Escrits amb els dits

2016. Cata…què, Catalunya vista per la premsa internacional. Text de la reedició actualitzada del llibre de Carles Puigdemont.
Sinopsi: CATA… QUÈ? és l’expressió amb què, fins fa ben poc, els estrangers interrogaven els catalans que parlaven del seu país. «Catawhat?», «Cataquoi?». Volien dir «No sé de què em parles».
El qui avui és el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, el 1994 ja va fer una investigació sense precedents: com havia tractat el fet català la premsa internacional, en el passat i fins als Jocs Olímpics de Barcelona. És curiós i significatiu descobrir el ressò i la interpretació que va tenir per als diaris d’arreu del món, i especialment d’Europa i els Estats Units, la realitat catalana.

Le Monde, Paris Match, Corriere della Sera, La Stampa, Der Spiegel, Frankfurter Allgemeine, The New York Times, The Washington Post, Tokyo Shimbun, Asahi… són alguns dels diversos diaris que l’autor va explorar quan la informàtica i la digitalitza ió no existien i, per tant, eren necessàries l’empenta i la convicció d’un jove que sabia que, per canviar la realitat, el primer que has de fer és conèixer-la.
La visió que el món té de nosaltres està canviant. Així ho demostra l’apartat que ha escrit el periodista Carles Ribera per a aquesta nova edició i que recull el que s’ha dit de Catalunya a tot el món des del 1994 fins a aquest mateix 2016. Ara som notícia internacional. Aquell «Cata… què?» s’ha convertit sovint en un «Ah! Els catalans de la independència!…».

2015. El carrer de l’infern. Diari de Joaquim Aleixandri.

Sinopsi: De l’experiència dels exiliats generalment ens n’arriben els aspectes més carregats d’èpica o de tragèdia. Darrere d’aquests aspectes hi ha un dia a dia que passa desapercebut o mereix menys atenció. El diari escrit per Joaquim Aleixandri, del qual se n’han localitzat els fragments escrits entre 1955 i 1963, és el relat de la rutina d’un exiliat que, superades les peripècies inicials de l’èxode, s’ha convertit en un simple immigrant. És la consignació de les penalitats, les misèries, els esforços i les poques alegries d’una monotonia d’expatriat sense esperança. Un relat escrit en un temps concret però que en el fons resulta atemporal, ja que podria ser subscrit pels milers de refugiats que circulen pel món convuls d’avui. Un testimoni passat, el d’Aleixandri, que interpel·la una realitat actual.

2007. Cent dies de juliol. Un testimoni de la revolució llibertària. Edicions Proa (Perfils, 81). 240 pàgines. ISBN: 978-84-8437-992-8

Sinopsi:La tardor del 2002, en un poblet de França, van aparèixer una vintena de llibretes manuscrites en la maleta d’un exiliat republicà, mort de feia poc. Eren el dietari i les memòries de Joaquim Aleixandri (1906-2002), militant d’ERC que, l’any 1939, va haver de marxar de Catalunya per no tornar-hi mai més. El seu testimoni, ajuda a comprendre una mica millor què va ser la Guerra Civil i per què va caure el govern legítim de la República. Empresonat pels fets d’octubre de 1934, membre de comitè antifeixista de Caldes de Malavella i alcalde de la mateixa població entre 1937 i 1938, Joaquim Aleixandri va denunciar la barbàrie de les patrulles de control de la FAI, per la qual cosa va entrar en el punt de mira d’alguns ‘incontrolats’ que volien eliminar-lo. A Cent dies de juliol es parteix del valuós testimoni d’Aleixandri per explicar aspectes d’una revolució llibertària que va tenir, com a principal efecte secundari, desencaminar una guerra que potser es va perdre a la rereguarda.

2006. Notícia d’un republicà. Biografia i textos de Joaquim Aleixandri. Centre d’Estudis Selvatans/Ajuntament de Caldes de Malavella. 267 pàgines. ISBN: 84-921956-7-3

Sinopsi: Notícia d’un republicà és la biografia de Joaquim Aleixandri i Babot (Barcelona, 1906 – Grandchamp, França, 2002), activista, articulista de premsa i polític republicà fill d’una família de ferroviaris vinculada al Centre d’Unió Republicana de Girona, que va desenvolupar la major part de la seva activitat pública a Caldes de Malavella, on va ser un dels impulsors del Centre Cultural d’Esquerra Catalana (ERC), secretari del Comitè Antifeixista entre el juliol i el setembre de 1936, i alcalde de la població entre el 1937 i 1938. Exiliat a França amb 33 anys, va passar pels camps de concentració de Sant Cebrià i Agde, va estar integrat en una companyia de treball durant l’ocupació nazi i es va acabar establint a la localitat de Grandchamp, on va viure durant més de seixanta anys i on és enterrat junt amb la seva esposa, Rita Nielles Boix. Després de la seva mort van ser localitzades una vintena de llibretes manuscrites i correspondència on Aleixandri va recollir la seva experiència política, un material que ha servit de base per a la redacció d’aquest treball, que intenta retratar un home compromès amb el seu país, Catalunya, i amb els valors democràtics republicans.