Escrits amb els dits

El gran èxit de la Via Catalana cal compartir-lo, per ser justos i equànimes, amb tota la ciutadania de Catalunya que no va participar-hi perquè no hi estava d’acord. No es tracta pas de rebaixar el mèrit de tots els que hi vam ser, perquè aquests figurarem a la foto històrica i som els que hem fet possible que el món ens conegui tal com som, civilitzats i decidits, i tal com volem ser, habitants d’un nou estat del món. Tanmateix, és indiscutible que en la memorable reivindicació tranquil·la d’una Diada memorable, hi va tenir una participació destacada, per omissió, la població que va veure desfilar la cadena amb tota la naturalitat discrepant, sense necessitat d’amagar el cap sota l’ala d’un barret panamà, ni de buscar l’enfrontament o la provocació. Pot semblar que això és convertir en excepcional un fet normal, però la normalitat, en una situació d’excepcionalitat política com la que viu Catalunya, és un bé preuat. No hi ha cap majoria silenciosa com sosté la vicepresidenta espanyola. Perquè no és majoria (si m’ho vol rebatre, senyora, ens veiem a les urnes) i perquè preferiria no dir-ne silenciosa sinó respectuosa. Uns catalans que saben que tard o d’hora hauran de votar i que continuaran vivint, i convivint, en la Catalunya que en resulti. Gràcies, per tant, als catalans que estan contra la cadena però no busquen brega. Gràcies per no haver caigut en la temptació de fer o secundar contramobilitzacions d’alt risc, tot i les pressions mediàtiques dels que atien l’odi des de fora. Aquest seny comú no sé si farà Catalunya més lliure, però la fa més sòlida. Enhorabona i que duri, que vénen temps moguts. (Publicat a El Punt Avui el 13 de setembre de 2013)

Una de les imatges que oferirà la Via Catalana que enllaçarem demà passat els ciutadans que volem un estat propi és la del variat marxandatge sobiranista que d’uns mesos ençà prolifera en comerços, parades, venda on-line i tots els sistemes de comercialització a l’abast. Amb l’estelada com a element inspirador tenim una àmplia gamma de calçat, samarretes, bijuteria i complements que fan les delícies de molts compatriotes i que probablement ha convertit aquest sector en un dels més rendibles econòmicament parlant.
És indubtable que aquesta afició per l’estelada és un signe dels temps i fruit d’una situació política conjuntural, la qual cosa és bona avui, però si es projecta a mitjà o a llarg termini fa una certa angúnia pensar que, per dir-ho amb l’argot cosmopolita imperant en el món de l’estilisme, tota aquesta Estelada Fashion, o l’Indepe style acabi passant de moda i d’aquí uns anys quan obrim l’armari dels mals endreços ens trobem el clauer de l’estelada o la samarreta de la Via Catalana al costat de la dessuadora del Cobi, la llibreta escolar del Mundial 82 o aquell vas recaragolat del Fòrum 2004 que no s’aguantava dret. Totes les modes passen i molt poques suporten amb dignitat els efectes del pas del temps. Aquests dies d’efervescència patriòtica, de compromís cívic, i de mobilització ciutadana són una bona prova de la determinació d’un poble que si no canvien molt les coses haurà de tenir prou resistència per continuar marcant als seus polítics quina és la via. I aconseguir que l’estelada d’aquí uns anys onegi dalt d’un pal davant de l’ONU en comptes de fer companyia, oblidada, al Naranjito. (Publicat a El Punt Avui el 9 de setembre de 2013)

El president Mas ha deixat caure un parell de missatges per mesurar la temperatura ciutadana per mitjà de dues idees que no són estrictament noves però que estan oportunament encadenades. D’entrada, ha parlat obertament de la proclamació unilateral d’independència com a possibilitat. En segon lloc, ha llançat la pilota endavant, fins al 2016, embolicant-la amb un munt de justificacions estratègiques. Les dues propostes, tanmateix, deixen Mas deutor d’unes paraules però no li permeten controlar els terminis, perquè s’escapen de la seva capacitat d’acció. Hi ha elements externs, com ara el suport d’Esquerra. També hi ha l’agenda madrilenya, inestable com mai, constitucionalment ortodoxa com sempre i amb la propietat de l’aixeta del finançament. Tenim les eleccions europees, no les menystinguem pas com a mesurador. I finalment hi ha el poble, i dic finalment no pas perquè ocupi l’últim lloc, sinó perquè justament per ser l’actor més important de l’escena catalana val la pena deixar-lo per al final. Recordem que el president Mas l’any passat per aquestes dates plantejava el pacte fiscal com a fita de la legislatura. La Diada va atropellar els plans i un any després hem tingut eleccions i una declaració de sobirania que ens han fet avançar unes quantes caselles en el procés. Ahir, Mas va voler posar el fre fins al 2016 a un vehicle que, en realitat, des de fa un any condueix la gent que d’aquí a cinc dies farà la Via Catalana. Per cert, amb l’espanyola Abertis (això sí que és una novetat gens menyspreable) alçant barreres. Mas ha posat el termòmetre al país. Dimecres sabrem quina temperatura hi ha. (Publicat a El Punt Avui el 6 de setembre de 2013)

La ministra del ram, Fátima Báñez, ha anunciat una reducció del nombre de models de contracte dels 41 actuals a 5, amb l’objectiu, segons va assegurar, de simplificar el sistema i “incentivar l’estabilitat” laboral. A primer cop d’ull pot resultar molt vistós un titular que sostingui que es passarà de 45 a 5 modalitats contractuals. La simplificació i la disminució de la burocràcia semblen convenients i necessàries a l’hora de reactivar el mercat laboral. Però el problema que s’intueix en la proposta, a falta de veure’n la lletra petita, és saber què s’entén per reactivar el mercat laboral.
En una societat amb obsessió per l’estadística no només oblidem amb una facilitat corprenedora que darrere dels números hi ha persones, sinó que tampoc tenim en compte que també hi ha altres variables econòmiques relacionades. Un mercat laboral reactivat és, certament, aquell on hi ha més gent que treballa. Un mercat laboral reactivat, tanmateix, no és sinònim d’una economia reactivada ni, tampoc, d’una economia redistributiva eficaç.
Perquè la millora econòmica sigui sòlida i generalitzada no només és important la quantitat de contractació, sinó bàsicament la qualitat dels contractes, decisius per aspectes tan bàsics d’un model capitalista sostenible com ara la capacitat de consum, d’estalvi i l’increment en la recaptació d’impostos pels rendiments del treball. Segons com sigui la nova contractació, probablement es podrà aconseguir que treballi més gent, però és més dubtós que es reactivi l’economia de mercat. Històricament, les societats tendents a l’esclavatge han estat sempre més ineficients. (Article publicat a El Punt Avui l’1 de setembre de 2013)

En tota personalitat política és inevitable un punt d’ambició personal, de comportament exhibicionista, de ganes de figurar. És una característica consubstancial a la projecció pública. Un peatge necessari que hem de pagar els que preferim quedar-nos a casa o mirar-ho des de la barrera. Uns defectes que hem de disculpar a aquells que se’n cuiden d’organitzar una societat que sempre exigeix, sempre es queixa, i no es pregunta pràcticament mai què pot fer pel país en comptes de pensar què pot fer el país per ell, i perdoneu-me si m’he posat una mica kennedyià.
Sovint aquestes ganes de figurar i aquests personalismes una mica desmesurats es compensen amb una bona tasca de gestió i de servei que els exhonera. En d’altres casos, com tots sabem, no només no és així sinó que ens roben la cartera i ens aixequen la camisa i ara no em feu citar noms perquè em quedaria sense espai i vull parlar d’un tercer cas. És el dels polítics que busquen exclusivament la seva promoció personal. No cal que robin, no cal que enganyin. Però tot allò que ambicionen és la seva projecció pública. La senyora Carme Chacón, per citar un nom, s’ha llaurat un brillant currículum polític, on ja hi té escrit fins i tot el seu pas per la presidència del govern de la seva estimada Espanya a l’espera que la realitat no sigui tan tossuda. Mentre no arriba el moment, ha buscat un lloc càlid com a caserna d’hivern. Potser tornarà. Per ella no quedarà pas. Però si continua construint el seu full de serveis com ho ha fet fins ara serà d’aquelles figures que han deixat record d’allò que han sigut, però dels quals ningú recorda què han fet. (Publicat a El Punt Avui el 31 d’agost de 2013)

En la picabaralla tavernària entre el PP i el PSOE, el premi a qui la diu més grossa d’ahir se’l va endur el portaveu adjunt del PP al Congrés dels Diputats, Rafael Hernando, que va treure importància a les fotos que circulen de militants del seu partit amb banderes franquistes i falangistes, assegurant que són tan inconstitucionals com la bandera republicana. La perversió d’aquesta afirmació només la pot fer algú que no sap diferenciar entre què és democràtic i què no ho és o, encara pitjor, allò que és democràtic i allò que hi va en contra. Perquè podríem estar d’acord amb el senyor Hernando que ni la bandera franquista ni la bandera de l’extinta república d’Espanya són avui símbols constitucionals. Però passar del no ser al ser anti és saltar-se diverses regles de la gramàtica, de la semàntica, de la història i de l’ètica política. Hi ha molts estendards que no són constitucionals, però que no per això van contra la Carta Magna espanyola. La bandera de la Creu Roja, la del Club Súper 3, la del Real Madrid o l’estelada, per citar casos diversos, són ensenyes de col·lectius que no tenen implícitament res contra la Constitució. L’estelada, per exemple, representa els que volem respectar la constitució que els espanyols vulguin tenir, però que volem fer-ho des del país del costat. L’estanquera franquista, en canvi, simbolitza una ideologia contrària a un règim constitucional democràtic com per cert era el republicà de la tricolor. Esperar que un senyor del PP distingeixi entre què no és constitucional i què és anticonstitucional és demanar massa a aquells que només coneixen catecismes fora dels quals tot és confusió i confusible. (Publicat a El Punt Avui el 29 d’agost de 2013)

Ignoro on ha passat les vacances la senyora Sánchez, però haig de confessar que ja l’enyorava una mica. Aquesta manera de vociferar que té tan escandalosa, aquest to de tertuliana de televisió escombraria, aquesta falta absoluta de sentit de la mesura i el seu desconeixement creixent del que passa a Catalunya, desconeixement no pas fruit de la ignorància sinó de la resistència a obrir els ulls, tot plegat ens aporta una mica més de llum al procés cap a la independència del nostre país. Probablement els organitzadors de la Via Catalana van obrir ahir alguna ampolla de cava i van fer una mica de ballarusca en tornar a sentir la veu agressiva de la senyora Sánchez dient pestes de l’independentisme i anunciant que se sumarà a la cadena reaccionària que pretén anar a buscar brega a la Sagrada Família per veure si es rifa alguna hòstia, cosa que no aconseguiran perquè tenim més seny que ells. No ho he calculat científicament, però intueixo que cada cop que la senyora Sánchez obre la boca hi ha un miler de catalans més que s’inscriuen en la via per la independència. Vinga doncs! Convidem-la a totes les tertúlies, a tots els programes, pengem-ne els vídeos a can Youtube i fem-ho circular per les xarxes socials, i no caldrà patir més per la falta de gent en alguns trams. Ep, i si no n’hi ha prou amb la senyora Sánchez, acostem la carxofa al senyor Millo, que també es mor de ganes de bramar. I als senyors Rivera, Navarro i Cañas. No cal preocupar-se. Si faltés un mes més per a la Diada, amb aquest cor de la ràbia podríem fer una cadena de pujada i una altra de baixada. Garlin, garlin, senyora Sánchez i companyia, que ho fan molt bé. (Publicat a El Punt Avui el 27 d’agost de 2013)

Fa un mes llarg em vaig inscriure a la Via Catalana. Tram 764. Segons la convocatòria, era una cadena per la independència. Amb aquest objectiu l’ANC ja ha aplegat 340.000 persones. Ara, des de diversos fronts s’està revisant la cosa per afegir-hi no se sap ben bé què i satisfer no se sap ben bé qui.
No s’hi val. Les regles no es poden canviar a mitja partida. L’any passat, en circumstàncies similars prèvies a la manifestació de la Diada, la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, afirmava, contundent: “Tothom que vingui a la manifestació el comptarem com a independentista.” Va ser un èxit sense precedents, amb un lema inequívoc. Un any després, el vicepresident de l’ANC, Jaume Marfany, va respondre dilluns passat al mateix tipus d’intoxicacions exactament amb la mateixa frase, mot per mot. A Marfany li han tocat el crostó. Es veu que cal eixamplar la base, ser inclusius, convèncer més gent. Molt bé, només faltaria. Com més siguem, més decidirem. Però abans de donar-me la mà en una cadena humana amb dues persones que probablement no coneixeré de res m’agradaria saber què coi hi anem a fer. No fos cas que l’endemà sentís a dir que m’he encadenat pel pacte fiscal o per l’addicional tercera. La dispersió dels objectius no queda clar que ajudi a portar més gent, i si en porta por ser pitjor perquè el dia 12 començarem a discutir sobre què hi reivindicàvem exactament. Per tant, estaria bé aclarir amb temps si els participants en la Via serem comptats o no com a independentistes, per rumiar si he de cedir amablement el lloc a algun entusiasta pel dret a decidir marejar la perdiu. (Article publicat a El Punt Avui el 22 d’agost de 2013)

Ara us pensareu que m’ha tocat massa el sol i desvariejo, però haig de confessar que quan l’independentisme va començar a ocupar la centralitat política la meva intuïció era que el PSC se situaria com la formació amb més futur en una Catalunya independent.

M’explico. El procés cap a l’estat propi provoca un immens desgast en les forces que, per convicció o bé empeses pel clam ciutadà, estiren el carro. Un desgast que pot comportar que algun partit es desintegri pel camí o poc després d’arribar a la meta i que els que tenen la independència com a principal objectiu quedin superats per falta de programa general. En el marc de la nova Catalunya, on caldrà més cap que cor, més capacitat d’organització que de mobilització, els socialistes haurien pogut acreditar un balanç de més de trenta anys d’experiència en la gestió pública. No calia pas que el PSC s’acostés al sobiranisme, per mantenir les opcions. N’hi havia prou amb donar un suport escèptic i asèptic, però inequívoc, al dret a decidir. És més, amb aquesta actitud, si l’operació estat propi no acabés bé, haurien pogut quedar com el partit centrat i solvent destinat a refer la trencadissa. Lluny d’aquest escenari, però, Navarro i Cia han optat per posar tots els ous en el cistell del fracàs sobiranista, aspirant a ser, de la mà del PSOE, els salvadors d’un país enfonsat per haver confiat en un projecte derrotat. El daltabaix sobiranista és una hipòtesi possible, per què negar-ho. Però si Catalunya fracassa en l’actual objectiu majoritari, el PSC serà vist com a part activa d’aquesta desfeta. Quan algú cau pel precipici, l’última mà que busca és la de qui l’ha empès. (Publicat a El Punt Avui el 21 d’agost de 2013)

No hi deu haver cap polític mínimament conegut que no hagi fet algun cop afirmacions de l’estil “cal tornar la política als ciutadans”, “cal treballar per acostar la gent a la política” o “cal lluitar contra la desmobilització de la societat” i bla, bla, bla. Mantres destinats a fer el simpàtic en èpoques de baixa participació electoral o de descrèdit general dels gestors de la cosa pública. Avui, i aquí, la cantarella no funciona. La societat catalana és un exemple únic d’activisme de base en una Europa desmobilitzada durant anys i actualment desconcertada pel benestar minvant. A casa nostra la població ha desbordat els polítics i estira el carro amb una empenta transversal, multitudinària i perseverant. A Catalunya hi ha una idea potent capaç d’aglutinar voluntats, moure culs de les cadires i activar la imaginació. Una part molt important d’un país lluita per un ideal democràtic. Un ideal que no és ni el dret a decidir, ni el federalisme, ni la indignació, ni l’autonomisme, opcions legítimes però incapaces de convocar masses. A Catalunya la gent que surt al carrer ho fa per la independència. I ara que tenim tants ciutadans engrescats per un objectiu (més o menys desitjable i més o menys majoritari, però que és aquest i no cap altre), la partitocràcia més immobilista i els mitjans que prefereixen crear l’actualitat abans que formar-ne part bombardegen el procés. Boicotejar allò que representa la Via Catalana podria generar més frustració que no pas no sumar prou per la independència. Perquè desmotivar el capital humà actiu posa en risc no només les ganes comunes de ser sinó, sobretot, el desig col·lectiu de fer. (Publicat a El Punt Avui el 20 d’agost de 2013)