Escrits amb els dits

Diumenge vinent, a més de cent-cinquanta pobles i ciutats de Catalunya se celebraran referèndums populars per tal de permetre a la ciutadania expressar la seva opinió sobre la independència de Catalunya. Poca broma: tres quarts de milió de catalans podran dir-hi la seva en una consulta de democràcia popular sense precedents en magnitud al nostre país. Una iniciativa que sorgeix d’allò que se’n diu la societat civil i que té el suport de particulars, d’organitzacions, d’entitats i també d’alguns partits polítics, que hi són benvinguts amb reserves o directament amb repulsió, per bé que, en la meva modesta opinió, sempre val més que hi siguin que no pas que se’n desmarquin o se’n desentenguin. D’acord, són oportunistes. Ja se sap que, per definició, l’estratègia d’una formació política es mou sempre entre la solidesa del programa ideològic i l’habilitat en la navegació per les procel·loses aigües de la conjuntura.
Deixem els partits durant trenta ratlles i tornem a la iniciativa popular.
Només el fet d’haver organitzat tota aquesta paradeta democràtica ja és una victòria aclaparadora sobre l’Estat de llibertat condicional a què estem sotmesos dins d’una Espanya que sempre es reserva l’última paraula sobre les decisions que prenem els catalans.
No sé quina participació i quins resultats hi haurà d’aquí a una setmana, però ben segur que, al marge d’això, molts focus mundials llançaran la seva llum mediàtica sobre Catalunya. No exagero. El referèndum fundacional d’Arenys de Munt ja va demostrar el poder de convocatòria que té una iniciativa com aquesta. Jo no podré anar a votar perquè al meu poble, per problemes logístics, no plantarem les urnes fins al mes d’abril. Però no tinc cap dubte a sumar-me a tots aquells que fan campanya en favor de la participació en les consultes i, posats a demanar, insten al vot pel sí a la independència. Aquest exercici de democràcia pot semblar una collonada, un brindis al sol o una activitat sense cap transcendència més enllà de deixar esbravar la parròquia independentista. Això és el que propaguen els que, en realitat, són conscient de les conseqüències polítiques que l’onada sobiranista pot tenir per al futur del nostre país.
Ara bé, dit això, podem tornar als partits.
Cal tenir clar que per més que la societat civil actuï en la mobilització independentista, al capdavall només la política pot concloure la feina. En conseqüència, les consultes del diumenge dia 13, i les que es puguin anar fent en un futur immediat, no hauran servit per a gaire res si la tardor vinent tot plegat no es concreta en les eleccions al Parlament. Només hi tindrem alguna cosa a pelar si tots els que votem plegar de ser espanyols, la tardor vinent votem partits que tinguin la independència de Catalunya com a objectiu programàtic. El ventall no és gaire gran, però hi són. El camí de la llibertat passa indefectiblement perquè hi hagi una setantena d’independentistes entre els cent trenta-cinc diputats. Aquí començarà a obrir-se la porta.