Escrits amb els dits

El senyor Gabriel Ferrater, en el poema El mutilat, va descriure el període de l’any que enfila cap a la tardor i més enllà (de setembre a abril, que són els mesos que porten incorporada aquesta consonant) amb el conegut vers “vindran mesos amb erra”, que trobo especialment afortunat. No sé per què, suposo que a causa d’una certa mitomania ferrateriana, procuro rellegir aquest poema cada vegada que enfilem la segona quinzena d’agost, l’últim sense erra.
Enguany, tanmateix, l’arribada dels mesos amb erra em suggereix imatges més prosaiques que no pas poètiques. Perquè és cert que vindran, com cada any, mesos amb erra; però, per exemple, portaran amb erra de reivindicació, amb la via catalana de l’Onze de Setembre. També vindran, temo, mesos amb erra de retallades, a finals d’octubre o principis de novembre, que és quan s’ha d’aprovar el pressupost català; tampoc faltarà l’erra de referèndum, la data del qual, per anar bé s’hauria d’anunciar no més tard del desembre.
Podríem continuar amb el gener, el febrer, el març i l’abril, que seran mesos amb erra de resistència, amb erra d’actituds resolutives, amb erra de reaccions prudents i de rearmament moral per a les europees, el primer assalt fins a cert punt plebiscitari pel dret a decidir. S’acosten, com es pot comprovar, mesos amb moltes i moltes erres, i haurem d’anar alerta per no estrompassar i que al final de tot el recorregut no hi trobem només erres de rendició, renúncia i resignació, fins ara les tradicionals virtuts teologals invertides del catalanisme hi hagués o no hi hagués erres als mesos, als dies i als anys. (Publicat a El Punt Avui el 18 d’agost de 2013)

La localitat de Prada, a la comarca del Conflent, és des d’avui el marc de l’edició número quaranta-cinc de la Universitat Catalana d’Estiu. Una cita tradicional de la cultura i l’activisme polític nostrat que durant molts anys ha anat trampejant aquí caic, allà m’aixeco, i en alguns temps no gaire reculats entre mirades de suficiència de molts sectors acadèmics intel·lectualment massa estirats i patriòticament massa poc compromesos per anar a dissertar en calça curta a un aplec de la ceba que, a més, des de la política majoritària fins no fa gaire era vist com un sobreeixidor d’estiu per a foguerades d’agost de quatre utòpics d’un interès purament folklòric i antropològic.
La tasca que fa avui la Universitat Catalana d’Estiu ja no és utòpica (si és que mai ho ha estat en el mal sentit de la paraula), sinó programàtica, i una prova concloent n’és la lliçó inaugural de la senyora Elisenda Paluzié, degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, sobre la viabilitat d’un estat català. També s’hi deixaran caure les primeres espases de la política, ja se sap que en aquests temps que corren la peregrinació és obligada i altament recomanable.
Què ha canviat, a Prada? Res. És des de Prada que, com des d’alguns altres fòrums on fa anys que piquen pedra, s’ha ajudat a canviar el catalanisme. Des de la modèstia de mitjans però amb una perseverança convençuda. A Catalunya ens cal impulsar estructures d’Estat, però també preservar aquelles que hauran contribuït, molt sovint contra el corrent, que una Catalunya lliure no sigui una truita somiada sinó una treballada realitat. (Publicat a El Punt Avui el 17 d’agost de 2013)

Segons declarava ell mateix fa uns dies al Faro de Vigo, el senyor Rajoy està aprofitant les vacances per llegir Victus, la novel·la d’Albert Sánchez Piñol sobre el setge de Barcelona del 1714. Don Mariano comentava al mateix rotatiu gallec que el llibre és molt interessant tot i que (sempre hi ha un però) està escrit “en clau nacionalista”. Al rotatiu no s’especifica en quina clau nacionalista està escrit, possiblement perquè el president del govern espanyol, com tots els presidents espanyols en particular i la majoria d’espanyols en general, quan parlen de ‘nacionalisme’ pensen en el català i no en el seu.
Segons tinc entès, el líder del PP no és pas l’únic que té el supervendes de La Campana a la seva biblioteca. Al ministre Alberto Ruiz-Gallardón em consta que l’hi van regalar. I també m’ha arribat que el senyor Javier Arenas l’ha comprat.
No tinc clar si és bo o dolent que a can PP tinguin Victus com a lectura d’estiu. D’entrada, els ofereix una visió poc convencional d’aquell nostre fatídic 11-S. D’altra banda, i d’aquí ve el meu temor, en el llibre del senyor Sánchez Piñol hi ha moltes pistes sobre el paper lamentable que solem fer els catalans a l’hora de posar-nos d’acord, unificar estratègies i prendre decisions en els moments de la història en què tot es juga a caixa o faixa.
En fi, que l’únic que podem treure en clar de la lectura d’estiu del senyor Rajoy és que resol força una incògnita que ens amoïnava des de feia dies. Tenint en compte que Victus té 608 pàgines i que enganxa molt, ara s’entén que encara no hagi tingut temps de llegir la carta d’Artur Mas i contestar-la. (Publicat el 15 d’agost de 2013 a El Punt Avui)

La irrupció de Joaquim Nadal en el món sobiranista (amb el benentès que sobiranisme no és necessàriament independentisme, sinó, estrictament, reivindicació del dret a decidir) pot semblar sorprenent. En el fons, però, aprofundeix la nova línia de moderació formal del procés, que ja ha portat a primera línia noms com el de Joan Rigol, en el Pacte pel Dret a Decidir, o Carles Viver Pi-Sunyer, en el Consell Assessor per a la Transició Nacional. Com més s’acosta el dia que decidirem, més clau resulta cada pas, cada gest, cada moviment, cada silenci. Tota prudència és poca i cap estirabot recomanable. No és fàcil persuadir l’independentisme més escumós i reactiu, sense el qual, no ho oblidem, avui no seríem on som, ni aniríem cap on anem, que deixi de pressionar obstinadament; no és fàcil entendre que ens cal aixecar el peu de l’accelerador visceral per mirar d’incorporar gent a la nau eixamplant el moviment cap als costats, els marges, els contorns, per fer-lo segurament més heterogeni i menys compacte però més massiu i guanyador. Avui, maximalismes, intransigència i conviccions insubornables deixen pas a la política de complicitats, d’interessos diversos però confluents. És hora d’acceptar que no tindrem estat si hi volem arribar amb tot decidit més enllà de decidir si el volem. La motxilla de la via catalana està carregada de contradiccions que haurem de traginar. No hi ha res irreversible excepte perdre l’oportunitat actual. Al carrer, no podem defallir. Però als despatxos i passadissos, cal caminar endavant amb el cap més que amb el cor, amb més objectius que desitjos. Amb més seny que senyera. (Publicat a El Punt Avui el 2 d’agost de 2013)

La setmana passada vam llegir un informe de Greenpeace en el qual s’arribava a la conclusió que la meitat de la costa catalana està destruïda. D’entrada, el que demostra l’informe d’aquesta prestigiosa entitat és que la meitat de la costa està construïda. Quina part d’aquesta “construcció” és “destrucció” no és tan senzill de determinar, tot i que pot espatllar algun titular catastrofista.
D’entrada, en aquests plantejaments apocalíptics hi ha una certa tendència a considerar la presència i activitat humana en un entorn com un problema. No tinc prou coneixements per aventurar quin hauria de ser el grau òptim d’ocupació del litoral, però, en tot cas, en un país mediterrani respon a una certa lògica climàtica i econòmica el fet que la població tingui tendència a establir-se a les zones pròximes al mar i explotar-les. Històricament ha estat així, a Catalunya, tot i que no havíem sigut mai tants com ara, entre locals i passavolants, ni tan concentrats a l’estiu. Estaria d’acord amb els ecologistes que tenim un litoral infecte sense pràcticament excepció, però per arribar a la mateixa conclusió no contraposaria tant el totxo al pintoresquisme. No és tan preocupant que la costa estigui massa construïda, sinó com, per a què, i per a qui. En segons quins aspectes, en un mes d’agost Lloret és molt més sostenible que Cadaqués. En segons quins aspectes, cap dels dos models ens serveix perquè cap dels dos està pensat per als habitants, sinó per als visitants. La sostenibilitat no consisteix, per tant, a no construir, sinó a no destruir, i és un mal punt de partida qualsevol anàlisi que consideri inevitablement sinònims aquests dos mots. (Article publicat a El Punt Avui el 14 d’agost de 2013)

En un exercici de populisme que potser ens hauria de fer revisar el rànquing de països seriosos, el primer ministre noruec, Jens Stoltenberg, ha penjat un vídeo a youtube on es fa passar per taxista. Segons diu, l’experiment li ha permès saber de primera mà què pensa la gent. Deixant de banda que la idea és poc original, amb precedents similars en literatura i cinema, i ara em vénen al cap Mark Twain o Errol Flynn en diferents versions de la llegenda del príncep i el captaire, molts espectadors catalans no podem evitar d’imaginar-nos l’escena amb polítics nostrats.
Jo ja em veig enfilant-me a un taxi demanant-los que em duguin a l’estat propi. Artur Mas m’hi portaria al ralentí, seguint atentament el full de ruta (al GPS, la veu d’Oriol Junqueras, és clar) i preguntant-me a cada semàfor si estic segur que li he donat la direcció adequada, tot recordant-me que ell condueix però que la decisió és meva. El taxista Pere Navarro em diria que no em convé anar a l’estat propi perquè hi ha massa trànsit, i trencaria pel passeig del federalisme, per on, efectivament, no hi passa ningú, ja que és un carreró sense sortida. Alícia Sánchez-Camacho no em sentiria perquè portaria la COPE a tot drap, mentre que Albert Rivera, en escoltar les meves indicacions, em faria baixar i arrencaria marxa enrere a tota velocitat. Joan Herrera i David Fernández viatgen en bici i rodalies, respectivament, perquè opinen que el taxi és un transport contaminant i burgès, respectivament, o simultàniament, tant és, i em farien anar cap a l’estat propi a peu. Sort que no em queda més espai perquè ara tocava imaginar-me l’escena amb Rajoy. (Publicat a El Punt Avui el 13 d’agost de 20123)

Desconec quan es va fer popular la dita “tants caps, tants barrets”, però segur que va ser abans que s’inventessin les cadenes humanes. A la Via Catalana cap a la independència ja li han sorgit alternatives. A banda dels 300.000 catalans disciplinats inscrits a l’acte oficial, hi ha una crida feta per l’esquerra indignada per encerclar l’edifici de La Caixa. I l’espanyolisme ha contraprogramat un aplec a la Sagrada Família. Cal suposar que, per la naturalesa de l’acte, es daran les mans al crit de Viva las caenas que va fer fortuna al segle XIX entre els afectes a l’Espanya més retrògrada i absolutista. Com si no hi hagués prou embolic, a Unió proposen canviar això de demanar la independència per l’asèptic dret a decidir.
Tenint en compte que falta una mica més d’un mes per al gran dia, calculo que som a temps d’impulsar una cadena de vegetarians per encerclar totes les braseries argentines del país, una altra de pericos al voltant del Camp Nou i un parell més, m’ho invento, d’acròbates, com ara el Gremi de Saltimbanquis Progres, i l’Associació Catòlica de Funambulistes, que s’encadenaran els uns tot fent el pi (ep, i sense mans, que se les han de donar entre ells) i els altres sobre un cable penjat entre el Canigó i el montserratí Cavall Bernat. Encara haurem d’agrair al senyor Pere Navarro que, ras i curt, estigui en contra de les cadenes. Sort, perquè, per bé que són pocs, no sé pas per on farien filera els federalistes. Subdividits en federalistes simètrics i asimètrics, naturalment. Catalunya sortirà a totes les cadenes de televisió, això segur. Als programes d’humor, desencadenant uns històrics tips de riure. (Publicat a El Punt Avui el 8 d’agost de 2013)

m sembla que va ser Woody Allen que va afirmar que la realitat pot ser molt desagradable però que, malgrat tot, és l’únic lloc on és possible trobar un bon bistec. A partir d’ara, en aquest nostre món real sense terme mitjà, dividit entre gent que passa gana i personal amb sobrepès, hi podreu trobar no només bistecs bons sinó totalment artificials. Bistecs russos, per ser exactes, que és com en dèiem de l’hamburguesa abans que les multinacionals del menjar ràpid ens les portessin curiosament no pas de Rússia sinó dels Estats Units.
Haurem d’esperar encara una dècada per tal que es comercialitzi l’experiment de laboratori presentat fa un parell de dies, que permet obtenir carn de vedella sense necessitat ni de vedelles, ni haver-les d’engreixar, ni portar-les al sacrifici. N’hi ha prou amb el conreu de cèl·lules mare per tal d’obtenir un peça de carn perfectament mengívola, i ara no em poseu aquesta cara de fàstic perquè si sabéssim com s’engreixa segons quin bestiar encara faríeu ganyotes pitjors. En el cas dels ramaders s’entén que puguin mostrar-se alarmats, ja que l’invent els aboca a una època de vaques magres de conseqüències letals. La resta de mortals, vedelles incloses, ho hauríem de veure com un gran avenç. En resum, l’invent em suggereix tres consideracions:
1. Aquesta McClone en potència obre unes perspectives immenses pera a la mitigació de la fam al món.
2. Evitarà la càrrega contaminant associada a l’estabulació intensiva.
3. Si els pares de la no-criatura mengessin frankfurts habitualment, no afirmarien amb tanta rotunditat haver inventat la carn artificial. (Publicat a El Punt Avui el 6 d’agost de 2013)

El mot ‘nacionalisme’ té tants matisos que pot semblar contradictori englobar en una mateixa definició diverses formes d’entendre el concepte. Hi ha nacionalismes inclusius, n’hi ha d’excloents, n’hi ha de territorials, n’hi ha de sentimentals, i n’hi ha que barregen una mica de tot, o fins i tot varien depenent del moment històric. El nacionalisme espanyol oscil·la entre el sentiment de pertinença i el de possessió. Per a Espanya una nació no és un col·lectiu humà sinó un tros de terra on clavar un pal amb una bandera. Seguint aquest impuls, reminiscència de vells deliris imperialistes, de tant en tant als nostres benvolguts veïns els ve la dèria de reclamar Gibraltar. Tant és que els gibraltarenys discrepin d’ells. Tant és que sigui una mica absurd reivindicar Gibraltar i alhora defensar l’espanyolitat de Ceuta i Melilla.
No cal donar-hi gaires voltes. Són foguerades diplomàtiques destinades a fer una mica el fatxenda en hores baixes, a reforçar l’autoestima, a fer una mica de fumera a manera de cortina. Tanmateix, en aquesta pintoresca pruïja territorial sempre m’ha semblat curiós el fet que Madrid no reivindiqui mai les comarques catalanes del nord, escapçades fa una mica més de 350 anys. Ep, no pretenc pas donar idees al senyor Margallo. Simplement constato una realitat centenària que em sembla paradoxal. Paradoxal però alhora simptomàtica. En el fons, demostra que en el subconscient espanyol Catalunya és tan poc espanyola que la seva amputació no els causa cap dolor. En el fons, perdre Catalunya, per a un espanyol, no serà quedar-se sense una part d’Espanya, sinó sense una possessió. (Publicat a El Punt Avui el 6 d’agost de 2013)

La irrupció de Joaquim Nadal en el món sobiranista (amb el benentès que sobiranisme no és necessàriament independentisme, sinó, estrictament, reivindicació del dret a decidir) pot semblar sorprenent. En el fons, però, aprofundeix la nova línia de moderació formal del procés, que ja ha portat a primera línia noms com el de Joan Rigol, en el Pacte pel Dret a Decidir, o Carles Viver Pi-Sunyer, en el Consell Assessor per a la Transició Nacional. Com més s’acosta el dia que decidirem, més clau resulta cada pas, cada gest, cada moviment, cada silenci. Tota prudència és poca i cap estirabot recomanable. No és fàcil persuadir l’independentisme més escumós i reactiu, sense el qual, no ho oblidem, avui no seríem on som, ni aniríem cap on anem, que deixi de pressionar obstinadament; no és fàcil entendre que ens cal aixecar el peu de l’accelerador visceral per mirar d’incorporar gent a la nau eixamplant el moviment cap als costats, els marges, els contorns, per fer-lo segurament més heterogeni i menys compacte però més massiu i guanyador. Avui, maximalismes, intransigència i conviccions insubornables deixen pas a la política de complicitats, d’interessos diversos però confluents. És hora d’acceptar que no tindrem estat si hi volem arribar amb tot decidit més enllà de decidir si el volem. La motxilla de la via catalana està carregada de contradiccions que haurem de traginar. No hi ha res irreversible excepte perdre l’oportunitat actual. Al carrer, no podem defallir. Però als despatxos i passadissos, cal caminar endavant amb el cap més que amb el cor, amb més objectius que desitjos. Amb més seny que senyera. (Publicat a El Punt Avui el 2 d’agost de 2013)