Escrits amb els dits

El president dels espanyols, Mariano Rajoy, està responent a la velocitat de la llum contra l’exercici del dret a decidir dels catalans, dret que es tradueix a l’espanyol com a “órdago soberanista” o “desafío separatista” depenent del diccionari en què ho busqueu. Cal suposar que la reunió ministerial no es va poder celebrar diumenge perquè don Mariano havia de reposar després del llarg viatge des de la Xina. Cansat i emocionat per haver pogut visitar un país que, segons va assegurar, li provoca una “enveja sana” pel seu gran desenvolupament econòmic. “Enveja sana.” Aquest és el sentiment que una dictadura causa en el president dels espanyols. Aquest és el pessigolleig que experimenta el líder d’un país presumptament democràtic quan posa els peus en un territori que mostra al món la combinació perfecta de creixement econòmic sense llibertats civils, del país que es veu a venir que massacrarà Hong Kong.
Quan es va pel món a fer negocis deu ser complicat intentar aplicar criteris estrictament democràtics per evitar barrejar-se amb persones i països indesitjables. Probablement, si s’apliqués al cent per cent una economia basada exclusivament en consideracions ètiques, la Unió Europea seria un sistema autàrquic i tot i això caldria fer els ulls grossos ara que engreixem el PIB amb negocis de poca honorabilitat. Però d’aquí a envejar sanament règims criminals com el xinès hi ha la distància entre el respecte als drets humans i l’esclavatge totalitari. És la Xina, el mirall de Rajoy? Són les condicions de vida dels xinesos, les que tenen en perspectiva els ciutadans espanyols? No només hem de fugir com un llamp d’Espanya per defensar el dret de ser catalans, sinó també per fugir d’aquesta enveja sana que evoca els somnis més humits del desarrollismo. En quaranta anys, tot i les dimissions forçades de cara a la galeria demoscòpica, Espanya ha tornat al punt de sortida, marcat al mapa amb una creu, el del Valle de los Caídos.
(Publicat a El Punt Avui el 2 d’octubre de 2014)

Si jo fos membre del Tribunal Constitucional espanyol estaria tip que el poder executiu donés per fetes les meves decisions.
Si jo fos membre del Tribunal Constitucional no voldria passar per jutge i part. Si jo fos membre del Tribunal Constitucional buscaria una oportunitat per recobrar la dignitat d’una institució desprestigiada. Si jo fos membre del Tribunal Constitucional diria que la consulta del 9-N és perfectament legal.
S’entén que el PP i el PSOE, que s’han posat la soga al coll de la intransigència respecte a la sobirania de Catalunya, no puguin fer cap moviment per acostar posicions. Són presoners d’actituds intransigents, amb tota la caverna mediàtica aixecant-ne acta, amplificant i vetllant per la seva observança. Però elevant el tema al TC, els partits tenen l’oportunitat de quedar com uns senyors, continuar insultant i menyspreant-nos i deixar la decisió en mans d’una instància judicial que té una necessitat imperiosa de recuperar legitimitat. Si el TC permetés la consulta, els senyors del PP i del PSOE podrien xiular dient que ells ja han fet tot el possible i que cal respectar les resolucions judicials. Si l’alt tribunal espanyol permetés la consulta, tots aquells que n’hem estat dient el nom del porc ens l’hauríem d’embeinar i respectar una decisió que ens permetria votar. Una votació que, si es llegeix la lletra petita i la mitjana i la grossa del decret es veu que no és cap exercici de sobirania sinó una enquesta maquillada de solemnitat per ajustar-se al màxim a la legalitat i que no sigui dit que no hem fet bondat fins a l’últim minut. El TC, per tant, té l’oportunitat de dir endavant, i suposant que guanyi el sí doble serem al cap del carrer, entrampats en una teranyina constitucional i parlamentària espanyola en què el TC que ens haurà deixat votar serà un ens respectable que ens cisallarà a pler. Seria senzill fotre’ns els plans enlaire de forma civilitzada. Podran, però, evitar l’impuls d’envestir el drap com els toros que tant els agrada veure?
(Publicat a El Punt Avui el 29 de setembre de 2014)

El senyor Jorge Fernández Díaz passava per ser fins ara el ministre català del govern Rajoy, si més no tenint en compte la circumscripció electoral on va ser elegit. Amb la dimissió del ministre Gallardón després d’haver fracassat amb l’obra de la nova llei de l’avortament (o potser seria millor dir-ne amb la nova llei de l’avortament de l’Obra), l’executiu estatal incorporarà un altre Catalá, aquest de cognom, i amb accent tancat, que en realitat és nascut a Madrid.
De l’imminent ministre de Justícia es diu que és una persona més raonable i liberal que el seu predecessor, la qual cosa, val a dir, no costa gaire. En alguns passadissos, tant madrilenys com catalans, també es comenta que té una inclinació més favorable a la comprensió del que els espanyols i el senyor Duran i Lleida qualifiquen de “problema catalán” i que a Catalunya no veiem com un problema sinó com una solució. Hi ha qui atribueix a Rafael Catalá un paper clau en les bones relacions que hi ha hagut en aquests dos anys entre el Ministeri de Foment i la conselleria de Territori, sintonia dissonant si es tenen en compte la resta de relacions Estat-Generalitat.
Caldrà veure l’evolució dels fets per concloure si amb la crisi ministerial don Mariano ha mort dos ocells del mateix tret, traient-se de sobre un ministre impopular pel seu integrisme moral i alhora situant un moderat en relació amb Catalunya en una cartera tan estratègica com la de Justícia.
La primera impressió, i més veient ahir la gran coincidència exhibida pel PP i el PSOE en el front nacionalista espanyol, és que, com a màxim, l’Estat espanyol podria estar intentant afegir una mica de pastanaga a l’estratègia basada fins ara exclusivament en el pal. El problema, tanmateix, és que tant el pal com la pastanaga pretenen conduir Catalunya pels viaranys d’una ruta constitucional que la història demostra que quan toca pal sempre porta a recular i quan toca pastanaga, a caminar fent cercles, mai endavant.
(Publicat a El Punt Avui el 25 de setembre de 2014)

En una època tan atapeïda de moments transcendentals com la que estem vivint, el cap de setmana que acabem de deixar enrere hauria de passar a la història com un forat d’incertesa en el calendari entre l’aprovació de la llei de consultes i la signatura del decret de convocatòria de la consulta pel president del país. Això no obstant, la pruïja espanyola per posar-nos el dit a l’ull no els permet deixar passar ni un instant sense continuar vociferant exabruptes de diversa consideració. Hem sentit ximpleries certificadores d’una ignorància oceànica emergir de la boca de tota una vicepresidenta de govern espanyola que ha considerat l’antiquíssima institució de la Generalitat com una gràcia concedida per la sagrada constitució del 1978, origen i fi, alfa i omega de tot allò que es mou sota l’imperi de la llei hispana. Hem pogut llegir proclames de l’alçada d’un campanar com la del monsenyor Demetrio Fernández, bisbe de Còrdova, bramant des d’una trona periodística local que “la unitat d’Espanya és més un bé moral que social o polític”. Hem vist per aquests verals el senyor Pedro Sánchez convençut, com tots els dirigents espanyols en general, que sap millor què ens convé als catalans que no pas els catalans mateixos; que troba insensat voler que algú triï entre ser català o espanyol mentre considera normal que s’obligui a ser espanyol un català que ni ho és ni ho vol ser, com ara un servidor. Fa de mal dir què passarà el 9-N, però resulta previsible saber què no passarà. No passarà que algú a l’Estat tingui el més mínim interès a saber què volem els catalans, ja han decidit què volem i fins a on podem voler. No passarà que ens intentin convèncer amb arguments i propostes atractives. No passarà dia que no ens vinguin amb amenaces, condescendència i estigmatització. Per això no és debades que Sánchez ahir ens digués “os queremos” en comptes de “os amamos”. És el que té el sentiment de possessió. Ens volen. Estimar és una altra cosa.
(Publicat a El Punt Avui el 22 de setembre de 2014)

…no només perquè avui passaré tot el dia mort d’enveja (ep, sana) veient com la gent d’aquell país vota, sinó perquè els aspirants a tenir un document d’identitat en què figuri la nacionalitat real i no pas una d’imposada generalment tenen més tendència a emmirallar-se en Finlàndia, Portugal, Suïssa, Noruega, Mèxic, els Estats Units o el Japó, estats fets i drets on els seus ciutadans fa tant de temps que viuen amb absoluta normalitat el fet de ser una comunitat política reconeguda internacionalment que no els cal estar tot el coi de dia explicant-se al veí, fent-se mirar pel món amb desfilades i campanyes rialleres, justificant-se, argumentant-se i fent pedagogia sobre per què coi tenen dret a tenir un estat propi.
Hi ha una part de la ciutadania a la qual la manifestació continuada de patriotisme li fa una certa angúnia i que, en aquest sentit, considera que el 9-N en aquest país s’ha de votar per poder aconseguir que un senyor de Vilanova i la Geltrú, Sant Miquel de Campmajor o l’Hospitalet de Llobregat pugui viure tranquil la seva ciutadania com ho fa una senyora de Conca o de Poitiers. Ni més, ni menys. Segur que si s’aconsegueix això llavors hi haurà algun senyor de Vilanova i la Geltrú, Sant Miquel de Campmajor o l’Hospitalet de Llobregat que dirà que llavors serà ell que, amb un sentiment tan espanyol com posem per cas la senyora de Conca, protestarà perquè no podrà viure tranquil la seva adscripció nacional.
Cap problema, és comprensible i natural i previsible, tan comprensible que els tractats internacionals de doble nacionalitat serveixen perquè tothom pugui estimar el pare i la mare fins i tot encara que un dels dos faci temps que l’hagi abandonat i només s’acosti de tant en tant per dir-li que si no fa bondat farà venir l’home del sac i l’enviarà a pastar fang a l’espai sideral, ben al contrari del que passa avui a…
(Publicat a El Punt Avui el 18 de setembre de 2014)

Des que fa cinc anys va arrencar a Arenys de Munt la marxa cap a la independència, el procés ha mantingut un rumb fix i una velocitat creixent. Ha disposat de propulsors reactius com la sentència del TC i la subsegüent manifestació del 10-J, i els constants atacs de l’Estat espanyol. En paral·lel hi ha hagut propulsors proactius, començant per les mateixes tongades de consultes populars, experiència prèvia al moviment de base que és avui l’ANC. Com a colofó, les tres diades massives dels últims tres anys. Propulsors proactius perquè han mostrat una ciutadania més il·lusionada per un projecte que no pas emprenyada pel greuge. D’Espanya ja ningú n’espera res; la desconnexió mental és un fet. Falta la desconnexió política.
Entre el 2009 i el 2014 el país ha evolucionat cap a la centralitat independentista alhora que el moviment independentista experimentava una evolució interna inaudita. Un moviment històricament molt convençut però alhora molt hermètic ha après a eixamplar els seus horitzons pels marges ideològics, nacionals, simbòlics, culturals i lingüístics amb l’objectiu de guanyar no tant en solidesa com sobretot en gruix, en massa crítica. Encara és aviat per saber si és convicció o estratègia, però qualsevol pas enrere en aquest sentit podria fer replegar una part de la majoria social activa que avui sosté el procés. En només cinc anys l’arc parlamentari també ha modificat radicalment inèrcies i contrapesos. I ha assolit una certa unitat d’acció en l’objectiu de la consulta. Tal com és la política catalana, és d’admirar tot i les tensions i la fragilitat de l’entesa.
La setmana que comença avui inaugura la segona part del procés. La majoria sociopolítica emergida d’aquest quinquenni prodigiós haurà de demostrar la seva maduresa, que passa per la capacitat de mantenir la cohesió i la valentia per afrontar sacrificis polítics, personals i col·lectius. S’acosten temps interessants, gens amables, gens coreogràfics, però imprescindibles.
(Publicat a El Punt Avui el dilluns, 15 de setembre del 2014)

Entre la gentada que ahir va omplir Barcelona en aquesta V que serà recordada durant anys hi vam veure homes i hi vam veure dones. Hi havia vells, velles, joves i mainada; ens hi vam trobar negres i blancs, i entre negres i blancs tota una gamma de coloracions cutànies; i rossos i bruns i pèl-rojos. I calbs. S’hi va sentir parlar català i castellà i alguna altra llengua. Hi van venir mecànics, mestres; estudiants i botiguers; jubilats i carnissers, banquers, paletes, manobres, funcionaris, escriptors, pintors, esteticistes, lampistes, periodistes i aturats. Alts i baixos, grassos i prims; curts de vista i amples d’espatlles. I estrets de pit. No ho vam veure, ni sentir, ni notar, però entre tota la gernació hi devia haver gent feliç i gent infeliç; gent amb problemes i gent despreocupada; n’hi havia de simpàtics i d’antipàtics; persones honestes i estafadors. De dretes, d’esquerres, liberals i llibertaris, entre d’altres. Ateus i catòlics, etcètera. Entre la multitud també hi havia defraudadors i lladres, en podeu estar ben segurs. Excel·lents persones i impresentables, bona gent i mala gent. Solidaris i insolidaris, malalts i sans. Ahir, a la capital de Catalunya, hi érem totes les varietats d’humans que habiten en un país normal. Com cada dia, com sempre ha estat i sempre serà. No som ni millors, ni pitjors. Ni tan sols gaire diferents de la resta de la humanitat organitzada en estats. Potser tenim una mica més de respecte per la voluntat de la majoria i per la diversitat que en alguns altres verals. Potser, tant de bo, la majoria pensem que aspirem a un país millor.
Volem ser poble, per tant, perquè som com qualsevol altre poble del món. Perquè, com tots els pobles que es reconeixen col·lectivament com a comunitat política, ens neguem a què decideixin en lloc nostre com hem de ser o parlar i com hem de conviure i garantir el nostre benestar més enllà de les concessions a l’harmonia internacional. L’únic que ens falta per ser un país normal és un estat, que és com s’organitzen els països normals.
Quedem el 9-N per decidir-ho. (Publicat a El Punt Avui el 12 de setembre de 2014)

Escola pública José Ignacio Wert; avinguda de Mariano Rajoy; ronda de Fernández Díaz; passeig de Cospedal; carreró del Tribunal Constitucional; passatge de José María Aznar; rambla de La Razón; túnel d’El Mundo; carrer de l’Instituto Cervantes; baixada de Pedro Sánchez, pujada de Cristóbal Montoro, via de Josep Antoni Duran i Lleida, ai, no, que aquest és dels nostres. Desconec quina serà la política dels ajuntaments i altres institucions pel que fa a la revisió del nomenclàtor dels carrers un cop proclamada la independència i instaurat el nou Estat català, però ja aviso en aquest moment que un servidor està disposat a subscriure una campanya en favor no només de mantenir els noms de les places d’Espanya de tot el territori català sinó de sumar-hi els dels personatges i entitats esmentats al principi d’aquest article i afegir-hi uns quants individus dignes de reconeixement que ara no em vénen al cap. No tindrem prou carrers.
Un país que neix cal que sigui agraït amb tots aquells que han fet possible la seva existència, que han resultat decisius i imprescindibles en el camí cap a l’alliberament nacional. I com que en aquesta ruta ens ha caigut algun mite, i quan llegiu mite caigut podeu pensar en el que teniu al cap, val més que ens fixem en aquells sense la contribució dels quals l’empenta i la motivació definitives cap a l’Estat propi no haurien arribat. Ens poden fer molta ràbia, però ara imagineu-vos on seria el nostre país si els senyors magistrats del TC haguessin validat l’Estatut, si l’enyorat Aznar no només hagués parlat català en la intimitat sinó que hagués suggerit a Rajoy que indiqués a Wert que el fes obligatori a tot l’Estat. Com ens motivaríem sense l’enrabiada matinal dels titulars de la premsa de Madrid? I sense la prepotència de Margallo? Ja us ho dic: viuríem dòcilment sotmesos a les lleis d’Espanya, tret d’alguna escapadeta a Andorra per anar a buidar el cove i ventilar-ne la pudor de peix. (Publicat a El Punt Avui el 8 de setembre de 2014)

Una setmana justa i la ciutadania de Catalunya tornarà a sortir al carrer massivament. A hores d’ara sembla clar que només la pluja que ens ha estat esguerrant l’estiu pot aigualir una altra demostració de força de l’independentisme català. Podrem veure el got mig buit o mig ple i invertir hores i hores, i de fet em temo que les hi perdrem, en una guerra de xifres sobre assistència i fent comparacions amb les dues edicions anteriors de la Diada. N’hi ha que ja ho tenen calculat, escrit i a punt de publicar i no permetran que la realitat els espatlli els titulars. Però allò que és inqüestionable ja a hores d’ara és que el moviment sobiranista ha tornat a fer una demostració de força incontestable, i ha evidenciat que continua sent, a anys llum de distància, l’únic projecte polític a Catalunya capaç d’aconseguir una mobilització d’efectius humans i tècnics tan espectacular. El més important de la V és que continua sense haver-hi cap alternativa capaç de despertar un grau d’il·lusió col·lectiva similar. Cap estadista amb ulls a la cara i tres dits de front està esperant a veure què passa dijous vinent. Tothom sap què passarà perquè ja hi ha prou pistes per saber-ho. Una altra cosa és preveure què passarà l’endemà. Aquí sí que la incertesa és creixent i els estrategues intel·ligents no poden descartar cap contingència. El camí per convertir la V simbòlica en victòria real no és senzill i no serà ni tan planer ni festiu com fins ara. A partir del 12-S guanyaran pes valors com ara la disciplina, la resistència mental i política, la serenitat davant dels fracassos, revessos i contratemps (que n’hi haurà, i el cas Pujol n’és un tastet insignificant) i la capacitat d’esperar amb prou sang freda la finestra de l’oportunitat. Hi ha una massa crítica consolidada i un Estat espanyol incapaç de reconduir el procés si no és per la via de la liquidació política de Catalunya. Les condicions són més que favorables. Dijous vinent, l’últim entrenament. (Publicat a El Punt Avui el 4 de setembre de 2014)

Els yazidites són una minoria cultural, religiosa i lingüística de la comunitat kurda que viu al nord de l’Iraq. Bé, hi vivien fins que han hagut de començar a sortir cames ajudeu-me encalçats pels gihadistes de l’Estat Islàmic. Aquest poble perseguit l’integren unes 600.000 persones. Si són tan pocs és perquè reben per tots costats des dels temps de l’imperi otomà, víctimes de l’ortodòxia islàmica. Aquesta mateixa setmana l’ONU ha alertat del “genocidi potencial” contra els yazidites, que estan sent enviats a camps de refugiats improvisats.
Com que aquests dies em dec haver perdut algun diari, algun butlletí informatiu a les ones, o algun telenotícies, segurament no he tingut notícia de les grans manifestacions que s’han fet a les principals ciutats de Catalunya protestant pel genocidi contra aquest poble deixat de la mà de Déu i denunciant les atrocitats de l’Estat Islàmic. Tampoc dec haver estat prou al cas de la gran quantitat d’articles signats per la nòmina del progressisme internacionalista, insultant els detestables fonamentalistes que utilitzen la força desproporcionada per massacrar una ciutadania esporuguida. Per postres, com que no sóc d’escoltar tertúlies, m’han passat per alt les trifulgues on es competeix per ser el primer a associar els conceptes nazi i jueu.
Sort en tenim d’aquest compromès exèrcit de defensors de les causes perdudes, que de la mateixa manera que desqualifiquen i estigmatitzen indiscriminadament els israelians com a criminals de guerra també surten al carrer amb el megàfon a la mà per denunciar l’integrisme islàmic… ah, que per això segon no surten? Curiosament els pobres yazidites estan malvistos per l’islam perquè són pròxims a heretgies maniquees, les quals, simplificant molt, vindrien a defensar l’existència de Déu i el diable lluitant com a iguals. A Catalunya, en canvi, el maniqueu polític, per al qual tot és blanc o negre, està tan de moda com posar l’etiqueta de sionistes a opinadors que tenen la desgràcia de tenir més tirada pel gris. (Publicat a El Punt Avui el 16 d’agost de 2014)