Escrits amb els dits

Imagino el segle XX sense la instantània del milicià caient cap enrere amb un gest de dolor terminal retratat per Robert Capa; l’imagino sense la dona plorant el marit mort en el cruel bombardeig de Lleida; penso en la passada centúria sense la visió de la nena Kim Phuc corrent amb el cos abrasat pel napalm. Tanco els ulls i intento no veure el segle passat amb el cadàver del Che exhibit pels seus caçadors; provo d’esborrar de la retina els cossos carbonitzats de la tragèdia dels Alfacs, o els ciutadans de Sarajevo esbudellats a les portes del mercat.
Robert Capa, premis Pulitzer, portades en blanc i negre i a tot color. Probablement cap d’aquelles imatges passaria avui a les nostres redaccions els criteris ètics de publicació, si més no, trist criteri, en els casos de més proximitat. No fa tants anys de totes aquelles captures esfereïdores, algunes d’icòniques, altres d’ofensives en qualsevol temps i moment. Encara hi ha ciutadans entre nosaltres que van viure amb els seus ulls, horroritzats, els moments de la història que s’hi mostren. En l’aspecte visual sembla realment més llunyà del que realment és, aquell segle de revolució tecnològica que va encimbellar l’adagi que sosté que una imatge val més que mil paraules.
En un segle hem fet evolucionar de manera vertiginosa la tecnologia per reproduir i retransmetre la realitat, però alhora també hem canviat en la gestió i l’ús d’aquestes instantànies. Aquest tipus de fotos encara es fan, perquè el drama continua mostrant-se en tota la seva cruesa davant de l’objectiu del fotògraf, tot i que a l’hora de la publicació els criteris han evolucionat dràsticament. Ho hem vist aquests dies amb la tragèdia de l’Airbus. Hi hem guanyat? Hi hem perdut? Mil paraules ben escrites superen una imatge colpidora o són la cortina de paraules amb què tapem certa incapacitat d’afrontar l’horror? N’hi ha prou amb el relat a cegues del drama? A l’hora de marcar la frontera entre fotografia repulsiva i revulsiva hauria de comptar més el missatge contingut que la imatge reflectida. Sembla senzill, però sovint calen més de mil paraules per argumentar-ho i altres cops una sola imatge insuportable tomba tots els arguments. (Publicat a El Punt Avui el 30 de març de 2015)

També vaig tenir una sensació desagradable veient alguns col·legues de professió estalonant familiars de les víctimes de l’Airbus. Sóc conscient que tenien el deure professional d’acostar-se a persones, a experiències, perquè, al capdavall, sense històries humanes el periodisme només és estadística i documentació. Els mitjans de comunicació van dirigits a éssers humans i per això han d’intentar desprendre humanitat. Això no obstant, aquesta aproximació al dolor individual en nom de l’interès col·lectiu no pot contribuir a incrementar el patiment, a amplificar-lo més enllà del criteri informatiu, a convertir-lo en un espectacle, en reclam morbós. Això sí, la sensibilitat, l’empatia i el respecte són difícils de gestionar en situacions així, i més quan s’és un reporter de primera línia, en tensió, amb sentiments contradictoris i sovint pressionat pels superiors.
Tots plegats hauríem de reflexionar més enllà de la retòrica d’uns codis deontològics que no seran efectius fins que en comptes de mirar d’aplicar-los com un reglament els tinguem interioritzats com una conducta. El problema ètic, a més, no és només periodístic sinó de referents. Una prova evident la tenim en les portades de la premsa que vam poder contemplar ahir al quiosc. No és gens casual que als països on, per exemple, donen als toros un valor cultural i estètic positiu, les portades mostressin la tragèdia de forma més crua, exposant el dolor a cara descoberta. No ens equivoquem: no és pas sensacionalisme, és el seu concepte de normalitat. Aquest és el drama. L’ètica no és innata sinó la sedimentació dels valors. I ni tan sols trobem consol en la sensació d’haver-ho fet millor perquè en altres episodis, de drames llunyans i protagonistes desconeguts, tots solem abaixar el llistó dels escrúpols.
En algun espai més o menys equidistant del lloc que ocupa l’exhibició obscena del dolor i l’alternativa fredor asèptica de les dades despersonalitzades hi ha el terreny abrupte, relliscós i complex on trepitja el periodista. (Publicata El Punt Avui el 26 de març de 2015)

De la mateixa manera que els catòlics tenen establert, des de temps reculats, la dedicació de cada dia a un sant o a una santa, o a un grapat, perquè al final el santoral està més atapeït que el nombre de jornades disponibles, el món laic, en un exercici pèssim d’imitació, té ocupat el calendari amb dedicatòries no pas a persones sinó a aspectes de la vida terrenal. S’hi engloben temes seriosos, com el càncer o la no-violència, i algunes qüestions més pintoresques, com si al final haguessin sobrat dies i algú hagués decidit omplir-los amb el primer que li hagués passat pel cap. Divendres passat, com si no n’hi hagués prou amb celebrar sant Ambròs de Siena, sant Martí de Dumio, santa Fotina, santes Eufèmia i Alexandra o, per als no creients, l’entrada de la primavera, resulta que era el Dia Mundial de la Felicitat.
Com que aquestes efemèrides sempre van acompanyades d’un estudi a consciència, vam ser il·lustrats amb un estudi titulat World happines report, que estableix el rànquing dels 50 països més feliços del món. Agafats en colles nacionals, entre els habitants més feliços del planeta destaquen danesos, noruecs, suïssos, holandesos i suecs. Països avançats també en classificacions de benestar, educació, control de la corrupció, etcètera. Espanya ocupa el lloc trenta-vuitè, al darrere d’estats com ara Mèxic, Panamà, els Emirats Àrabs, Qatar, Xipre o Israel. Fa de mal dir què fa que els espanyols siguin més infeliços que els israelians o els mexicans, llocs on la vida d’entrada és molt més perillosa. El que sí que es pot deduir mirant la classificació és que entre els estats amb més benestar, als petits la gent és més feliç que als països més grans, ja que nord-americans, francesos, britànics o alemanys surten del lloc quinze cap avall. Això ens dóna un altre argument per a la independència. Sent un país petit tenim més possibilitats de ser feliços. Si més no, deixar de ser espanyols ens aportaria una injecció de felicitat que no tenim ara. (Publicat a El Punt Avui el 23 de març de 2015)

El nacionalisme espanyol balla per un peu perquè resulta que un equip d’investigadors assegura que ha localitzat les restes mortals de Miguel de Cervantes, sepultades a l’església de les Trinitàries de Madrid. A alguns dels que no som espanyols la troballa no ens fa ni fred ni calor, i més aviat tendim a pensar que els ossos de l’escriptor mort són irrellevants al costat de la immortalitat que, indiscutiblement, li dóna la seva obra.
L’autor d’El Quixot, en tot cas, ha tingut la sort que manca, per posar un altre exemple de cadàver cèlebre fatalment extraviat, a Federico García Lorca. L’exemple no està pas escollit a l’atzar. Tampoc està triat per contraposar dos personatges antagònics, que no ho són pas. Simplement reflecteix la moda que es porta a Espanya en matèria d’exhumacions. Digue’m qui desenterres i et diré com ets.
Ara em direu que localitzar el cos del poeta andalús seria igualment irrellevant, perquè Lorca també ha assolit l’eternitat per mitjà de la seva obra. Hi ha una diferència fonamental: trobar el cadàver del pare de Don Quixot no va més enllà d’un exercici de certa mitomania, mentre que les despulles del granadí són el paradigma d’una societat enterrada pel franquisme i la desídia d’unes autoritats espanyoles successives i successores que com a política de memòria històrica han fet poca cosa més que el Valle de los Caídos.
També es podria pensar que, posats a gratar el terra a la recerca de morts perduts, Cervantes és un difunt de més bon trobar perquè resulta políticament innocu. No ho és pas tant. L’any vinent fa 400 anys de la mort del literat més universal en llengua castellana. A Madrid deuen pensar que no seria gens sobrer un cos per fer un bonic funeral d’estat amb el fèretre cobert amb la bandera que, per cert, fa quatre segles ni tan sols no existia. De moment, els autors de la troballa sostenen que no és cent per cent segur que el cos trobat sigui el del manxol de Lepant. No patiu, que si convé ens faran passar bou per bèstia grossa. (Publicat a El Punt Avui el 19 de març de 2015)

Una de les campanyes polítiques més cíniques de la història d’Espanya en particular i del planeta en general és aquella que, el 1964, sota el lema “Veinticinco años de paz”, pretenia commemorar des del franquisme el final d’una Guerra Civil que el mateix franquisme havia desencadenat un quart de segle abans. Una pau edificada sobre tres anys de devastació i aniquilació física i política de qualsevol rastre de democràcia. Un lema grandiloqüent que, amb el pas dels anys, s’ha convertit en un dels eslògans de més infausta memòria d’aquell període indecent, en dura competència amb l’infame “Si eres español, habla español” i l’hilarant “Spain is diferent”. Analitzant l’evolució de l’Espanya posterior a la dictadura podríem arribar a concloure que cap d’aquests lemes ha arribat a caducar totalment. Diré més, estan guanyant actualitat. El de la llengua, impulsat pel ministre Wert. El de la diferència espanyola, en negatiu. El dels anys de pau, convenientment actualitzat, ha estat encunyat per la Casa de la Moneda per commemorar el final de la Segona Guerra Mundial. Són unes monedes especials, de 10 i de 200 euros, amb el rostre del rei Felip VI a la cara (l’hereu de l’hereu posat a dit pel dictador) i un colom a la creu amb la llegenda, atenció, no és broma, “Setenta años de paz”. Sense tenir en compte que l’Estat espanyol, a diferència de la majoria de països europeus, va continuar sota un règim de dictadura fonamentada en allò que vulgarment es diu la pau del cementiri, que és la forma més sofisticada de la guerra, resulta abominable que l’Estat espanyol tingui la frivolitat de gravar unes monedes amb una llegenda que recorda de manera tan indiscutible aquells temps de plom. No
és gens estrany, però, que no els faci mal d’ulls. El lema dels “Veinticinco años de paz”, de fet, va ser ideat pel ministre Manuel Fraga, pare de tota aquesta colla de fills del règim que ja ni es molesten a dissimular. Una Espanya eterna de la qual cal marxar no pas només per salvar Catalunya sinó també la dignitat. (Publicat a El Punt Avui del 12 de març de 2015)

El jutge Santiago Vidal, en el seu emocionat i emotiu parlament d’ahir a l’Auditori de Girona, va alertar que el pitjor enemic del nostre país podem ser nosaltres mateixos. Ho va dir fent una crida a la unitat imprescindible per poder aconseguir proclamar la república catalana independent. De les paraules del magistrat depurat per la injustícia espanyola se’n poden fer les lectures que es vulgui, però l’essència del seu missatge és que la discussió no és tant si cal anar units o per separat, sinó tenir clars els objectius compartits i saber que el rival no és a les files del catalanisme sinó a l’altra banda.
La unitat d’acció, per tant, comença per la voluntat no només de cohesionar l’independentisme, sinó d’obrir les portes de bat a bat per sumar, per eixamplar, per engruixir. Cal escollir entre aquesta tradició tan catalana del “tots units fent força” i la no menys nostrada afició al “tants caps, tants barrets”. No és senzill, però hi ha ocasions que posen a prova aquesta flexibilitat, aquesta capacitat d’integració. Una oportunitat com la d’ahir, per exemple, en què una multitud es va congregar per donar suport a un jutge independentista represaliat per l’Estat espanyol. Entre les personalitats que van fer costat, defensant la democràcia, a Santiago Vidal, hi havia molts independentistes, la immensa majoria, però també n’hi havia que no ho són. En les circumstàncies actuals, persones com ara els representants del PSC, Juli Fernández, i ICV, Joan Olòriz, i el líder de la UGT, potser mereixien alguna cosa més que els xiulets de desaprovació que van competir amb els aplaudiments que els va brindar la majoria. Ahir eren al costat de Vidal perquè van posar per sobre de les idees polítiques la dignitat democràtica, i haurien d’haver rebut l’escalf total de la dignitat democràtica per damunt de les idees polítiques. Almenys ells van venir i no, com algun altre, van preferir potser mirar el Barça per la tele, qui sap si escarxofat a l’habitació del Palace. (Publicat a El Punt Avui el 9 de març de 2015)

La decisió d’ICV de mantenir la submissió de Catalunya a Espanya (que és allò que acaba sent qualsevol relació amb Espanya que no sigui per mitjà d’un ministeri d’afers estrangers) pot ser discutible però no pas incomprensible. Criticar és infinitament més senzill i gratuït que ser d’Iniciativa i haver hagut de prendre una decisió d’aquest abast. No cal ni estar-hi d’acord per entendre-ho. N’hi ha prou de conèixer quina és l’evolució històrica i el paper de confluència d’identitats que ha construït i consolidat el seu electorat tradicional i definit el seu perfil ideològic ambivalent, que no pas ambigu, davant del seu votant potencial.
És, però, en un moment de caixa o faixa, quan el que cal és decidir entre la supervivència com a país o la desintegració en un estat intolerant i intolerable tant des de la dreta com des de l’esquerra com des del mig, quan Iniciativa s’ha anat bloquejant, perquè no ha decidit a temps quin era el pitjor risc, si desconnectar de l’independentisme per mantenir el vot que prioritza exclusivament les qüestions socials, o perdre l’ala social no catalanista sumant-se al corrent sobiranista avui central de la política catalana. La incertesa i la incomoditat evident d’alguns dirigents ha durat mesos perquè el dilema era fenomenal. Aquest estat de dubte s’ha allargat tant que la formació d’Herrera i Camats al final ha hagut d’escollir entre unes possibilitats cap de les quals era la bona. Desconnectant del sobiranisme, les fugues cap a altres partits, o simplement la deserció, ja s’està veient que seran inevitables, però això no salvarà pas el vot més socialment radical i poc identitari, que ja fa temps que ha considerat altres alternatives. El drama a Iniciativa (que no superaran pas abraçant-se als rivals que els parasitaran fins que no els necessitin) és que tot allò que pot oferir a la ciutadania ja n’hi ha d’altres que ho ofereixen, més federalistes, més d’esquerres, més radicals, més progressistes espanyols. En política, si hi ha res més letal que prendre una mala decisió és tardar massa a decidir-se. I a ICV, més que prendre una mala decisió, l’han pres tard. (Publicat a El Punt Avui el 5 de març de 2015)

En una sessió de Corts vergonyosa ara fa uns dies a València el PP va tombar la proposta per declarar el 2015 Any Ovidi Montllor (1942-1995) i atorgar al cantant, a títol pòstum, la distinció al mèrit cultural. No paga la pena reproduir els arguments del vot en contra perquè un vot en contra d’homenatjar Ovidi Montllor no pot tenir cap argumentació que se sostingui mínimament des del punt de vista de sensibilitat artística ni de la decència cívica. En aquest dissortat país germà on escullen alcaldesses incapaces de fer un discurs intel·ligible en el seu propi idioma, resulta lamentable veure com el poder tem fins i tot després de mort donar veu a un conciutadà que no va callar mentre va tenir un alè de vida.
Cal respectar la reiterada voluntat de la majoria de valencians de castigar-se políticament donant suport majoritari a qui el donen. Des de Catalunya, a banda de mirar-nos-ho tot plegat amb un cert estupor i esglaiar-nos només de pensar què ens pot acabar passant si no marxem aviat d’Espanya, l’única cosa que es pot fer és intentar honorar el ciutadà Ovidi com a personatge fonamental d’una cultura compartida dedicant l’any en curs a aquest artista alcoià que, clarivident, ja va escriure i cantar fa més de vint anys el vaticini d’allò que ara acaba passant:
“Dic el que dic sense cap covardia / Però també sé el preu de tot això:/ Més tard o d’hora, m’arribarà sentència/ Car no interessa qui no llepa amb paciència/ M’aïllaran, dient que m’he aïllat/ Diran o diuen, que ja sóc acabat/No pense pas donar-me per guanyat/Mentrestant jo, no m’empasse la porga,/D’aquells qui creuen que tot està tan clar/Respecte això amb tot el meu respecte/ Admire artistes, admire comediants/ Però jo sóc jo. I no em puc deslligar/ De mi mateix poc més puc explicar/ Jo sóc l’artista, el cantant, el pallasso/ Sóc l’artista. El cantant. El pallasso!” Honorem doncs l’artista i el cantant. Les pallassades ja les fan els seus enemics pronunciant discursos fallers amb excés de caloret. (Publicat a El Punt Avui el 2 de març de 2015)

El francès Sorj Chalandon (Tunis, 1952), corresponsal de guerra amb una llarga i arriscada carrera al Libération i avui enrolat en el no menys perillós periodisme satíric com a redactor del mític Le canard enchaîné, es va donar a conèixer al lector català el 2014 quan, gràcies a l’habitual bon criteri d’Edicions de 1984, es va publicar Retorn a Killybegs, novel·la que retrata de manera colpidora el conflicte a l’enverinat vesper nord-irlandès de la segona meitat del segle XX. Un any després, també de l’editorial capitanejada per Josep Cots, arriba La quarta paret, traduït per Josep Alemany, retrat escruixidor del conflicte libanès que supera la visió regional per explorar els efectes devastadors de la violència tant a nivell físic com psicològic en cultures enfrontades.
El llibre narra l’obsessió idealista d’un vell director teatral, Samuel Akunis, i el seu amic i deixeble Georges, per aconseguir representar la versió d’Antígona de Jean Anouilh enmig del caos bèl·lic libanès dels anys vuitanta. Una posada en escena que finalment ha d’assumir el segon, per la malaltia terminal de Sam, i que pretén fer amb actors procedents de totes les parts enfrontades, palestins, xiïtes, drusos, cristians, maronites… Aquest punt de partida serveix Chalandon per desgranar, des de la comprensió lacònica de l’arrel dels conflictes postcolonials (“L’antinacionalisme és el luxe de l’home que té una nació”) una història que toca des de la pura misèria de la guerra fins la no menys miserable ideologia recreativa d’una societat occidental postseixantavuitista que converteix la violència en una coreografia ideològica tan perillosa com perversa i buida.
La presentació de tots els personatges, un a un, capítol a capítol, és especialment brillant. El relat resulta emotiu, colpidor i brutalment creïble. El veterà corresponsal no recrea pas, sinó que reviu en la ficció l’experiència pròpia als camps de batalla de l’Iraq, Afganistan i al mateix Líban on transcorre aquest relat. A La quarta paret el lector assisteix a una tragèdia sense pal·liatius redactada en un crescendo pausat però inexorable. Tenint en compte que utilitza el teatre com a metàfora, podria fàcilment incórrer en la llagrimeta histriònica, en l’idealisme grandiloqüent. Lluny d’això, la història és servida amb cruesa eixuta, amb un desapassionament que, tanmateix, no defuig l’empatia, aportant una visió de l’absurditat inevitable de la confrontació armada. Chalandon escriu amb precisió de crònica periodística, en una mixtura d’indignació continguda, resignació inconformista i un to de fatalisme gens condescendent, inspirat en una idea que travessa la novel·la de cap a cap, extreta de la reflexió del protagonista sobre l’Antígona amb què es vol reviure la sensació que Anouilh devia haver tingut quan va estrenar la peça al París ocupat del 1942: “A mi m’agrada la lliçó de tragèdia que dóna aquesta obra, la distància que adopta amb la banalitat del drama […] La tragèdia és neta, tranquil·litzadora, còmoda. En el drama, amb els innocents, els traïdors, els personatges assedegats de venjança, morir esdevé complicadíssim.” En aquesta novel·la, que resulta commovedora sense afectació, Chalandon porta a la màxima expressió aquell convenciment emocional que Milan Kundera ens va servir a La immortalitat: “Ningú no és més insensible que les persones sentimentals.” La quarta paret és una tragèdia que manté el sentimentalisme a ratlla des d’una profunda sensibilitat, des d’una vivència profunda, la del protagonista, que acaba desembocant en el deliri que comporta l’excés de lucidesa. (Publicat a la revista Cultura, el 27 de febrer de 2015)