetar fum tenien unes connotacions pejoratives. Avui dia, vendre fum és un negoci amb grans perspectives de futur en un món cada cop més desforestat, per una banda, i per l’altra preocupat per reduir les emissions a l’atmosfera, i si la cosa tingués tres bandes hi afegiria la pèrdua de paciència que deu tenir la gent per coure una carn a la brasa com cal. Tothom és lliure d’intentar fer negoci com vulgui, o com pugui. Només faltaria. Però a partir d’ara, quan vagi a un restaurant neorural i em clavin una autèntica fortuna per una graellada, abans de pagar els exigiré que m’ensenyin la graella, la llenya i el caliu.
