Escrits amb els dits

La nina

Únicament aquells que no mireu la televisió, o que aprofiteu els anuncis per anar a fer un riu, us esteu estalviant aquest any la brutal campanya de publicitat de la casa Mattel per aconseguir una venuda rècord de la nina Barbie durant les propvinents festes de Nadal. Jo, que no sóc de mirar gaire la tele, l’altre dia en poc més de deu minuts vaig comptar almenys una dotzena d’anuncis pràcticament seguits d’aquesta joguina llegendària. Un metrallament comercial que no havia vist mai. Que si nines de tots colors, que si castells, que si un gat que és una mascota i jo què sé quines collonades més destinades, suposadament, a fer les delícies de les nenes. Nenes, perquè la propaganda sexista en aquest món ja te l’etziben abans que tinguis ús de raó, ep, doncs, l’objectiu real de la publicitat de la majoria de coses que ens venen és que l’ús de la raó no l’acabem tenint mai o, si ja han fet tard, que la tornem a deixar en desús. El meu domicili és un espai lliure de barbies des de fa unes quantes dècades, bàsicament per inexistència de secció femenina infantil, que dubto que, si existís, per més filla meva que fos, pogués resistir el setge mediàtic dels de can Mattel.
Fins i tot jo, després d’uns quants dies empassant-me aquests anuncis ensucrats, ja m’estic rumiant si quan faci la carta als Reis em convindrà més demanar la Barbie Glamurosa, la Barbie Simpática, la Barbie Cariñosa, la Barbie Rebelde, la Barbie Atrevida o la Barbie Artista, els sis nous models que, amb motiu dels cinquanta anys d’aquest secall de plàstic, han tret al mercat sota l’estrambòtic títol de Barbies Fashionistas.
N’hi ha per escriure tot un tractat de sociologia amb aquest sextet que defineix perfectament no tant què vol la mainada sinó què s’espera de les clientes quan siguin grans: glamuroses, simpàtiques, carinyoses, rebels (però no insubmises), agosarades (estèticament parlant) i artistes. Si fos un anunci de relax els adjectius no podrien estar més ben escollits. No és pas gratuït que entre la gamma barbística no hi hagi incorporada la Barbie estudiant, la Barbie culgrossa, la Barbie lesbiana o la Barbie no-et-penso-recollir-més-els-calçotets-de-terra-cabronàs. Ah! O la Barbie si-vols-dinar-a-l’hora-ja-saps-on-és-la-cuina-gamarús. Uns exemplars que probablement serien molt més instructius per a la mainada però que segurament comportarien que, amb el temps, la nina caigués de l’escambell i per Nadal només en restés, en un racó del pessebre, un exemplar de Barbie caganera amagada rere la mateixa palmera de plàstic que Fèlix Millet.
Ja puc anar predicant, ja. Estic absolutament segur que la Barbie serà la joguina més demanada, més comprada i més venuda de les festes de Nadal. Amb distància. I si no la demanen les nenes ja se n’encarregaran les seves mares, antigues propietàries de la maleïda nineta dels seus ulls, de convèncer-les que si la mama hi jugava elles també ho han de fer. Ja m’ho sabreu dir d’aquí a un parell de mesos. Un rècord de vendes, serà. Segur. M’hi jugo la meva col·lecció sencera de Clicks de Famobil i la meitat dels màdelman.