Escrits amb els dits

Per poder accedir a un tractament de reproducció assistida a la sanitat pública cal ser estèril. Això és el que preveurà a partir d’ara la cartera de serveis estatal i això és el que ja inclou la normativa catalana des del 2011. La decisió estatal, coneguda fa uns dies, ha generat certa polèmica perquè hi ha qui considera que aquest requisit d’esterilitat margina les dones solteres fèrtils que vulguin procrear i també les parelles lesbianes que es trobin en la mateixa circumstància. En cap dels dos casos no tenen manera natural de gestar sense la concurrència d’un mascle.
La qüestió no és pas un tema menor, perquè s’hi barregen qüestions econòmiques, que obliguen a filar molt prim amb els números; criteris mèdics i valoracions psicològiques, humanitàries i de gènere, que posen en conflicte el desig de procrear, les limitacions sexuals d’algunes eleccions afectives, i la priorització dels recursos públics.
Després de donar-hi voltes no tan sols no he aconseguit resoldre el problema sinó que n’he trobat un de nou. Quan les lesbianes o les dones solteres es queixen de discriminació, han pensat en els gais i en els homes solters? Per què elles han de tenir dret a la reproducció assistida pública i ells no, encara que en el pressupost calgui afegir un ventre de lloguer, actualment no només fora de catàleg sinó també fora de la llei? I els transsexuals, sols o en parella, que no són d’aquest món? És complicat, tot plegat. Segurament el requisit d’esterilitat (això sí, sense discriminació entre parelles hetero, singles i homosexuals) sigui el més restrictiu de tots. Però, èticament parlant, probablement és el més coherent. (Publicat a El Punt Avui el 29 de juliol de 2013)

Cada cop que els mitjans de comunicació hem d’informar d’una catàstrofe ens trobem davant del mateix dilema ètic: la selecció informativa de les imatges de la tragèdia. Mireu que fa anys que ens hi dediquem i encara no hi ha cap fórmula que resolgui la tensió permanent entre el pudor, la morbositat i el respecte a la intimitat de les víctimes. D’entrada, constatem una vegada i una altra com la cruesa de les imatges està relacionada amb la distància on s’han produït els fets. Un cadàver mutilat té més o menys tendència a ser reproduït depenent si el desastre ha estat a l’Iraq o a Galícia. El criteri informatiu, en aquests casos, queda rellevat per uns suposats principis d’ètica que, em temo, mesuren la sensibilitat depenent de la llunyania. Alhora, en les distàncies curtes no tinc clar que no amaguem, disfressat de principi, un complex prejudici sobre l’exposició de la mort. Una visió que ha evolucionat amb els anys. Si visiteu les hemeroteques topareu amb portades esfereïdores de diaris dels anys 70 on es mostren, per exemple, cossos carbonitzats en incendis forestals catalans. Avui dia no les gosaria imprimir ni la ment més truculenta. Som més impressionables, o som més assenyats i respectuosos? Quan la tragèdia se’ns abraona inclement, com a lectors exigim ser informats amb detall, i com a periodistes volem arribar al fons. Però tant els uns com els altres temem exposar la mirada a imatges que expliquen més que totes les paraules. Necessitem el circumloqui visual i l’embolcall verbal per pair la desgràcia. Sensibilitat i informació es conjuminen de forma incoherent, contradictòria, discutible. Humana. (Publicat a El Punt Avui el 26 de juliol de 2013)

El mundial de natació de Barcelona 2013 serà recordat, al marge de les merescudíssimes fites natatòries que s’hi assoleixin, pel memorable castell aquatic realitzat durant la cerimònia inaugural, un exemple especialment brillant de com la creativitat i les arrels són perfectament combinables, i alhora aquesta cita també figurarà en els annals de la infàmia anticatalana, després que el número 2 de la Marca España i presumpte membre del cos diplomàtic espanyol, tema relacionat, ens va dedicar una manyaga a can Twitter que deia exactament, i ho deixo en l’idioma original que fa més impacte: “Catalanes de mierda. No se merecen nada.” L’home, funcionari d’alt rang del país dels desapassionats no-nacionalistes, no va poder suportar la sobirana xiulada que va rebre l’himne espanyol a la piscina del Sant Jordi. La Marca España humiliada pels habitants de l’antigua Marca Hispànica, que no seria exactament el mateix. No cal fer-ne més sang, ni donar-hi més importància perquè ja tenim prou experiència acumulada per saber que la frase “Catalanes de mierda. No se mercen nada” en el fons és la verbalització d’una manera d’actuar de l’Estat espanyol que fa anys que experimentem els catalans, via executiva, via legislativa, via judicial. Com es va demostrar, però, en l’acte inaugural de divendres, els catalans ja hem perdut la por. Ens hem tirat a la piscina per competir i ens mullem amb manifestacions, concerts, cadenes i també a les urnes, perquè no volem continuar vivint amb l’aigua al coll com els segons del castell que va emergir, potent, de l’aigua de la piscina. (Publicat a El Punt Avui el 22 de juliol de 2013)

El fet que el president del Tribunal Constitucional espanyol sigui jutge i part en la tasca de dirimir sobre qüestions tan sensibles per al nostre país com ara la declaració de sobirania podria rebre qualificatius com esperpèntic, indignant, inconcebible, inacceptable, intolerable, indecent… i no continuo perquè em quedaria sense espai per acabar l’article. He escrit podria perquè el pintoresquisme polític madrileny ha arribat a un nivell d’excentricitat democràtica tan fenomenal que la capacitat de generar sorpresa minva paral·lelament a l’increment de les ganes de posar distància decidint que volem marxar perquè, tot i que tampoc no som perfectes, pitjor que a Espanya no ens anirà pas. No ens cal més argumentari. En tenim de sobres. De sobres.
Això no obstant, el cas del TC resulta paradigmàtic de la qualitat de la cultura democràtica espanyola. Arran de la constatació que el màxim responsable de la cort d’arbitratge polític té una militància partidista irrefutable, la controvèrsia que s’ha generat no se centra tant a decidir si plega ell o el fan fora, sinó que en el fons s’estan embrancant a dilucidar si hi ha alguna escletxa jurídica que li permeti una aberració ètica d’aquesta magnitud. A Espanya la dona del Cèsar no cal que sigui honesta, n’hi ha prou que el seu comportament estigui legalitzat. Ai, aquest dogmatisme hispà que tot ho centrifuga en benefici de la impunitat d’una organització de l’Estat basada en una fórmula sui generis de la separació de poders més inspirada en la teoria de la Santíssima Trinitat que no pas en la de Montesquieu. Tres figures, però un únic déu, el poder total, integral, absolut. (Publicat a El Punt Avui el 19 de juliol de 2013)

“Anar fent, com en Met de Ribes.” Aquesta dita tan popular del refranyer rural té l’origen en la llegenda que relata com, durant una avinguda del riu Freser, a Ribes, un home que no sabia nedar va caure a l’aigua embravida. Des de la llera, li cridaven: “Met, què fas?” I ell responia impertèrrit i altiu: “Anar fent!”, com si ho tingués tot controlat. No sé si en Met de Ribes va sobreviure, ni tampoc gosaria augurar quina fi farà el PSC. Però els de la direcció del partit ara mateix estan en aquell tram d’aigües braves en què, arrossegats pel corrent general, alcen el polze victoriosos com si res. Caldrà veure com acaba l’intent del sector refractari a empassar-se l’ham del PSOE. Tothom qualifica les veus crítiques com a “sector catalanista”. Ho són, però en aquest cas més aviat els identificaria com a “sector realista”. El PSC va començar a morir d’èxit ja fa uns anys. La puixança electoral els va portar a creure que el país era com ells, quan, en realitat, la seva gran virtut durant trenta anys havia consistit a saber detectar com era bona part de la ciutadania i oferir-los un programa en sintonia. Tura, Geli, Nadal i altres, per més que siguin desqualificats des del partit amb un mot tan tronat i reaccionari com és separatistes, només volen un partit que continuï connectant amb l’elector. De moment l’única conclusió que se’n pot extreure és que a Catalunya els sectors crítics de partits encapçalats per exconsellers solen incloure la paraula Agrupament. Amb prefix re- o sense. Caldrà veure si tenen més sort que aquells que, en un altre partit i unes altres aspiracions, van posar el carreter davant dels bous. (Publicat a El Punt Avui el 15 de juliol)

A principis del mes de maig vaig tenir la mala sort que l’editora Isabel Martí em fes arribar un exemplar d’un totxo de prop de 700 pàgines titulat La veritat sobre el cas Harry Quebert, d’un tal Joël Dicker. El llibre ha arribat al mercat fa un parell o tres de setmanes i ja s’ha enfilat als primers llocs de les llistes dels més venuts. Carai, totes li ponen a la senyora Martí, siguin sanxespinyols, avis de cent anys, wonders o vides articulades. Dic que vaig tenir mala sort perquè el volum té el gruix ideal, tant en paper com en intensitat narrativa, per convertir-se en lectura ideal per a les vacances. I ara què faig per trobar un llibre tan escaient com a lectura canicular?
Bromes a banda, el joveníssim Joël Dicker ha incorporat un altre títol de pes a la llarga tradició de la novel·lística dels Estats Units, fet especialment meritori tenint en compte que l’obra està escrita en francès i l’autor és suís. Cap problema. En el cosmopolita món actual ja no cal fer, a l’estil Nabokov, una immersió prèvia en la llengua de Twain o Hawthorne per escriure, si no la gran novel·la americana, sí una gran novel·la d’estil americà. Aquí, un jove escriptor bloquejat investiga la mort d’una adolescent, tres dècades abans, en una vila de New Hampshire, presumptament a mans d’un altre escriptor, mentor i amic del protagonista. Flaire de clàssic.
Els que hi entenen han comparat La veritat sobre el cas Harry Quebert amb mestres com John Irving, Philip Roth o John Grisham. Paral·lelament, amb una barreja d’ironia i desconcert, Dicker admet que l’emmirallen amb alguns autors que no ha llegit. Potser cometré un sacrilegi però a mi em recorda més algunes sèries actuals com The Killing o Broadchurch, on la investigació d’un crim amb adolescents pel mig esbudella una societat tancada i alhora s’endinsa en les profunditats de les intimitats humanes de manera contundent i alhora sensible. Ja em perdonaran si comparo un producte literari potent amb dues sèries de televisió. Ho faig amb la millor intenció en uns temps en què les grans històries són a les pantalles petites amb una durada d’entre tres quarts i una hora per sessió. La veritat sobre el cas Harry Quebert demana a crits una adaptació televisiva de qualitat. Però abans llegiu aquesta trama. Busqueu una bona ombra. Quedareu clavats a la gandula. Qui va matar la Nola Kellergan? Patiu, patiu. (Publicat el 7 de juliol del 2013 a Presència)

El senyor Duran és del parer que quan un partit fa el discurs d’una altra formació política “sempre acaba guanyant l’original, mai la còpia”, segons va dir ahir en una d’aquestes entrevistes que concedeix als mitjans espanyols per fer-se veure com el gran timoner que ha de reconduir submisament els catalans a la cort dels que ens diuen el nom del porc. Al líder del regionalisme català el fa patir la bona sintonia entre CiU i Esquerra, o afinant més, entre Mas i Junqueras. El senyor Duran no va pas mancat d’una certa raó, en clau estrictament partidista, quan alerta del perill de fer discursos mimètics. Del que va mancat, i molt, és de realisme, abduït com està per l’oligarquia hispanodependent de la qual s’ha fet emissari, missatger i diligent lacai, ep, i que no dic pas que no siguin un poder real i influent, però que de connexió amb allò que en democràcia es diu la majoria i la centralitat en tenen entre poca i gens, per temible que sigui la seva habilitat a l’hora d’intentar imposar el pensament avantguardista. És veritat que el discurs de CiU té molts punts de contacte amb allò que fa anys que defensa ERC en l’aspecte nacional. Però no és menys cert que des del partit republicà l’acostament cap a CiU en altres assumptes no és pas menys delicat. Entre els uns i els altres hi ha un clima consensual en què cadascú és còpia i original alhora, i el senyor Duran no veu, o no vol veure perquè perilla el seu concepte de partit com a fi en si mateix, que els dos principals líders del país, cap dels quals és ell, en un moment d’emergència general han prioritzat per davant dels propis interessos el servei a la voluntat majoritària de les urnes. (Publicat a El Punt Avui el 30 de maig de 2013)

 Si haguéssim de fer una llista amb les menges més suculentes de la nostra cultura gastronòmica cap de nosaltres renunciaria a citar la caldereta de llagosta, l’arròs amb llamàntol, el pollastre amb escamarlans, els cargols (o caragols) a la llauna. Sempre m’he preguntat quina sensació devia tenir el primer congènere que es va cruspir una d’aquestes bestioles crustàcies de fesomia monstruosa o aspecte bavejant. Sempre m’he preguntat això i sempre m’he respost que el primer que ho va fer devia passar molta gana per gosar acostar-se a les pinces d’un bou de mar o tenir la pensada d’obrir un eriçó de mar, o garoina, per xuclar-ne l’incomparable gust de mar. Podria mencionar el pop o el calamar, éssers igualment repulsius. Ara ens diuen des de la FAO que, com ja fan en altres racons del món, haurem de menjar formigues, cucs, escarabats, etcètera, per tal que hi hagi prou teca disponible. Estic segur que si convé ho farem. Si no és per ganes, serà per gana. (Publicat a Presència el 26 de maig de 2013)

Si la disputa entre Catalunya i Espanya fos un partit de futbol, ara mateix diríem que acaba de deixar el terreny de joc Jose Mourinho i ha entrat José María Aznar. Tots els països mouen la banqueta en la mesura de les seves possibilitats, i els espanyols, a l’hora d’organitzar la seva tàctica quan juguen contra Catalunya, sigui futbol, sigui llengua, sigui economia, solen optar per una estratègia d’atac barroer amb pilota a l’olla, convençuts de la seva superioritat numèrica, no és que siguin més, és que l’àrbitre va amb ells. I ara no em digueu que barrejo naps amb cols posant al mateix sac en Mourinho i el senyor del bigoti minvant, perquè sí que tenen a veure. Són el tipus de persona que al país veí treuen de la recambra per llançar contra Catalunya. Prepotents, creguts, intransigents. El perfil de líder que tenen al cap molts espanyols quan passen massa estona de cara al sol i comencen a tenir deliris d’unitat, grandesa i llibertat desbocada. Com que no poden ressuscitar qui realment voldrien perquè agafés les regnes de tot plegat, els enyoradissos de la camisa blava, de la División Azul i de la Formación del Espíritu Nacional no tenen cap més remei que treure’s de la màniga el cabdill de l’Espanya que deien que anava bien mentre estava enrajolant la tomba on som ara. Endavant les atxes. Deixeu passar l’amic de Bush i Blair, l’heroi de Perejil, qui ha demostrat, de sobres, de sobres, una gran capacitat de lideratge. Si la disputa entre Catalunya i Espanya fos un partit de futbol, ara mateix diria que acaben de donar-nos un plus de motivació per sortir al contracop. Cada vegada es veu més clar que hi haurà remuntada. (Publicat a El Punt Avui el 23 de maig de 2013)