Escrits amb els dits

La sensació que a Espanya tenen una percepció de la realitat catalana absolutament desdibuixada i falsa creix cada vegada que algun polític d’aquells verals obre la boca. L’últim ha estat el senyor conseller d’Economia d’Extremadura, Antonio Fernández, que s’ha tret del magí unes balances fiscals que no fan el pes a cap expert mínimament rigorós en el tema però que serveixen per anar afegint llenya al foc de l’anticatalanisme.

Sortir amb la cançó de l’enfadós de les balances fiscals el mes de febrer del 2014 és no entendre res del que està passant a Catalunya. La disputa sobre el finançament, que va començar sent el mínim comú denominador, juntament amb la llengua, de la reivindicació nacional, ha quedat superada per una realitat que mostra que el problema no és que els catalans estiguem mal finançats, sinó que som maltractats i menyspreats i atacats sense embuts per un Estat que ens vol matar a pessics, ara amb la llei d’unitat de mercat, ara a cops de Wert, ara amb la llei de reforma local, ara amb el pla hidrològic de l’Ebre, tot plegat amanit d’una rastellera d’insults, imprecacions i menyspreus que han fet que hagi arribat un moment en què la majoria de catalans (espero) no vulguem continuar ni un minut més en un lloc així, ni per tot l’or del món. Molt bé, senyor Fernández d’Extremadura, honorable conseller d’Economia d’aquella bonica regió espanyola, vagi embolicant la troca i, si no en té prou, faci un duet amb el seu homòleg de la comunitat de Madrid i s’embranquin tots plegats en la versió del si jo l’estiro fort per aquí, i tu l’estires fort per allà en format balança. Un debat antic que pertany a capítols superats d’aquesta història de divorci que acabarà amb un parell d’estats veïns. Ni a Extremadura ni a Madrid no han entès que la majoria de catalans (espero) no estem pas esperant el 9-N per veure si podem marxar, sinó per fer-ho. Mentalment ja fa mesos que som fora. (Publicat a El Punt Avui el 6 de març de 2014)

Com que els diaris impresos sempre anem tard a l’hora de donar a conèixer els guanyadors dels Oscars, en aquest article em conformaré aventurant un palmarès imaginari sobre la base no pas del cinema comercial, sinó dels serials de la política de casa nostra.
Començant pels premis menors, no hi ha dubte que, l’Oscar als efectes especials, se l’endurien els nou diputats del PP que van votar a favor del dret a decidir. La millor banda sonora seria la cançó de l’enfadós del senyor Mariano Rajoy, amb aquell no, no, no que s’enganxa com les enyorades tonades de l’estiu de Georgie Dann. Alícia Sánchez Camacho, en canvi, guanyaria segur la distinció al millor muntatge de so.
Seguim. L’Oscar pel millor vestuari, l’obtindria el líder de la CUP, David Fernández, mentre que el premi al millor actor de repartiment seria per a un polític que reparteix a tort i a dret, el diputat de Ciutadans Jordi Cañas. La millor pel·lícula europea, la protagonitzada per José Manuel Durão Barroso i Viviane Reding; el millor film de ciència-ficció, l’apocalíptica pel·lícula sobre Catalunya que s’ha muntat el ministre espanyol d’Exteriors, García Margallo.
Continuant amb aquesta extensa rastellera de nominacions, en la categoria de millor curt, Salvador Sedó; la millor comèdia, per al PSC; el millor drama, una altra estatueta per al PSC; la millor pel·lícula d’animació, novament el PSC; en el millor guió original, el PSC es tornaria a endur el guardó. El premi al guió adaptat seria per al full de ruta del procés, mentre que La Vanguardia triomfaria en la categoria de guió readaptat. Arribant ja als premis més importants, el d’actor i actriu principals l’obtindrien ex aequo el milió sis-cents mil catalans i catalanes que van donar-se les mans a la Via Catalana.
Finalment, tocaria decidir l’Oscar a la millor pel·lícula, però el deixarem desert perquè tot això no és cap pel·lícula, sinó la pura realitat. (Publicat a El Punt Avui el 3 de març de 2014)

Cada vegada que escoltem un president espanyol parlar sobre Catalunya, molts tenim la sensació de viure en un Estat que ens tracta com a ciutadans que no tan sols no tenim dret a decidir, sinó que tot ens és decidit en nom d’una unitat que, en realitat, és una submissió dels uns als altres. “Hem compartit la mateixa història, les mateixes fortunes i les mateixes calamitats, mesclant les nostres sangs i encreuant les nostres famílies”, va etzibar dimarts Rajoy sense concretar, com recordava ahir en la seva crònica David Portabella, ni quines són les calamitats ni qui les infligia.
Deixant de banda el fort component racial i ètnic que denota una proclama del nacionalisme espanyol que apel·la a la sang i la família, caldria definir el concepte de calamitats compartides. Busquem-ne exemples. La supressió del règim constitucional català ara fa 300 anys va ser una calamitat compartida o imposada a una Catalunya derrotada? La persecució atroç de la llengua (que va arribar al paroxisme de prohibir per decret fins i tot les converses telefòniques privades en català), entraria en la categoria de calamitats compartides o va ser una calamitat només per als catalans i un atac dels persecutors de llengua imperial? L’assassinat d’un president democràtic va ser una calamitat compartida entre catalans i espanyols o bé una operació conjunta d’Espanya i la Gestapo? La retallada d’un estatut aprovat en referèndum (constitucional, per cert) va ser una calamitat compartida o un cop de mall judicial dels uns contra els altres? Podríem continuar amb una rastellera de calamitats que ens confirmarien que Rajoy no és que sigui un mal president, això va a gustos, sinó un personatge de memòria indecent i un falsari. Això sí que és una calamitat que compartim amb els espanyols, tot i que els catalans, esperem que la majoria, no la pensem compartir més enllà del 9-N, de grat o per la força de les urnes. (Publicat a El Punt Avui el 27 de febrer de 20149

Els periodistes som un col·lectiu que, si volem fer bé la feina, ens passem el dia trepitjant carrer i contrastant fets, tot plegat perquè al final del dia la notícia més llegida de la jornada, com va passar ahir al web d’aquest diari, no sigui cap gran dossier d’investigació, sinó el fet que un home s’hagi intentat suïcidar a la Xina llançant-se a la gàbia dels tigres, i que els tigres no se l’hagin volgut cruspir. La realitat sovint és prou atractiva encara que sigui llunyana i servida sense additius, per bé que no és el mateix que l’episodi ens arribi relatat en una asèptica nota de premsa d’agències retraduïda tres o quatre vegades o bé en una crònica d’autor que la converteixi en una joia del periodisme literari, caram quina punta que hi traurien en Xammar, en Wolfe o en Kapuscinski d’un episodi com aquest.
El cas del suïcida frustrat l’ha protagonitzat un noi de 27 anys sense feina. Per tant, no és un cas per riure tot i que el titular pugui semblar graciós. Segurament, a més, una bona investigació periodística convertiria un succés inhabitual en una història humana que demostra com la crisi afecta les persones fins a la desesperació.
Sigui com sigui, mentre no ens arribin més detalls del succés de la remota localitat xinesa ens haurem de conformar amb l’anècdota i, en tot cas, de collita pròpia podríem aventurar una metàfora que ens portaria a plantejar que si en comptes de xinès l’home fos català i si en lloc d’uns tigres s’hagués llançat als lleons del Congrés dels Diputats, les bèsties madrilenyes, sense abandonar el to metafòric, no haurien dubtat ni un minut a rosegar-lo fins a l’os. Afortunadament, però, en aquest país hem decidit plantar cara a les feres no pas per entrar a la gàbia, sinó per sortir-ne, tips de deixar-hi la pell. Ben mirat, sense to metafòric, si voleu. (Publicat a ElPunt Avui el 20 de febrer de 2014)

A mesura que ens anem acostant a la independència tothom veu clar que aquest fet ja només depèn del procés d’adaptació institucional a una realitat sociopolítica sòlida. Per això cada cop són més els representants del món dels negocis, sensibles i amatents com ningú a les vibracions de la conjuntura, que hi diuen la seva. Alguns s’expressen amb la diplomàcia natural del món de l’empresa. Altres amb una sorprenent falta de prudència. Uns quants amb una presa de partit disfressada de neutralitat amb el llautó a la vista d’una hora lluny. És inevitable que un procés que implica i interpel·la tota la societat catalana acabi fent moure el món dels diners. Anirem veient com prenen posició en funció de la coneguda màxima que el client sempre té la raó. Els que tenen mercat a Espanya seran més reticents. Els que viuen de la rifeta clientelista espanyola són els que estan més nerviosos. Els que saben que el català és un mercat petit però potent, observen. L’emprenedor de raça té molt clar que un país nou obre la porta a un gran ventall d’oportunitats.
De moment, el procés avança i tots els advertiments i jeremiades que ens arriben de Madrid es va veient que estan més basades en el desig que no pas en l’estadística. No només no espantem els inversors, sinó que Catalunya, lluny de perdre pistonada, guanya pes com a pol d’atracció.
Només una puntualització. Estaria bé que no interpretéssim les dades a la defensiva afirmant que el sobiranisme “no espanta” o “no perjudica” l’economia. Siguem agosarats per afirmar que un país que es mou genera reactivació perquè mostra una societat que davant la crisi no es deprimeix, sinó que té un projecte que engresca. La il·lusió s’encomana i si alguna cosa és sensible a l’estat d’ànim són els diners. (Publicat a El Punt Avui el 17 de febrer de 2014)

Centre Català; Lliga de Catalunya; Unió Catalanista (UC); Lliga Regionalista; Federació Democràtica Nacionalista; Estat Català; Acció Catalana Republicana (ACR); Partit Nacionalista Català (PNC); Partit Català Proletari (PCP); Dreta de Catalunya (DC); Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC); Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM); Unió Socialista de Catalunya (USC); Esquerra Comunista (EC); Bloc Obrer Camperol (BOC); Front Nacional de Catalunya (FNC); Moviment Socialista de Catalunya (MSC); Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN); Moviment Comunista de Catalunya (MCC); Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra (ENE); Convergència Socialista de Catalunya (CSC); Centristes de Catalunya; Reagrupament Socialista i Democràtic… la llista és llarguíssima. Partits que han nascut i desaparegut, diluït, associat o fusionat a Catalunya en els darrers 150 anys. Projectes que s’han dotat de l’eina col·lectiva per defensar un programa polític. Tots fruit del temps i del seu contacte amb la realitat social i electoral. Molts han estat flor d’un dia; altres, peces fonamentals en moments clau. N’hi ha que s’han dissolt com un terròs de sucre; altres han anat declinant. Pocs sobreviuen al pas del temps.
Avui qui no té clar el futur és el PSC. Fa de mal dir cap on va un dels grans partits catalans de l’últim quart del segle XX i principis del XXI. Tanmateix, excepte per a sentimentals i per als que en viuen, el futur del PSC no és un problema de Catalunya sinó un problema del PSC. Un partit (cap partit) no és un fi en ell mateix, sinó un mitjà. Si el PSC encara és útil, no desapareixerà; si se situa en l’obsolescència, en vindran altres. O alguns dels mateixos trobaran altres encaixos, o els crearan. Llei de vida. De vida política. (Article publicat a El Punt Avui el 20 de gener de 2014)

Estic convençut que dels vuitanta i escaig diputats que està previst que votin avui a favor de demanar a l’Estat la transferència de la competència per convocar el referèndum cap ni un creu que aquesta petició obtindrà una resposta positiva. Podríem dir, per tant, que en aquesta controvèrsia la posició més conseqüent és la dels tres diputats de la CUP, que han anunciat que s’abstindran perquè troben que a Madrid no cal anar-hi a picar ferro fred. Com que els arguments que exposen els cupaires són ideològicament impecables, seria injust fer-los cap retret de fons, tot i que algunes consideracions reflexives són inevitables.
La coherència programàtica i el sentit estratègic algunes vegades no van de manera paral·lela en les conjuntures de l’envitricollada política parlamentària. L’efectisme, la teatralitat (eines que tan bé domina, per cert, David Fernàndez) són bàsics per assolir algunes fites. L’objectiu de la CUP respecte del dret a decidir té una confluència de mínims indiscutible amb CiU, ERC i ICV-EUiA (i els socialistes que s’hi sumin) en la convicció que cal que siguem els catalans els que decidim què volem ser. Però hi ha moments històrics en què aquesta coincidència cal reforçar-la amb la sensació de cohesió, de bloc, de força. En aquest sentit, l’abstenció de la CUP no és cap esquerda en el procés nacional, però genera un cert desconcert entre els que pensen que en la part estreta de l’embut de l’oportunitat històrica, on som avui, l’escrupolositat dels procediments i el poder del simbolisme són incompatibles amb la falta de resiliència política. Quan s’està jugant la possibilitat d’un vot favorable de més de dos terços del Parlament, la diferència entre el quasi i el més és simbòlicament tan important com un bon cop de sandàlia damunt la taula.
(Publicat a El Punt Avui el 16 de gener de 2014)

No és gens exagerat afirmar que el senyor G.K. Chesterton (1874-1936), juntament amb Oscar Wilde i Mark Twain, forma part de la tripleta de fabricants de màximes, aforismes i frases lapidàries més important de les lletres angleses modernes, entenent la modernitat com un període d’una certa longevitat temporal i no pas com la realitat instantània amb què es defineix el terme avui dia. Chesterton va ser un gran polemista del seu temps, un grandíssim torracollons del pensament, una d’aquelles ments capaces d’estirar el coll enmig dels corrents majoritaris i sotjar el personal que l’envolta amb prou distanciament crític per ser capaç d’assenyalar tots els reis nus que desfilen en la societat gregària i alhora despullar les convencions de tota faramalla accessòria. Un outsider, un esperit lliure, un radical que, tanmateix, exerceix no pas des dels marges, de la contracultura, sinó ancorat en la més profunda ortodòxia catòlica, que no deixa de ser una posició d’un cert exotisme enmig d’anglicans. Aquesta militància religiosa pot semblar contradictori i fins i tot generar anticossos en un lector liberal. Prevencions que es desfan com un terrós de sucre només de submergir-se en l’obra d’aquest gran murri que va viure a cavall de dos segles passats però que, com tots els bons, ha deixat pàgines perfectament actuals sense necessitat de ser gaire tunejades. De Chesterton n’han quedat un fotimer d’articles de premsa, uns quants assajos memorables i una imprescindible Autobiografia, que hem pogut llegir per aquests verals bàsicament gràcies a la feina de l’editor Vallcorba, per bé que, amb poques excepcions, ho hem hagut de fer en castellà. Des de fa unes setmanes, tanmateix, disposem d’un quilo llarg de paper ordenat en 1.200 pàgines que aplega la traducció al català de tots els relats policíacs del Pare Brown, mostra excel·lent del període fundacional del gènere negre que Chesterton també va conrear i que només un pedant o algú que no ha llegit qualificaria com a obra intel·lectualment menor, de passatemps, recreativa. A Els Relats del pare Brown (RBA-La Magrana) s’hi apleguen no només un recull de narracions molt entretingudes de lladres i serenos sinó que, paral·lelament a l’amenitat, el lector pot gaudir d’algunes perles aforístiques, entre les quals destaca una de les millors definicions relacionades amb la novel·la negra: “El criminal és l’artista creatiu; el detectiu tan sols és el crític.” Seria exagerat qualificar aquest volum com la bíblia de la narrativa detectivesca, però sens dubte és de justícia incloure’l entre els llibres sagrats del gènere.

Des de fa ja unes quantes dècades , en aquesta societat consumista, la possessió de targetes exclusives és un signe de capacitat econòmica inconfusible i preuat. Tot i que les entitats financeres, especialment en l’enyorada època de vaques grasses, ens les han vingut endossant durant molts anys per més pelacanyes que fóssim amb l’objectiu no confessat de poder-nos anar cobrant les despeses de gestió, val a dir que no és a l’abast de totes les butxaques poder manejar amb fluïdesa i solvència una Visa Platinum, una Master Card Worild Elite o una American Express Bussines Gold, per posar alguns exemples. La moda del targeter de luxe molta gent la complementa amb plàstics d’exclusius centres de fitness (allò que abans en dèiem gimnàs) o botigues de categoria que fidelitzen els seus clients amb atractius descomptes per la compra de coses que no ens fan cap falta, i no em refereixo pas a la targeta de fidelització del súper, no, vull dir exclusivitat i distinció.
Això no és tot. Des d’ahir, els que teniu la sort d’anar forts d’armilla podeu omplir un lloc més a la vostra envejable cartera, especialment si sou de Barcelona i encontorns. Podreu guardar-hi la T-10, la T30/50 i, els més esnobs, col·leccionar-hi bitllets senzills. Personalment, com a usuari freqüent del transport públic, em moro de ganes per baixar avui al metro i comprovar com un amable funcionari amb uniforme i gorra de plat m’obrirà la porta del vagó. O, si pujo a l’autobús, friso per sentir-me afalagat per aquella simpàtica hostessa que probablement desenrotllarà l’estora vermella al meu pas i em servirà una copa de cava de benvinguda al costat de la màquina de marcar. És el mínim que poden fer per estar a l’altura de la clatellada que arrenca avui. Quin abús, metro i bus. (Publicat a El Punt Avui el 2 de gener de 2014)

La Història és un fabulós calaix de sastre on remenant una mica sempre trobem allò que ens cal per intentar comprendre un present complex. Sovint les accions pretèrites estan directament concatenades amb l’actualitat. Altres cops episodis del passat sense cap connexió serveixen com a analogia aplicable a situacions d’avui, amb escenes paradigmàtiques que ens acosten a circumstàncies i actituds d’ara. Viatgem, per exemple, dos mil cinc-cents anys enrere. En la cèlebre Història d’Heròdot s’hi explica que el famós persa Cir va conquerir la terra Lídia (a l’actual Turquia), on regnava el no menys cèlebre Cresos. Cir, triomfal, va ordenar la destrucció de Sardes, capital dels lidis. El rei deposat, sorprès, va interpel·lar el vencedor en una conversa que Heròdot va reportar així, en traducció de Rubén J. Montañés: “Ell li féu la següent pregunta [a Cir]: ‘En què s’afanya tant tota aquesta turba?’ L’altre digué: ‘Devasta la teva ciutat [Sardes] i s’endú les teves riqueses’. Però Cresos va respondre: ‘Ni saqueja la meva ciutat ni les meves riqueses; perquè res d’això no és ja meu; sinó que s’enduen i s’emporten el que és teu.’”
No em digueu que l’exemple no és aplicable a les relacions entre Espanya i Catalunya. Ens van vèncer però ens han continuat tractant no pas com algú a qui considerar igual sinó com a enemics a qui saquejar, de qui exterminar llengua i cultura. Ens han fotut tan impunement que no els resta ni la capacitat d’ensarronar-nos amb cants de sirena que no es creu ningú. Curiosament, però, aquest 2014 que ja tenim aquí, quan els catalans, després de dècades d’ingenus esforços d’integració, no pretenem res més que donar-los la raó, no ens deixen comportar-nos com faria qualsevol vençut i espoliat: alliberar-nos d’aquest règim de satrapia. (Publicat a El Punt Avui el 31 de desembre de 2013)