Escrits amb els dits

In Diamond Square, Uncertain Glory, The Grey Notebook, Lost luggage, The body hunter, Cold Skin. Un grapat de títols d’obres literàries que a primer cop d’ull ningú diria que estan escrites, respectivament, pels catalaníssims i catalaníssimes Rodoreda, Sales, Pla, Puntí, El Hachmi o Sánchez Piñol. N’hi ha més, i algunes obres les podríem llegir fins en trenta-tres idiomes diferents. És el fruit de l’expansió que en els últims anys, amb la gran feina de promoció exterior de les criticades estructures d’estat catalanes, però sobretot gràcies a la notable feina dels editors i a la qualitat literària dels autors, han fet de la nostra narrativa un producte d’exportació. Com els vins, com el disseny, com la medicina, com l’esport. A diferència d’aquestes altres disciplines, tanmateix, aquest material d’exportació és força difícil de trobar a casa nostra. Vull dir de trobar-lo en les principals llengües destinades al comerç exterior: anglès, francès, italià, alemany, rus, especialment. Tenint en compte la gran quantitat de passavolants que circulen per aquests verals, fent turisme, estades més llargues d’estudis o professionals, o gaudint d’una jubilació assolellada, la promoció podria fer-se a Catalunya mateix. Llibreries, quioscos, hotels, oficines de turisme, punts estratègics de circulació de forasters com aeroports o estacions. Estaria bé que hi hagués disponible la nostra literatura no només en català sinó també en aquestes altres llengües de manera molt visible. Una bona manera d’universalitzar les lletres catalanes: aconseguir que aquells que ens visiten se la puguin endur posada, i, amb una bona gandula per estirar-se l’ombra, fins i tot llegida. (Publicat a El Punt Avui el 20 de maig de 2013)

D’un temps ençà la cacera de l’Estat espanyol contra tot allò que sigui o tingui el més mínim aspecte de català ha entrat en una espiral de despropòsits tal que la fetor de l’ambient polític comença a ser perillosament irrespirable. En el que va de mes de maig els nostres governants han estat acusats de nazis des d’una televisió pública; una senyora ha estat apartada d’una plaça universitària per tenir idees sobiranistes perfectament democràtiques; la nostra llengua ha estat arbitràriament canviada de nom a l’Aragó sense ni el més mínim rastre de criteri científic; el Tribunal Constitucional ha prohibit al nostre Parlament manifestar opinions, i el CNI ha sortit de la claveguera per clavar queixalada a l’activisme ciutadà pacífic i integrador. Fins i tot ha obstruït descaradament l’actuació de la justícia argentina per bloquejar la investigació dels crims del franquisme. Com si el règim franquista fos el precedent natural i legítim de l’actual Estat, i disculpeu-me la ingenuïtat amb què plantejo el dubte.
Tot plegat fa feredat. S’han tret la careta d’una manera tan desacomplexada que queda clar que no hi ha cap mena de possibilitat d’entesa. Espanya ens vol derrotats, com sigui. I el més preocupant d’això és que els mateixos ciutadans espanyols es miren aquest procés de degeneració del seu sistema democràtic sense el més mínim sentit crític. El tir al català és un dels pocs afers que té amplis consensos en una Espanya que està retornant a la caverna d’una manera esfereïdora. De tot el que passa aquests últims mesos el que més sobta no és la previsible oposició de les estructures estatals espanyoles i la intensa circulació que hi ha a les clavegueres de l’Estat. El que fa més llàstima i, per què no dir-ho, provoca un cert desencís a aquells catalans que simplement volem la independència perquè no som espanyols, però que no sentim cap tipus d’animadversió especial cap als nostres veïns, el que més ens dol és la monolítica majoria silenciosa ciutadana a Espanya que em temo que deixaria arribar l’ofensiva del seu estat contra Catalunya a uns límits que no vull ni imaginar. Tan endins té inoculada la mentalitat espanyola aquesta brutalitat primària, aquestes ganes de destruir el que és diferent, aquest afany d’oprimir els que considera més dèbils. Més que un estat en contra, hi tenim una manera de ser. (Publicat a Presència el 19 de maig de 2013)

La delegació del PSOE al Parlament de Catalunya va protagonitzar abans-d’ahir una altra situació esperpèntica donant suport a la relegació del català. Els socialistes van votar disciplinadament al costat de dues formacions d’acreditada solvència en la defensa de la llengua pròpia del país com són Ciutadans i el PP. Hores després rectificaven no pas perquè s’hi repensessin sinó per incapacitat d’aportar arguments sòlids per defensar mediàticament la posició.
El socialisme parlamentari a Catalunya ha arribat a un nivell de desorientació que fa difícil articular-hi qualsevol tipus d’entesa perquè costa saber amb qui es pacta i què han entès sobre el que puguin consensuar. És el problema de ser una formació teledirigida des de l’exili madrileny on ha muntat les casernes d’hivern la vella guàrdia a l’espera de temps millors. Però el problema principal dels socialistes catalans no és aquest estat d’inanició estratègica galopant (això és un problema seu) sinó les conseqüències per al futur, i el present, d’un país on les forces majoritàries estan entestades a buscar consensos amb un espai polític que ha deixat d’existir. Seria molt recomanable per a Catalunya sumar a la majoria el catalanisme conciliador d’àmplia base electoral del PSC. Una operació que obstinadament s’intenta fer tant des de CiU com des d’ERC oblidant que al PSC ja no queda catalanisme conciliador i passant per alt que una vintena de diputats estan lluny de representar una àmplia base electoral. El sobiranisme no ha de renunciar a eixamplar majories, però no es pot encallar intentant sumar-hi el PSC, el Godot que ja sabem que no vindrà. (Publicat a El Punt Avui el 17 de maig de 2013)

Resulta ben estrany constatar com la lliga que acaba de guanyar el FC Barcelona aparentment ha sigut una de les més plàcides dels últims anys, tot i que, en realitat, pel pes de la problemàtica extraesportiva que hi ha confluït (si és que la psicologia de grup es pot considerar extraexportiva), la fita ha tingut un mèrit impressionant. Curiosament, a més, el títol que s’afegeix a la llarga llista dels blaugrana ha estat rebut amb una certa falta d’entusiasme, almenys si ho comparem amb uns anys enrere. Avorrits de guanyar? Inconformistes? Exageradament exigents? Deu ser que això de guanyar lligues últimament sembla tan normal i fora de dubte que la majoria de culers han perdut la perspectiva històrica i la racionalitat esportiva i han arribat a una voracitat tan extrema que avui dia res que no sigui guanyar la Champions un any sí i l’altre també no és prou important.

No em digueu que no és paradoxal comprovar com, en general, els mateixos ciutadans que no estan mai contents amb els èxits del seu equip de futbol siguin tan condescendents en altres aspectes de la vida com, per posar un exemple, els seus polítics. No vull ni pensar què seria de Catalunya si l’afició, és a dir, l’elector, fos tan sever amb els seus governs i parlaments i els marqués tan de prop i no els en deixés passar ni una. Amb un nivell de control tan alt em sembla que aquest país no caldria que lluités per la independència perquè ja seria lliure de fa anys. Ara, en canvi, Rajoy, Montoro i De Guindos estan a punt de deixar-nos en fora de joc i encara hi ha catalans d’avantguarda que els aplaudeixen la jugada. (Article publicat el 13 de maig de 2013 a El Punt Avui)

Les ovelles, o xais, bens, corders o com en digueu d’aquests animalons en el vostre entorn lingüístic, acrediten una llarga tradició científica que arrenca amb la creença ancestral que comptar-les mentalment, imaginant que salten una tanca o bé figurant-se que entren ordenadament a la cleda, ajuda els insomnes a adormir-se plàcidament. Una suposició assumida universalment que, per cert, es va encarregar de desmentir empíricament un estudi de la Universitat d’Oxford publicat fa uns anys.
Tots tenim al cap, també, la cèlebre ovella de la raça Finn Dorset batejada com a Dolly en honor de la pitrera de Dolly Parton, esdevinguda (l’ovella, no pas l’actriu i cantant que li dóna nom) la primera mamífera clonada a partir d’una cèl·lula mare. Aquella mena de monstre de Frankenstein llanut (reiterem-ho, l’ovella, no pas l’actriu mamelluda) avui descansa dissecat i exhibit com una celebritat al Museu Nacional d’Edimburg, mentre la polèmica sobre la clonació no ha deixat mai d’estar viva.
L’últim crit en ciència ovina és l’obtenció de xais fluorescents. Ho han aconseguit científics de l’Uruguai. Les criatures, que serien normals si no fos que semblen repintades amb un d’aquells retoladors gruixuts de subratllar, són fruit d’un experiment destinat a fer possible la transfusió de gens d’unes espècies a d’altres, amb objectius inicialment mèdics. Els xaiets fan llum perquè els enginyosos investigadors van pensar que la millor manera de saber si l’havien encertat era inoculant gens de medusa fluorescent, que evidenciarien l’èxit de l’operació aportant el toc lumínic als soferts mamífers. Tot plegat pot semblar propi d’una colla de savis beneits. En realitat, però, bona part dels grans avenços de la humanitat han sorgit d’aparents ximpleries com ara una poma que cau al cap d’algú i altres simples casualitats o enrevessades cavil·lacions. Aneu a saber si les ovelles fluorescents no són un primer pas per obtenir una millora de l’espècie humana i alhora un estalvi energètic definitiu. Si mai s’aconseguís, per exemple, inocular el gen de la medusa fluorescent als ineptes, aprofitats, personatges sense escrúpols i a tots els indesitjables en general que campen pel planeta, a banda de veure’ls venir d’una hora lluny, de tants que n’hi ha, al món seria sempre clar com el dia sense necessitat d’haver d’encendre cap llum. (Publicat a Presència, el 12 de maig de 2013)

Hi ha reputats analistes i experimentats politòlegs que, amb ganes vocacionals o sobrevingudes de veure el got mig buit, han decretat que la cimera pel dret a decidir d’aquesta setmana ha sigut un fracàs. Potser no hi entenc res, o potser sóc de veure gots mig plens, però la impressió que em va fer va ser exactament la contrària. És cert que pot resultar una mica cançoner aquest full de ruta que fa tants meandres i avança amb parsimònia i una inquietant falta de concreció. Tanmateix, ja hauríem d’haver entès que això de proclamar la independència no és pas pujar a un balcó i fotre un bruel, sinó que hi ha una llarga llista de preparatius i previsió de contingències perquè el gran dia o, millor dit, l’endemà del gran dia, no ens l’haguem d’embeinar derrotats per falta de planificació. Mentrestant, és important anar fent trobades (potser no cal abusar tan pomposament del mot cimera) per anar veient qui hi surt mogut, borrós o fora d’enquadrament. Cal que l’opinió pública tingui clara l’evolució de les estratègies dels principals partits per saber quins companys de viatge tria cadascú i quines complicitats els són més grates a l’hora de votar. Que anem lents? Fa només un any, només un, qui podia imaginar que hauríem fet una cimera pel dret a decidir i que dos dies després fins i tot el PSC votaria a favor de crear-ne la comissió parlamentària. Aquest últim any l’estem vivint tan ràpidament que ara que s’acosta l’hora de la veritat ens fa l’efecte que avancem poc. No cal desgastar-nos corrent nosaltres, que d’accelerar el procés sobiranista ja se n’encarreguen disciplinadament el TC i el govern espanyol. (Publicat a El Punt Avui el 10 de maig de 2013)

Portada del llibre

L’any 1997, un petit llibret d’encara no un centenar de pàgines titulat El primer glop de cervesa (i altres plaers minúsculs) esdevenia una de les revelacions del panorama editorial francès i donava a conèixer al gran públic el nom del fins aleshores discret autor Philippe Delerm. El títol, que ens va arribar en català un any després (editat per Empúries amb traducció de Jordi Llavina), és un deliciós compendi epicuri de petits relats sobre la fruïció que poden generar activitats tan quotidianes i simples com, a més del primer xarrup cerveser que dóna nom a l’obra, anar a buscar dolços un diumenge al matí, llegir a la platja, mullar-se les espardenyes, esmorzar tot llegint el diari o esclovellar pèsols. Un tastet de petits instants de la vida que ens toquen la fibra de la felicitat o ens evoquen algun record proustià en forma o no de magdalena.
Quinze anys després del recull de sensacions signat per Delerm ens arriba també de França un cas similar d’evocació sensorial de les petites coses. Editat per La Magrana i traduït per Jordi Martín Lloret, porta per títol Perfums i el signa no pas un desconegut com aleshores era Delerm, sinó un dels grans noms, almenys comercialment parlant, de les lletres franceses actuals: Philippe Claudel.

El bon escriure d’aquest autor el coneixem per l’extraordinària Les ànimes grises, la colpidora La néta del senyor Lihn i l’obscura L’informe de Brodeck. Amb Perfums, Claudel fa una aturada en el seu camí novel·lístic i es recrea en la minuciosa descripció i exaltació de velles fragàncies que construeixen el seu imaginari personal. Sovint les olors, o sentors, són excuses per reverdir antics quadres costumistes de la seva infantesa o joventut. Alguns passatges, per cert, poden considerar-se perfectament cosins germans d’Una educació francesa, del català ultrapirinenc Joan-Daniel Bezsonoff. Altres, tot i tenir com a marc referencial la França de províncies, remeten a paisatges mentals que fàcilment pot percebre com a familiars un lector o lectora catalans nascut als anys seixanta, com el mateix Claudel (1962), o una mica abans.

La cansalada fregida de l’àvia, les primeres cremes solars, les dutxes col·lectives espartanes després d’un partit de futbol, el pullover, la loció d’afaitar del pare… un degotall de petites punxades emocionals que es poden flairar omplint els pulmons d’una tirada o, potser més recomanable, en relaxades i espaiades llegides intermitents.

(Publicat el dia 10 de maig al suplement Cultura d’El Punt Avui)

Divendres ens sorprenia una mica a tots saber que fins i tot en les enquestes que cuina l’Estat espanyol l’opció de la independència del nostre país és la preferida per més catalans. La idea que a Catalunya el sobiranisme creix i és majoritari no és pas només una impressió demoscòpica, sinó que té una objectiva majoria parlamentària sortida de les eleccions del 25 de novembre. Tenint en compte que el baròmetre autonòmic del CIS va ser elaborat el setembre del 2012, dos mesos abans dels comicis catalans i en plena eufòria postdiada, s’expliquen moltes coses sobre la guerra bruta desplegada per l’Estat destinada a desestabilitzar la campanya electoral a casa nostra. Aritmèticament no ho van aconseguir, però déu n’hi do com van xarbotar les previsions inicials. De totes maneres, a l’hora de demostrar que Catalunya i Espanya són realitats força diferents, la dada més rellevant de l’enquesta no és constatar que hi ha més independentistes que mai, sinó comprovar amb estupor com a l’Estat les institucions més respectades són l’exèrcit i la Guàrdia Civil, i que hi ha un desig creixent de la ciutadania d’aprimar l’estat autonòmic fins a la centralització total. Sembla clar, doncs, que en aquest mirall estadístic no hi veiem pas reflectits els catalans, que ja fa mesos que hem desconnectat de la realitat espanyola i que, si encara hi tenim algun interès, és perquè estem estacats a la seva deriva econòmica i som consumits per la depredació fiscal que ens xucla la sang. D’espanyols ja fa temps que en som ben poc. Ara cal adequar la situació política a la realitat que mostren urnes pròpies i enquestes alienes. (Publicat a El Punt Avui el 6 de maig de 2013)

En aquests temps en què molts compatriotes quan es miren el país reaccionen amb una certa tendència pessimista, a la moral baixa, al decaïment anímic, a l’autoestima minvada, des del meu optimisme vocacional recomanaria fer un cop d’ull al voltant nostre ampliant una mica el radi, per comprovar que els catalans tenim, encara, molts motius per estar orgullosos del nostre caràcter col·lectiu. Emmirallem-nos en la nostra idealitzada França, sense anar més lluny. El país veí del nord ha viscut durant les últimes setmanes un remenament força considerable per culpa dels detractors del matrimoni entre persones del mateix sexe. Qui ho havia de dir que pels carrers de París sortiria a manifestar-se un tipus de personal tan retrògrad, tan obtús i tan intolerant, precisament en el cor de la nació que més s’identifica amb la llibertat, la igualtat i la fraternitat de la gent. Si heu parat l’orella i heu seguit mínimament de prop el cas, haureu pogut constatar que se n’han dit de l’alçada d’un campanar, detonacions no només de pura homofòbia sinó de simple totalitarisme moral.
A Catalunya ja fa un temps que tenim la legislació que permet el casori entre homosexuals i l’adopció de criatures. No recordo que, ni de bon tros, la qüestió generés un debat tan encès i virulent. Una altra cosa són els sagramentals que l’obscur catolicisme hispà va muntar a Madrid i rodalies, però a casa nostra la cosa va passar sense estridències exagerades i, un cop aprovada la normativa, la vida continua igual per a tothom i una mica millor per a les persones que no podien casar-se i ara sí que poden fer-ho.
Personalment no tinc intenció de contraure matrimoni amb una persona del mateix sexe que jo. Però la meva opció personal, entenc, no ha d’impedir que aquells que sentin o desitgin en un altre sentit puguin fer amb la seva vida el que més els plagui o convingui. Aquesta idea bàsica de la llibertat personal no sembla tan bàsica ni tan respectada, i segur que gens generalitzada, entre els ciutadans francesos com ho és, em sembla, a Catalunya. Tants anys que vam passar mirant-nos el país de la Marsellesa com un redós de llibertat i amplitud de mires, i ara resulta que en moltes coses són ells que ens haurien d’envejar. Una França que vam idealitzar des de la nostra existència constantment amenaçada i que, amb el temps, intuïm que potser no ha existit mai. (Publicat a Presència el 5 de maig de 2013)

En una bona anàlisi comparativa feta a principis d’aquesta setmana en aquest diari, el periodista Albert Segura constatava que els catalans, ep, els que encara tenim la fortuna de poder treballar per compte propi o d’altri, dels dotze mesos que té un any ens en passem cinc i mig pencant únicament per satisfer els impostos que ens exigeixen com a contribuents. Una càrrega fiscal que pot arribar al 56% i que només és comparable a les de Suècia o Dinamarca, molt per sobre de la mitjana europea, del 38%.
Servida així en calent, la dada pot resultar esfereïdora, injusta. Un excés recaptatori. Això no obstant, poder pagar molts impostos d’entrada no és una mala notícia, perquè és senyal que es guanyen diners. Contribuir al fisc no agrada a ningú perquè en el fons no ens refiem del fisc, però hauríem de convenir que els diners públics no plouen pas del cel i que, per tant, són necessaris per garantir aquella màxima recomanable que tothom ha d’aportar segons les seves possibilitats per tal que tothom pugui rebre segons les seves necessitats. El problema de la pressió fiscal no és pas que obligui a pagar molt, sinó constatar que els tributs ens els gestionen malament, que no graven a qui més té, sinó a qui està atrapat per una nòmina, i a més no acaben retornant amb serveis de qualitat (us faria res pagar com un suec si rebéssiu les prestacions d’un suec?) o, directament, com passa a Catalunya, no retornen de cap manera perquè no ens els recapten, sinó que ens els confisquen. Ens podem queixar poc. Si paguem els tributs a Espanya és perquè, de moment, no ens decidim a decidir. (Publicat a El Punt Avui el 3 d’abril de 2013)