Escrits amb els dits

El Dragon Khan català ha reservat a Esquerra els millors vagons durant els últims anys. Arrapats a la barana de seguretat, tots aquells que no han acabat víctimes dels cops de colze o saltant pels aires en una d’aquestes giragonses impossibles, ara enfilen amb incertesa l’últim tram d’una dècada que els republicans van encetar més il·lusionats que ningú i que acabaran… vés a saber com acabaran.
Ara ja coneixen, Puigcercós i companyia, el pa que s’hi dóna en una arena política on l’independentisme se situa entre la paret d’una realitat social de majories submises i l’espasa d’unes minories d’inconformisme compulsiu. Com fer-hi front?
La recepta de l’èxit de tot partit polític (gentilesa de precuinats Ribera) té com a ingredients un 20% de gestió, un 20% d’ideologia, un 20% d’atzar i un 40% de capacitat de manipular de l’electorat. Primer ingredient: les expectatives de gestió sempre rendeixen electoralment més que no pas el seu exercici, que desgasta. Asseguts a la bancada de l’oposició, els hereus de Macià continuarien sent els ídols de la ceba.
La ideologia: el drama d’aquesta formació no és pas, com li retreuen, que hagi renunciat als principis. És tot el contrari: ven un projecte massa ambiciós per a una base social tan minsa. Hi ha tan pocs independentistes a Catalunya que un programa d’aquestes característiques no només costa de prendre sinó que, a mitjà termini, acaba frustrant aquells que hi dipositen la seva confiança pensant-se que obtenir l’estat propi és bufar i fer ampolles, dit i fet.
La manipulació: sense suport en les altes esferes econòmiques i mediàtiques, o amb aquestes agressivament a la contra, hi ha ben poc camí per recórrer.
Encomanar-se a l’atzar? Una temeritat. I jugar-se-la, com ha fet ERC perquè no podia fer-ho de cap altra manera, acaba generat desercions, barrets al foc i alguns atacs mesquins que convé desemmascarar:
El primer és el del gust per la poltrona. Deu ser una mania meva, però quan vaig a votar ho faig amb l’esperança que el partit que escullo, sigui quin sigui, obtingui el poder o s’hi acosti al màxim. D’aquells polítics que prioritzen la puresa ideològica a embrutar-se les mans encara no n’he descobert la utilitat. D’aquells polítics que denuncien el gust per la poltrona dels altres, encara no n’he conegut cap que no ho digui perquè en realitat la poltrona la vol per a ell. Malgrat tot, cal mantenir-se al poder a qualsevol preu? No cal. Però primer cal valorar si, mentre la base social de l’independentisme no s’eixampli, es pot deixar tot en mans del PSC. O de CiU. O, pitjor encara, de tots dos junts. Suïcida.
Peix al cove: i tant, que ERC està actuant amb l’estratègia que va criticar a l’etern govern convergent. Amb una diferència clau: ERC negocia amb la força de 21 diputats. CiU ho va fer fins amb una setantena. Si Puigcercós arribés amb 70 diputats on va arribar Pujol, l’empaitarien pels carrers a cops d’escombra. A Pujol, curiosament, encara avui li riem les gràcies amb veneració.
Esquerra té avui un greu conflicte de sintonia amb l’electorat. És el seu problema, és clar. El problema de tots és que ERC, en certa manera, és un mirall de la identitat nacional. Un mirall trencat?