Segons com acabi el procés judicial del cas Nóos per a la infanta petita de cals Borbó, friso per llegir a les revistes de paper cuixé el titular “Doña Cristina nos abre las puertas de su nuevo hogar, luciendo un cómodo y sencillo traje de rayas”. Aquesta frisança morbosa esdevé neguit quan penso, en canvi, en les terrorífiques conseqüències que pot tenir el fet que la justícia vagi espolsant cada cop més amunt la catifa de la devaluada monarquia d’opereta (o, millor dit, de sarsuela) que ens té entretinguts i expectants.
José María Aznar, José Bono, Esperanza Aguirre, Belén Esteban, Alfonso Guerra… són alguns dels noms que em vénen al cap quan imagino les preferències dels espanyols i les espanyoles a l’hora d’escollir el president de la futurible III República. No em digueu pas que a vosaltres no us ha agafat un calfred a l’espinada, també, com m’ha passat a mi. Una esgarrifança. Fa autèntica feredat. Ep, no m’interpreteu malament. No estic pas ni defensant la monarquia, ni criticant les actuacions judicials presents i futures que puguin posar al descobert la reial martingala borbònica que cada cop resulta més difícil d’ocultar i que cada cop hi ha menys gent interessada a dissimular. I tampoc voldria pas qüestionar el criteri i la voluntat democràtica dels nostres veïns a l’hora d’escollir els presidents d’una hipotètica república amb capital a Madrid. Però haig d’admetre la convicció que, sigui el que sigui, el millor que ens pot passar, als catalans, és que haguem tingut temps de posar-hi prou distància per poder assistir a l’espectacle espanyol còmodament instal·lats al nou país del costat. (Article publicat a El Punt Avui el 5 d’abril de 2013)

Molts de vosaltres, benvolguts lectors i lectores, ni us n’heu adonat perquè teniu altra feina, probablement molt més productiva, que perdre el temps seguint les picabaralles entre polítics i periodistes i, encara pitjor, entre periodistes i periodistes. El cas és que fa un parell de setmanes es va produir a casa nostra un cert rebombori perquè el govern es va reunir en secret tot un dissabte al matí i l’endemà només un diari publicava la notícia, amb tot luxe de detalls i fotografia inclosa de l’alta trobada, que per més detalls no es va fer a la seu de la Generalitat com és habitual, sinó al Palau de Pedralbes, cal suposar per evitar indiscrecions i aixecar sospites, objectiu que es va aconseguir amb escreix, la qual cosa té mèrit en un país on tot se sap i si no ja et posen un micròfon sota les estovalles per acabar-ho d’escatir.
La reacció del venerable gremi d’informadors respecte d’aquest fet insòlit ha marcat un dels capítols més vergonyosos del periodisme català modern, amb unes intervencions crítiques contra el portaveu del govern, Francesc Homs, durant l’habitual compareixença del dimarts, amb aplaudiments inclosos a les ironies i les queixes d’algun ínclit i sorneguer company de professió.
La sensació que tinc és de vergonya aliena. Abans de veure, sentir i llegir les reaccions ofeses dels meus estimats col·legues, la meva conclusió sobre el cas havia estat ben diferent. Més o menys seria aquesta: si un govern format per una dotzena de persones es reuneix durant tot un matí en un edifici del centre de Barcelona (pam amunt, pam avall) i dels centenars, per no dir milers, de periodistes que hi ha a la ciutat no n’hi ha cap ni un que sigui capaç de tenir prou bons contactes entre polítics, xofers, bidells, empleats i un llarg etcètera de possibles confidents per tal d’aconseguir que els alertin de la trobada, el que passa no és pas que el govern ens aixequi la camisa, sinó que no m’estranya que el periodisme català estigui en crisi.
Una mica d’autocrítica, sisplau, en comptes de queixar-nos perquè no hem estat els privilegiats a l’avantguarda de la filtració interessada del govern. Perquè aquesta és una altra. Com a periodista, si hi ha un govern que funciona a cops d’exclusiva filtrada a mitjans afins, considero tot un orgull i una sort no trobar-me entre els assenyalats pel dit magnànim que activa la corretja de transmissió de la informació oficial, ja se sap que des del poder res no es fa per no res. En un sector que s’ensorra perquè els lectors fugen en massa de qualsevol notícia que sigui de pagament, tothom vinga a proclamar la necessitat de regeneració, de fer periodisme d’investigació, de reflexió d’anàlisi, però a l’hora de la veritat correm tots a estirar-nos els cabells (això els que en tenen), a enfilar-nos com carbasseres i posar el crit al cel perquè no hem estat els destinataris d’un trist exercici de periodisme de filtració.
Potser és que em faig gran (i que sigui per molts anys), potser és que no sóc un bon periodista, però el que és segur és que no em trobareu mai fent el ploricó perquè qui mana no em dóna el menjar a la boca. (Publicat a Presència el 31 de març de 2013)

Carles Viver Pi-Sunyer, Germà Bel, Carles Boix, Enoch Albertí, Salvador Cardús, Ferran Requejo, Joan Vintró, Pilar Rahola, Joan Font, Núria Bosch, Francina Esteve, Josep Maria Reniu, Àngel Castiñeira. Són els noms de les persones que formaran part del Consell Assessor per a la Transició Nacional, que el govern crearà aviat. No hi ha dubte que, al marge dels parers de les inevitables capelletes, aquest organisme estarà integrat per unes personalitats de gran vàlua intel·lectual, preparació tècnica en els seus àmbits respectius, incloent-hi l’avantguarda periodística. Ben segur que faran una bona feina o, almenys, intentaran posar tota la bona voluntat i saviesa al servei del procés sobiranista, d’una manera, segons sembla, totalment altruista i desinteressada. Perfecte. El país necessita experts com ells per mirar d’evitar el naufragi tècnic del projecte col·lectiu.

Però hi ha un organisme que em sembla molt més decisiu que el Consell de Transició Nacional a l’hora de portar la nau a bon port. És el Consell de Vigilància Nacional. Ni se n’han escollit els membres, ni està prevista la seva constitució, tot i que fa mig any que existeix de manera oficiosa. Va ser creat amb l’aportació de voluntaris, i no em feu posar els noms perquè no m’hi caben. Són un milió i mig de persones que van constituir-se l’Onze de Setembre passat als carrers de la capital. Aquests són l’autèntica garantia que la cosa tiri endavant, vetllant per tal que els representants polítics no cedeixin ara que fa la sensació que més d’un es mor de ganes d’anar a Madrid a deixar-se fer l’abraçada de l’ós. No els deixem sols, que se’ns esgarriaran.  (Article publicat a El Punt Avui el 2 d’abril de 2013)

Mireu si n’és de plural i variat aquest país, que fa possible que l’admirat Javier Cercas i jo, que hem crescut al mateix barri, que ens hem format, amb pocs anys de diferència, al mateix col·legi, i que durant bona part de la nostra vida ens hem abeurat als mateixos bars i fins i tot ens hem proveït de lectures a la mateixa llibreria, malgrat totes aquestes coincidències tenim una visió oposada sobre la relació entre la llengua castellana, de la qual ell és un dels autors més celebrats, i la catalana, de la qual intento ser un digne usuari.
“En comptes de veure la llengua gran com una enemiga, [el català] l’ha de veure com una aliada sense la qual serà difícil tirar endavant”, va afirmar l’altre dia l’escriptor d’El vientre de la ballena en un acte a París. Més enllà de qüestionar una declaració la certesa de la qual topa amb una realitat històrica que evidencia el contrari, allò que m’ha sobtat és la manera de dir-ho: llengua “gran”. Com es mesura la grandesa d’un idioma? O potser es referia a grandària i simplement passa que les seves declaracions poden tenir una doble interpretació i la meva pell fina m’ha fet tirar per la banda tremendista? Tanmateix, el matís no és menor. Si allò que compta és la quantitat, per evitar equívocs, més que l’ambivalent gran, a l’idioma castellà en relació amb el català li escauria més el qualificatiu de gros. Perquè gran també ho és aquella llengua que els parlants fan important. I el català, resistint tossudament segles d’atacs, rebuig i pressió sociopolítica (algú creu que la dimensió d’una llengua és fruit de l’atzar?), no hi ha dubte que és tan gran com la de qualsevol que es vanti de tenir-la més grossa. (Publicat a El Punt Avui l’1 d’abril de 2013)

Sembla mentida que encara no fa ni mitja dècada una setmana com la que comencem avui o, estirant al màxim el període de vacances, divendres passat a la tarda, era una autèntica desbandada a veure qui anava més lluny i qui hi anava més dies. Qui ens ha vist i qui ens veu. De tot aquell desfici viatger per a la gran majoria n’han quedat uns quants àlbums de fotografies (o ni això, ara tot es descarrega a l’ordinador), uns records gratificants i una certa nostàlgia per un passat que va ser millor. Millor?

Els que no en fem prou sent catalanistes i també ens considerem indestriablement europeus estem de pega. Per una banda sembla que l’empenta cap a l’estat propi corre el perill d’empassegar a causa dels pals a les rodes que hi comencen a posar estranys i propis. Per l’altra, el nyap històric de la UE a Xipre ens causa estupor. Tanmateix, la sort que tenim els catalanistes europeistes és que no hi ha alternativa viable, factible, possible en cap altra situació.
A Espanya ja sabem el pa que s’hi dóna o, millor dit, el pa que ens hi prenen. Per més cants de sirena, trampes saducees o autoenganys acovardits que arribin, l’Estat espanyol no és altra cosa que la tomba de Catalunya. I tinguem clar que ser europeus als catalans ens ha permès que en aquesta tomba no hi tinguem ja la llosa closa.
Ser europeus, a més, tot i que ara ens assalti un justificat escepticisme, ens ha procurat un desenvolupament econòmic impensable en una Espanya aïllada i fins i tot improbable en una Catalunya per lliure. Ser europeus ens ha fet partícips fins ara d’una estabilitat continental. Imagineu com ens hauria anat i ens aniria sense l’euro, amb russos, xinesos i altres depredadors rondant. Ser europeus obliga Madrid a matisar les ànsies imperialistes i la vocació empíricament genocida, perquè pertany a un club on fa lleig reprimir el poble de manera antidemocràtica. Sent europeus no és pas segur que tinguem la independència, però podem estar confiats que es respectarà la nostra voluntat democràtica. Una altra Europa és possible i convenient. Menys Europa seria una catàstrofe. Eurocrítics, sí. Euroescèptics, mai. (Publicat a El Punt Avui el 22 de març de 2013)

Fa uns dies, en una xerrada amb altres col·legues sobre les perspectives actuals del periodisme, vaig prevenir el sofert auditori que, parlant del futur de la nostra professió, els periodistes pertanyem al mateix gremi que els economistes i els meteoròlegs: sabem explicar força bé el que passa, però a l’hora de fer prediccions fallem més que una escopeta de fira, i ja em perdonaran els meteoròlegs perquè, de la colla citada, són els que tenen més mala fama però a l’hora de la veritat cal admetre que l’encerten bastant. Sigui com sigui, un cop vista l’elecció papal, hauríem de donar la benvinguda al club al venerable col·lectiu dels vaticanistes.
No es pot pas dir que hagin estat gaire inspirats a l’hora de fer vaticinis, i no és el primer cop. Francesc, conegut fins ara com a Jorge Mario Bergoglio, no figurava pas en les principals llistes de papables, per més que ara surtin alguns experts i intentin demostrar que es podria interpretar que ja ho veien a venir i que fins i tot ho havien insinuat i mig dit. Tant se val. Un cop ventilada la fumata blanca és l’hora d’anàlisis aprofundides. De moment, la valoració més brillant l’ha fet el presidente encargado veneçolà Nicolás Maduro: “Sabem que el nostre comandant va pujar a les altures i està davant de Crist, en alguna cosa va influir perquè s’esculli un papa sud-americà”. No era una ironia. Us imagineu què diria l’esquerra aquí si Rajoy invoqués Fraga en una hipotètica elecció de Rouco. O si Duran parlés de la intercessió de Carrasco i Formiguera per a la tria de Martínez Sistach. Ja em veig a la futura Catalunya socialista i revolucionària desfilant tots i totes al so del Kumbaià. (Publicat a El Punt Avui el 15 de març de 2013)

El toc de genialitat de dissabte a la gespa del Camp Nou el va protagonitzar, un cop més, Lionel Messi amb una altra extraordinària obra d’art en forma de gol, aparentant senzillesa en allò que és difícil, combinant estètica i efectivitat de forma exemplar. Però la catifa verda del santuari blaugrana va ser trepitjada, durant uns minuts, per una altra figura, Josep Maria Espinàs, que amb Jaume Picas va posar lletra fa gairebé quaranta anys als somnis del barcelonisme. Ahir va rebre un merescudíssim homenatge. Si del FC Barcelona es diu que és més que un club, de l’himne blaugrana es podria afirmar que és molt més que un himne. És un crit d’ànim, de motivació, però alhora una declaració d’intencions que ultrapassa la identificació amb uns colors, que va més enllà de l’esport per manifestar una manera d’entendre la vida en col·lectivitat, oberta i alhora orgullosa del sentiment de grup.
“Tant se val d’on venim / Si del sud o del nord / ara estem d’acord / estem d’acord / una bandera ens agermana.” Aquesta estrofa és una de les aportacions catalanes més impressionants a la cultura universal. Aquesta estrofa hauria de ser incorporada a tots els cants esportius, socials i patriòtics del planeta perquè sintetitza d’una manera absolutament sublim allò que ha de ser el sentiment de pertinença, sense exclusions, sense cap altra restricció que la voluntat de formar part d’un mateix grup. El cant del Barça és un himne futbolístic que depassa el seu modest objectiu, potser perquè la genialitat rau en això, com ho demostren Messi i Espinàs, en destil·lar l’excel·lència dels actes aparentment senzills. (Publicat a El Punt Avui l’11 de març de 2013)

Fa angúnia escoltar certes proclames laudatòries que dediquen a Hugo Chávez destacats representants de l’esquerra nostrada. No acabo de veure quina relació té el progressisme democràtic amb el règim veneçolà. És cert que el bolivarisme és una resposta al col·lapse de la democràcia liberal en uns països on la imprescindible classe mitjana ha estat històricament un segment tan prim que l’abisme entre les elits dirigents i la població ha enquistat les desigualtats socials. Així, Chávez, Morales i altres són la resposta desesperada dels oprimits contra la injustícia.
La desesperació, però, sovint s’aferra a un clau roent. I malament rai quan un clau roent ha de ser tingut com a exemple per una esquerra catalana que hauria de defensar el contrari al chavisme. Perquè, com es pot ser pacifista i combregar amb el comandante? Com es pot ser demòcrata i acceptar que els militars, com va passar ahir a Veneçuela, demanin obertament el vot per un dels candidats? Com es pot clamar contra la corrupció i aplaudir un règim construït sobre el clientelisme dels petrobolívars? Com es pot ser laïcista i venerar un senyor que tenia com a divisa “lo que Dios diga y lo que el pueblo mande”. Com es pot reclamar més participació democràtica i justificar qui aprofitava majories per silenciar la discrepància? A Catalunya els partits que encara ocupen la centralitat és urgent que prioritzin mesures contra la degradació de la classe mitjana, garantia contra la fascinació per la retòrica populista. Si hem de salvar-nos de l’urpa neoliberal amb cabdillismes casernaris, el remei pot ser, com a mínim, tan dolent com la malaltia. (Article publicat a El Punt Avui el 8 de març de 2013)