Escrits amb els dits

El rei Joan Carles ha plegat, segons diu, per deixar pas a l’esperit de modernització que aporta al país la nova generació encarnada pel seu fill Felip. Deixant de banda que una persona de 46 anys es pugui qualificar de nova, el concepte nova generació i modernització fa de mal dir si el paradigma d’aquesta nova generació és l’hereu Borbó. Un exemple pràctic: comparem el rei Felip i un servidor.

Felip i jo som de la mateixa generació, la qual cosa no ens identifica en gairebé res. Jo sóc nascut el 1968. Felip també. Fins aquí, coincidim. Ell és alt. Jo no sóc alt. Jo vaig néixer a Girona. Ell no. Felip és príncep de Girona. Jo no (tot i que la meva mare sempre em diu rei). Tinc el català com a llengua materna. Felip no. No vaig fer el servei militar. Felip sí. Sóc republicà. Felip no. Felip és espanyol. Jo no. Vull la independència del meu país. Ell també, la del seu, i ja la té. Jo respecto la independència del seu país. Ell no respecta que al meu país vulguem ser independents. Felip estima una periodista. Jo adoro el periodisme per motius de feina. Jo he hagut de treballar sempre per viure. Ell no ho ha hagut de fer mai. Jo he viscut sempre del meu sou. Felip també. Vull dir que ha viscut del meu sou i del de milions de ciutadans que li estem finançant una vida a cos de rei. Jo he hagut de pagar una hipoteca. Ell té tot un palau de franc. Gràcies a Franco, la seva família va poder tornar. Gràcies a Franco, algun de la meva família va haver de marxar, altres no van córrer prou de pressa.

Les meves preocupacions són, si fa no fa, les d’un ciutadà normal, anar tirant i mirar de no perdre la feina. L’existència de Felip és, si fa no fa, tot el contrari de la d’un ciutadà corrent. Felip no és, precisament, exemple de relleu generacional. Això sí, hi ha un fet en el qual coincidim el rei Felip i un servidor. Jo no tinc previst presentar-me a unes eleccions. Ell, tampoc. (Publicat a El Punt Avui el 5 de juny de 2014)

Els fets de Can Vies i el procés sobiranista són dos fenòmens que circulen en paral·lel a Catalunya, per més que hi hagi intoxicadors que s’entestin a fer-los confluir. L’únic aspecte d’anàlisi conjunta és per contrast. El fum de Can Vies es contraposa amb l’aire fresc de la via Catalana. La violència política (un oxímoron risible per a tots aquells que considerem que la violència és, precisament, l’absència de política) difereix de l’activisme amable basat en la contestació de caire pacífic, transversal i positiva. Fins aquí un cop d’ull comparatiu que podria ser objecte de discussió amb arguments acceptables des d’una banda i l’altra si no fos que la història recent ens està demostrant que la via pacífica, a diferència de les mogudes basades en el socarrim, la crispació i l’aldarull, està protagonitzant un dels casos de revolució política més impactants de tots els temps a escala planetària. Alhora que tots els esclats basats en la pressió violenta acaben fracassant, dispersant-se o girant-se com un bumerang engolits per les contradiccions de la seva pròpia rauxa i per la prevenció i refracció que generen entre la ciutadania passiva, la marea groga catalana ha estat capaç de seduir, d’atraure i d’ocupar l’espai central de la política en un temps rècord. L’únic moviment a tot Europa, per no dir a tot el món, que ha desbordat la política per avançar i que l’està obligant a seguir, a empentes i rodolons, la voluntat del poble, no està basat ni en caputxes, ni en vidres trencats, ni en còctels molotov, sinó en mans entrellaçades amb voluntat ferma i un somriure d’orella a orella. Podria semblar una valoració naïf si no fos que està avalada per allò que més espanta a certs utòpics: l’efectivitat per generar majories. La resistència pacífica i la determinació democràtica de la desobediència civil, aquestes són les vies, i la resta, vells manuals d’activisme periclitat. (Publicat a El Punt Avui el 2 de juny de 2014)

Henry David Thoreau (1817-1862), un dels filòsofs llibertaris de referència, va ser una mena de hippie avançat al seu temps que predicava la vida natural i la reducció de l’estat a mínims. Ha passat a la història com a pare de l’ecologisme i, sobretot, com a teoritzador de la desobediència civil, concepte que dóna títol al seu assaig més celebrat, bíblia contestatària que anys a venir inspiraria líders com Gandhi o Martin Luther King en l’assumpció de l’opinió, cito Thoreau, que la superioritat moral de l’individu radica en la capacitat d’abstenir-se de l’ús de la violència.

Entre el personal que aquestes últimes nits, en protesta pel desallotjament de Can Vies, han decidit fer reflorir la Rosa de foc hi deu haver pocs seguidors de Thoreau. Per dir-ho d’una manera entenedora, si Can Vies fos el pis de la mítica sèrie britànica Els Joves, conclouríem que Rick i Vyvyan s’han imposat a Neil gràcies a una votació ajustada i una guitza al mig del cap. Bromes a banda, val a dir que s’ha de ser molt insensible per no sentir una certa empatia amb el moviment alternatiu just el dia que, per exemple, una plutoburòcrata com la senyora Lagarde ens suggereix abaixar-nos el sou i pagar més impostos, o quan veiem que la justícia sentencia Millet i Montull amb una amable estirada d’orelles.

Els moviments alternatius són un termòmetre que ens alerta que hi ha coses en la societat que no acaben de rutllar, i unes factories ideològiques experimentals que no es poden menystenir. Ara bé, quan aquests col·lectius són reprimits no poden combatre la brutalitat amb brutalitat. El món alternatiu barceloní té una incapacitat crònica per separar de les seves reivindicacions el nihilisme lúdic i l’anarquisme recreatiu. En una societat injusta, la ciutadania normal és capaç d’intuir la raó sota aspectes diversos. Però difícilment la detectarà disfressada amb un sinistre passamuntanyes. (Publicat a El Punt Avui el 28 de maig de 2014)

De totes les valoracions sobre les europees a Catalunya, la millor síntesi és la que va fer diumenge Pere Navarro quan, embarbussant-se durant la seva al·locució, en comptes de dir que felicitava ERC va afirmar que els facilitava. Tot i la involuntarietat còmica de la declaració, és cert que la victòria dels republicans, sense restar-los mèrits, ha sigut en bona part deguda a les facilitats que els socialistes han posat en renunciar al seu espai catalanista natural. És aquesta l’autèntica clau. La notícia no és tant el sorpasso d’Esquerra a CiU, perquè el partit de Mas ha salvat força bé els mobles, sinó el canvi de l’hegemonia de les esquerres, amb un PSC expulsat de la centralitat per una ERC que ha sabut adaptar el seu missatge a la realitat. Ah, i per l’encert d’ICV-EUiA per recollir part d’aquell vot encara refractari als republicans però que també creu que el PSC ha deixat de ser una eina útil per a l’esquerra.

Les europees han aprofundit un fenomen clau en la construcció d’un nou estat: el sistema de partits propi. Fent una panoràmica nacional, comarcal i municipal, es veu que, en primer lloc, a Catalunya arrela un sistema polític que no té res a veure amb l’espanyol (qui guanya allà, aquí és la cinquena força!). I, en segon lloc, en un parell d’anys s’ha dinamitat la sociovergència que durant tres dècades va controlar els diferents nivells d’administració, per cert, demostrant que és possible una estabilitat basada a governar-ho entre tots sense governar plegats. La dialèctica dreta-esquerra se situa avui en l’eix sobiranista. El context fa que ERC i CiU hagin de buscar un equilibri per no llançar-se els plats pel cap. Caldrà veure si aquesta tendència es referma en pròximes cites electorals (les municipals, la prova del cotó) i també si l’abstenció ve d’un unionisme latent que algun dia ha d’acabar despertant. Mentrestant, siguem benvinguts a la republivergència. (Publicat a El Punt Avui el 27 de maig de 2014)

Llegir una novel·la no deu ser la manera més ortodoxa d’adquirir coneixements sobre el món real, tot i que la ficció pot compensar la falta de realitat amb la capacitat de construir la veritat amb unes dosis de versemblança i realisme que retraten amb precisió i eloqüència els fets que volen recrear. És el que passa amb Retorn a Killybegs, de Sorj Chalandon, una obra publicada recentment per Edicions de 1984 on l’autor, periodista expert en el procés nord-irlandès, narra una història, centrada en un militant de l’IRA confident dels anglesos, que permet acostar el lector a una situació impactant explicant com un conflicte polític pot aconseguir difuminar la frontera entre bondat i maldat, entre raó i culpa, i submergir tota una societat en un marasme de degradació moral, de violència delirant, de terror i desesperació on tothom és víctima i botxí.
El llibre resulta oportú arran de la notícia protagonitzada pel líder carismàtic del Sinn Féin, Gerry Adams, al qual el passat li ha esclatat a la cara d’una manera tan sospitosa com inoportuna. Llegir Retorn a Killybegs pot ajudar-nos a entendre la complexitat recaragolada d’una disputa entre dues nacions de forces desiguals, a valorar la capacitat homèrica que han tingut els nord-irlandesos per pacificar el seu relat. Però alhora, per contrast, aquesta lectura i el cas Adams ens fan obrir els ulls, un cop més, sobre la gran potencialitat que presenta el cas català respecte d’altres exemples arreu del món. Contra la violència extrema, la dissolució moral de l’individu, la brutalitat com a dogma, la intolerància sectària i la desconfiança enquistada, Catalunya aporta al món la fermesa de l’esperit democràtic i, per més que algun temerari irresponsable s’entesti a sembrar llavors de confrontació, la capacitat d’un poble d’avançar cohesionat. El nostre model no es basa en la força sinó en la solidesa. (Publicat a El Punt Avui el 5 de maig de 2014)

El procés de victimització personal i de crispació general que ha iniciat de manera delirant el líder del PSC, Pere Navarro, arran de l’incident del qual va ser víctima diumenge passat és un dels comportaments més lamentables que ha viscut la política catalana en les últimes dècades. Deixant de banda el patetisme que genera veure’l arrossegant-se somicant per totes les emissores i cadenes que li vulguin posar un micròfon al davant per poder fer el ploricó, el cas resulta una abominable distorsió de la realitat. Manipulació indigna d’una persona que milita en un partit, com alguns altres, amb una dramàtica experiència de persecució violenta que, afortunadament, ha quedat enrere, però que ha deixat una marca profunda en el sentiment de tots. L’avui màxim dirigent del partit de Josep Pallach o Joan Reventós, supervivents de la brutal repressió torturadora de l’Estat; el company de files d’Ernest Lluch, víctima de la violència despietada que durant anys sí que va obligar molts militants i càrrecs a mirar sota el cotxe i dur escorta, patint dramàticament i certament per la seva integritat; el líder d’un partit amb aquesta memòria de sofriment, que és el de tots els demòcrates, no pot, no té dret, a instrumentalitzar el seu cas per motius estratègics. Amplificar la controvertida agressió rebuda és una abominable i obscena manipulació irresponsable d’uns fets. Navarro acusa els que reproven la seva actitud de convertir la víctima en culpable. Es pot ser víctima i culpable alhora. Víctima d’una agressió. Culpable d’inconsciència política quan es vincula el cas sense proves ni mesura al procés sobiranista. Una falsedat objectiva i una falta de respecte per la memòria de les víctimes de la violència política. No ofengui la memòria d’un dolor pretèrit però inesborrable, senyor Navarro, ni emmascari el bon comportament d’una societat que demostra molta més maduresa i seny que vostè. (Publicat a El Punt Avui l’1 de maig de 2014)

La qualitat democràtica general ha arribat a uns nivells de candidesa tan considerables que molts ciutadans de bona fe que valoren l’honestedat en la política consideren que la renúncia de Jordi Cañas a l’acta de diputat és una actitud que no només l’honora a ell, sinó que hauria de fer caure la cara de vergonya als altres parlamentaris imputats que han decidit conservar l’escó fins que hi hagi un veredicte judicial ferm. D’entrada, el senyor Cañas acaba de constatar que la democràcia puritana sempre acaba sent víctima de la seva pròpia intransigència i, si no, que ho preguntin a Robespierre l’incorruptible, que va culminar la seva carrera de rectitud tastant la seva pròpia medicina, que tenia forma de fulla d’afaitar gegant.
La immunitat parlamentària és una de les garanties de funcionament de la democràcia representativa, la que impedeix, o atenua, perquè ja veiem que costa, la judicialització crònica de la política. Evita, o dissuadeix, la temptació d’orquestrar muntatges judicials per treure’s de sobre polítics incòmodes amb relativa facilitat, i no només actua en defensa del càrrec electe, sinó de l’elector. Perquè si un polític deixa l’escó convençut de la seva innocència, quan sigui declarat innocent no li serà possible ser restituït com a parlamentari i, per tant, no podrà representar legítimament els que van votar la llista en què figurava. Un doble greuge.
És indiscutible, i comprensible, que la xacra de la corrupció està posant fi a la paciència general, i que imposa una tendència, atiada pel populisme, a considerar la política un niu de xoriços i un cau de lladres. Anem amb compte amb el tir al polític perquè el remei pot resultar pitjor que la malaltia. No sé si és preferible tenir algun corrupte assegut al Parlament més temps del compte, fins que sigui condemnat als tribunals, que no pas veure, i no em refereixo a Cañas, expulsar innocents víctimes de campanyes d’intoxicació. (Publicat a El Punt Avui el 28 d’abril de 2014)

Matino. Més que els altres dies. M’he proposat ser el primer d’arribar a les parades per no quedar-me sense el llibre que vull per aquest Sant Jordi. La rosa ja la compraré més tard, si és que els del PSC no les han deixat totes pansides. Objectiu principal, el llibre. El Llibre, amb majúscula. Se n’ha parlat tant que segur que serà el més venut, el més celebrat.
Ja tinc la primera parada a les envistes. Encara estan desempaquetant els exemplars. Els col·loquen ordenadament damunt la taula, una taula curosament envoltada, tal com mana la tradició, per la senyera de rigor. No veig el títol que busco. Ho pregunto al llibreter. Em mira estranyat. Em diu que aquest no el tenen.
Que estrany.
Continuo la meva passejada, neguitós. A la rastellera d’expositors que s’arrengleren, Rambla avall, la meva pregunta és la mateixa i exactament igual és la resposta que obtinc. Aquest títol no el tenim. No se’n solen vendre gaires, per Sant Jordi.
No em rendeixo. Persevero en la meva recerca. Haig de confessar avergonyit que algun llibreter es posa a riure obertament en sentir la meva demanda, altres em responen que és el primer cop que algú els el demana. Algun altre, més servicial i amable, m’aconsella esperar a demà i anar a una llibreria especialitzada, que allí segur que el trobaré. No puc esperar. Em faig creus que el llibre que més impacte està causant a Catalunya ja no aquest any, ja no l’any passat, ja no aquest segle, sinó durant les últimes tres dècades, no tingui un racó entre L’analfabeta que va salvar un país, Els ambaixadors, La rossa dels ulls negres o Dies de frontera, que són grans obres literàries però, francament, no arriben ni a la sola de la sabata en impacte públic al volum que estic buscant. No hauria dit mai que seria tan difícil trobar una parada amb un exemplar de la Constitució. (Publicat a El Punt Avui el 24 d’abril de 2014)

En el mercat editorial els llibres d’autoajuda són considerats una font d’ingressos prou lucrativa. Entre altres coses, generen uns calerons que permeten als editors arriscar-se publicant obres mestres d’alguns autors que amb cara de restret, nas arrufat i posat de llaga a l’estómac consideren que els manuals de psicologia barata són literatura escombraria, subproductes indignes de figurar sobre paper, aliments per a lectors passavolants, una vergonya impresa que diu molt poc de la categoria intel·lectual del populatxo que s’intoxica amb assaig superficial en comptes de llegir-los a ells.

En els últims dos anys a Catalunya ha proliferat una subcategoria del llibre d’autoajuda. És el llibre d’autoajuda nacional, una variant col·lectiva que acompanya, excita i alimenta el món sobiranista. Si feu un cop d’ull trobareu una bona colla de títols, sovint escrits per periodistes de prestigi o per altres que busquen la notorietat afegint un llibre al seu currículum, amb la qual cosa l’autoajuda ho és tant per al lector com per a l’autor. N’hi ha que volen convèncer indecisos, n’hi ha que reporten per enèsima vegada les malvestats de l’Estat espanyol contra Catalunya; n’hi ha que són un exercici d’onanisme polític; n’hi ha de documentats; n’hi ha de prescindibles, n’hi ha d’il·legibles i n’hi ha de brillants. En fi, com en qualsevol altre gènere. És la moda que toca. No sé si se’n vendran gaires. Tampoc gosaria aventurar si els que siguin venuts seran llegits o passaran a engrossir la llarga llista de regals de Sant Jordi per a gent que no llegeix. Tant li fa. En la història del negoci editorial sempre hi ha hagut fenòmens que no han incidit necessàriament en l’increment de l’índex de lectura. Mirem-ho positivament i pensem que és molt millor que sigui moda el moment excitant que viu el país que no pas cinquanta ombres sexualment assedegades escrites a l’altra punta de món. (Publicat a El Punt Avui el 21 d’abril de 2014)

Nosaltres Sols, Partit Nacionalista Català, Reagrupament, Solidaritat, etcètera, etcètera, etcètera. Exemples pràcticament mimètics (amb diferències de metodologia i marcialitat formal evidents, això sí) de com l’independentisme sol tenir el principal adversari a les seves pròpies files. Històricament, cada vegada que el moviment sobiranista comença a reeixir en l’objectiu d’eixamplar la base, d’engrandir el suport sociològic i avançar cap a la centralitat hi acaba havent una crisi de creixement que topa amb la impaciència compulsiva i amb els incapaços de transigir en el fet que tot projecte polític que busqui la centralitat ha de tenir una resiliència ideològica i una porositat estratègica que no cal confondre amb la renúncia però que no pot ser presoner de l’ortodòxia. L’hegemonia és enemiga de l’essencialisme.
Essencialisme.
Justament aquest és el mot que inspira el corrent d’opinió intern que es va presentar ahir per competir pel control de l’ANC que fins avui lidera l’equip de Carme Forcadell i que, amb totes les crítiques que calgui, no es pot negar que ha aconseguit portar l’independentisme a unes cotes mai assolides fins avui, i m’atreviria a dir que ni tan sols imaginades més enllà del somiatruitisme marginal.
Ara tenim aquí el col·lectiu Essència. Amb tot el dret a pugnar per un lideratge que ha de ser indiscutiblement democràtic. Tanmateix, caldrà veure quin és el suport real d’una iniciativa que d’entrada neix amb una denominació fonamentalista que no presagia res de bo. S’han presentat per salvar l’ANC de pressions externes. Com s’ha vist fins ara, l’Assemblea ha sabut regirar perfectament en favor seu els atacs de l’exterior. El problema, per tant, no és pas qui defensarà l’ANC de les pressions externes, sinó de les internes. Al CNI deuen estar posant el cava en fresc. Ells no ho sabrien fer millor. (Publicat a El Punt Avui el 17 d’abril de 2014)