Escrits amb els dits

Hi ha declaracions tan absurdes que no pagaria la pena redactar ni una línia a intentar rebatre-les si no fos que hi ha el perill, deixant-les passar, que l’audiència menys exigent les doni per bones. Bé, no parlo pas de l’obsessió del senyor Duran i Lleida per fer descarrilar el procés sobiranista sacsejant el tren des de dins, tot i que també estaria bé dedicar-li quatre paraules. Em refereixo a la ximpleria perbocada ahir al Vaticà pel senyor ministre de l’Interior dels espanyols, Jorge Fernández Díaz. El polític barceloní considera que la unió legal de parelles homosexuals no hauria de tenir la mateixa valoració que l’heterosexual perquè “no garanteix la pervivència de l’espècie”. Així, pel broc gros, les fot el senyor ministre, ignorant diverses consideracions sobre el tema que caldria tenir ben presents. La primera, que si algun perill amenaça avui la humanitat aquest és la superpoblació, o sigui que, vist des d’un punt de vista malthusià, l’homosexualitat encara resultarà ser un recurs natural de l’espècie per al control de la natalitat. La segona és que tothom sap, perquè ho veiem cada dia, i cada dia més, que senyors casats amb senyors, i senyores casades amb senyores poden formar, respectivament, famílies amb fills inclosos, gràcies a diverses tècniques i fórmules legals que els permeten tenir-los, fer-los tenir, o adoptar-los. I tercer, seguint al peu de la lletra les paraules del ministre, ja té nassos que la diatriba contra els gais l’etzibi des del Vaticà, l’estat amb l’índex de fecunditat més baix del planeta (ep, que se sàpiga), i envoltat d’individus que fan el vot específic de no contribuir a la pervivència de l’espècie. (Publicat a El Punt Avui el 4 de març el 2013)

El president de l’Audiència de Girona, Fernando Lacaba, va aportar ahir una opinió de pes a una idea que molts pensem aquests dies i que alguns manifestem amb la boca petita per no ser confosos (en aquests temps de maniqueisme ètic creixent i puritanisme rampant) per encobridors mediàtics de la corrupció i la martingala. El magistrat sosté que resulta qüestionable la desproporció entre l’exuberància del desplegament policial i la naturalesa dels fets investigats en l’operació Manga fa un parell de setmanes a Girona i a la comarca de la Selva.

Els que trobem estranya la coincidència temporal d’aquesta i altres grans coreografies de la Guàrdia Civil a Catalunya pensàvem que ens havíem tornat paranoics. Ara, la veu autoritzada de Lacaba ens reforça la idea que hi ha alguna cosa que grinyola. Que consti que el president de l’Audiència gironina ha fet una valoració tècnica i expressament ha descartat que tot formi part d’una conxorxa contra el sobiranisme. Les conclusions polítiques no cal que les exigim al magistrat, perquè resulta més natural fer-les des de l’anàlisi política. Que l’Estat espanyol s’ha activat per bloquejar el procés sobiranista és clar. L’Estat es regeix per la tradicional separació de poders: executiu, legislatiu i judicial. Tots sabem, perquè en tenim proves documentals, que els dos primers poders, respectivament, executen i legislen contra Catalunya. Pensar que el poder judicial, que forma part del mateix engranatge, hauria d’actuar de manera diferent resulta, com a mínim, incoherent. Siguin més o menys raonables les sospites, seguint la implacable lògica de la raó d’Estat allò que seria estrany és que el poder judicial no seguís el pas. (Publicat a El Punt Avui l’1 de març de 2013)

Si aquest article l’escrivís utilitzant un telèfon mòbil dfdur qyue lwd erioedes dw puratge wl farue il·legubie, vull dir segur que les errades en teclejar el farien il·legible, especialment si treballés a una velocitat de mecanògraf mitjà, que és el ritme que utilitza un articulista per redactar. Suposo que la majoria de vosaltres també trobeu que les tecles dels smartphones o bé són massa petites, o bé els vostres dits massa grossos, però en qualsevol dels casos és general l’opinió que en aquest aspecte hi ha camp per progressar en l’optimització funcional i que difícilment hi haurà millora a curt termini si hem d’esperar una mutació morfològica que empetiteixi i aprimi els dits humans.

Els avenços en l’inabastable univers de la telefonia són absolutament fabulosos i aquests dies que la capital del nostre país és el centre mundial del ram, en veurem presentar de manera enlluernadora un bon grapat. Però ben segur que cap superarà en importància estratègica el petit giny que ha inventat la catalana Sara Udina. És una discreta piga de silicona amb propietats elèctriques (Digital Freckle, en anglès) que s’adapta al capciró del dit amb l’objectiu d’afinar la punteria a l’hora de teclejar i grapejar pantalles tàctils. No m’estendré pas ara i aquí en les virtuts i els avantatges que té aquest aparell revolucionari perquè només pretenc utilitzar-lo com a exemple que en aquest país hem d’aprofitar la crisi econòmica per explotar les nostres reserves d’imaginació i empenta emprenedora. Petits exemples com aquest ens aporten optimisme i esperança. Vinga, just quan arribeu al final d’aquest article ja hauríeu de posar-vos a cavil·lar. (Article publicat a El Punt Avui el 25 de febrer de 20139

Com que de moment no ens és permès de fer un referèndum, i com que també de moment els nostres representants sobiranistes no gosen aprofitar la majoria que tenen per proclamar al Parlament que si no ens deixen decidir anirem marxant d’Espanya per la via directa, ens hem de conformar amb exercicis de política recreativa amb més o menys rigor científic i fiabilitat com és, per exemple, el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). És el que tenim a mà, ep, a banda d’unes eleccions que últimament desmenteixen les enquestes, però vaja, ara no seré aixafaguitarres i donaré si no per certs sí per versemblants els resultats de l’últim estudi d’opinió del CEO.
A banda de l’eufòria republicana i una preocupació més que justificada de l’entorn convergent, una anàlisi reposada de les dades ens permet afirmar que l’independentisme s’estabilitza com a zona de majoria (cau lleugerament el percentatge de gent que votaria sí en un referèndum, però augmenta el nombre de ciutadans que voldrien un estat independent) i a més d’estabilitzar-se es reparteix per tot l’espectre polític. Aquesta és la dada més important pel que fa a la normalització del fenomen. L’independentisme deixa clarament de ser patrimoni d’un partit i es converteix en objectiu de país. L’eix nacional i l’eix social ja no són contraposats sinó complementaris, mentre que l’unionisme s’estanca a la baixa i creix curiosament l’espanyolisme de matriu catalana. Caldrà molta dinamita moral i moltes clavegueres per tombar una comunitat política que encara no té estat propi però que ja s’estructura com si en tingués. (Publicat a El Punt Avui el 22 de febrer de 2013)

Els independentistes honestos tenim un aliat inesperat en el procés cap a la construcció d’un país nou i net: l’Estat espanyol. Els nostres estimats veïns han desplegat una ofensiva per terra, clavegueres i aire destinada a aixecar les nostres catifes púbiques. Alguns penseu que sort en tenim que l’Estat passa l’aspiradora, no fos cas que els nostres manaies es limitessin a netejar amb el plomall, que ja se sap que sempre deixa borró raconer. Cal celebrar que es ventili una mica la sentor de podrit en més d’una dependència pública catalana. Però alerta, que Espanya no ens vol aixecar la catifa sinó la camisa. Cap dels polítics i funcionaris que siguin condemnats per corruptes no ens farà gens ni mica de pena. Però tinguem clar que cap poder espanyol ni és cec ni té cap intenció de fer net, sinó d’amplificar la brutícia (que n’hi ha, no ens enganyem pas en sentit contrari, tampoc) fent créixer la impressió que vivim en un femer. Qui esperi tancs i focs d’artifici quedarà decebut. La guerra ha començat i consisteix a dinamitar estructures d’estat propi encenent la metxa de la sospita, alimentar el corrent d’opinió crític amb el sistema de partits i estendre la sensació que a Catalunya tots els polítics menteixen i, en canvi, la veritat és allò que revelen els espies. Admeto que no està de moda defensar el sistema, però encara em fa menys gràcia escoltar com la música regeneracionista i la involucionista tenen lletres cada cop més similars. Al llarg dels temps, sempre que revolució i involució han convergit en el diagnòstic, les llibertats han acabat atropellades pels justiciers. Aprendrem mai a treure la pols sense trencar el gerro? (Publicat a El P unt Avui el 18 de febrer de 2013)

De les declaracions, contradeclaracions, desmentiments i insinuacions sobre el camargagate hi ha una frase que vaig sentir ahir i que resulta especialment sagnant: “L’espionatge polític em sembla repugnant.” La va proferir ahir el líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, en la primera ocasió que obria la boca en relació amb les acusacions al PSC de microfonia furtiva. Escoltant don Alfredo, un arriba a la conclusió que en política hi ha la hipocresia, hi ha el cinisme i hi ha el rubalcabisme.
Suposo que tots esteu al cas que tots els països del món tenen allò que en diuen serveis d’intel·ligència. El nom no té res a veure amb la competència intel·lectual, sinó amb la capacitat de col·lectar informació per garantir la seguretat de l’Estat. En fi, la manera eufemística de referir-se als serveis d’espionatge, perquè ja se sap que un bon espia no admetrà mai la seva feina. A l’Estat espanyol també tots estem al cas que l’espionatge ha portat el nom de CESID i, des de fa uns anys, el de CNI. Aquests serveis secrets han estat controlats des de Defensa o Presidència, amb una intensa i inevitable connexió amb Interior, que és qui mana i mena la policia i els fons reservats. Per tant, provoca una certa hilaritat escoltar el senyor Rubalcaba, exministre de l’Interior i exministre de la Presidència, mostrant fàstic per l’espionatge polític. El cardenal Mazzarino, un dels pares de la raó d’estat i enginyer del clavegueram de la política moderna, va escriure: “Heus ací com conèixer els vicis d’alguna gent: li faltaran paraules prou dures per denunciar i blasmar un vici si també el pateix ell.” Cap novetat, des del llunyà segle XVII. (Publicat a El Punt Avui el 15 de febrer de 2013)

No puc parlar del tema en primera persona perquè no tinc mainada disponible, però per proximitat familiar i veïnal aquests dies m’he fet una idea de la situació que es viu a les escoles amb les festes de carnestoltes. Em pregunto si resulta normal que la preocupació educativa bàsica des que va començar el febrer hagi estat de què coi es disfressaran les criatures a l’escola. Ep, que consti que és una decisió controvertida i difícil si es té en compte que en la tria hi conflueixen els gustos dels pares, els capricis de la mainada i els prejudicis dels educadors, perdó, les orientacions pedagògiques dels mestres. Si voleu ho canviem i hi posem gustos de la mainada i capricis del pare. Si voleu hi posem que sovint costa diferenciar, en aquestes entranyables disputes domèstiques, qui és criatura i qui progenitor.
Sigui com sigui, no acabo de tenir clar quines són les virtuts pedagògiques de portar els marrecs a escola guarnits de centurió romà, de pistoler del llunyà oest americà (amb cartutxera de dues pistoles) o de nina monster high. No ho dic pas perquè tot això fomenti l’agressivitat i el bel·licisme. Un servidor es va fer un tip de jugar a soldats i en una guerra de veritat només sabria fer-hi el paper de pròfug o de mort. Si ho dic, doncs, és perquè no veig la gràcia en el fet que el temps i els esforços a l’ensenyament, especialment ara que anem curts d’armilla, s’hagin de destinar a un tipus d’oci que es pot (i s’hauria) de practicar en família o amb amics fora de l’horari escolar. De vegades penso que el sistema educatiu es dedica a formar la mainada d’aquest país com si tots fossin orfes de pare i mare. Ei, segur que vaig errat. (Publicat a El Punt Avui l’11 de febrer de 2013)

Enrabiats, dolguts, fatigats, ofesos, tips, indignats, traïts, farts, desenganyats, enganyats, decebuts, perplexos, escandalitzats, encesos, fastiguejats, fregits, enfurismats, tristos, pessimistes, rebotats. Continueu vosaltres si creieu que faig curt per descriure les sensacions que provoca la descomposició de la política a casa nostra. Tindreu raó.
El perill més gran, tanmateix, és que la còlera ens embriagui fins al punt de perdre el món de vista, per més que aquest món que contemplem no ens agradi gens. Fins ara ho hem estat veient (els que no canvien de canal) en programes de televisió porqueria dedicats a assumptes irrellevants i a personatges prescindibles. No caiguem en la temptació, en un excés de puritanisme catàrtic, de generalitzar l’abominable cultura de la difamació recreativa per convertir la política en un plató abonat al culte a l’especulació. Si ho fan alguns polítics massa temorosos de fer cau i net, interessats a empastifar-se els uns als altres, retirem-los la confiança, però mirem amb criteri quins fan nosa i quins no. No perdem, per exemple, el temps en discussions puerils com la de definir imputat, i treballem, en canvi, per accelerar els processos i perquè els condemnats quedin exclosos de la gestió pública a perpetuïtat. Ens hi juguem massa. Però alerta, que tots els totalitarismes de la història (a dreta i a esquerra) han començat alimentant, i alimentant-se, del descrèdit de la política. Els polítics corruptes sobren. La política cal més que mai. Més ben dit, fa falta com sempre. I una societat que jutja concedint el mateix valor a la sospita que a la certesa corre el risc d’acabar sotmesa a la dictadura del rumor. (Publicat a El Punt Avui el 8 de febrer de 2013)

Vista amb ulleres de prop, la corrupció que ens envolta pot semblar una desgràcia que se suma al daltabaix econòmic que patim. Contemplada amb més distància, gosaria dir que la sobreeixida de clavegueres no és paral·lela a la crisi, sinó que en forma part indestriable.
El sot on hem anat a raure té el seu origen, com sabem, en una etapa de bonança alimentada per una bombolla fabulosa, manxada pel sector immobiliari. Tot en un marc sociològic dominat pel clientelisme, el nepotisme i la màniga ampla. Com que la teoria que sosté que tot allò que puja acaba baixant no és només una llei física sinó també econòmica (per bé que en aquesta disciplina el moviment vertical adopti la forma de cicle), el globus va anar pujant, botit, fins que, pam, va esclatar. En comptes de fer un pet com un aglà, però, ha evolucionat amb un seguit d’explosions en cadena. El primer catacrac, l’immobiliari; després, el financer; a continuació, el de l’estat del benestar. En cada cas, una profunda reestructuració ho sacseja, sedassa i reorganitza tot. El món del totxo no és el que era. El sector financer experimenta (volia dir pateix, però qui patim som els contribuents) un canvi dràstic. El model social està mutant. Queda la política, el greixant que va permetre que la màquina especulativa anés rutllant i que es va anar untant les mans a còpia de remenar l’oli. Tard o d’hora la política havia de deflagrar. La neteja també serà profunda i, en aquest cas, em temo, amb un soroll de trompeteria de dimensions wagnerianes. Després d’això, si ho fem bé, més savis que no pas rics tornarem a inflar el globus, a fer girar cap amunt la roda del cicle. (Publicat a El Punt Avui el 4 de febrer de 2013)

A tots els partits hi ha ovelles negres i ningú pot llançar la primera pedra en temes de corrupció. Un axioma fals. Hi ha ideologies més permeables que altres a la martingala i a la màniga ampla ètica. Tan cert com alhora admetre que, sigui quina sigui l’orientació d’un partit, quan més temps i més a prop del poder és, més risc d’esquitxar-se o de quedar tacat. Tampoc cal oblidar que hi ha idearis més blindats contra les males pràctiques, però cap de prou protegit contra les males persones.
Per tot això, cada cop que aflora un altre cas de corrupció tendeixo, en principi, a l’optimisme. Just al contrari d’aquells que s’enroquen en la convicció creixent que no hi ha un pam de net. Amb el temps un va perdent la confiança en la humanitat agafada individualment. Queda el consol de veure com funcionen les eines per protegir-nos col·lectivament com a societat.
Però, funcionen? El problema avui és tant l’abast de la corrupció com la falta de credibilitat dels controladors. La politització judicial i policial és, especialment a Catalunya, escandalosa. Cal una justícia de la qual poder-nos refiar. I més quan, fins i tot als que ens ho intentem mirar amb equanimitat i sense sectarisme, els casos que van sortint ens fan difícil la tria entre la presumpció d’innocència i l’ombra del dubte. Per resoldre el mal, no n’hi ha prou sacsejant la política. Cal fer cau i net. No dic pas que un estat català ens resoldrà tots els problemes, però podria facilitar algunes coses. És més senzill fer l’edifici nou que no pas regenerar una ruïna tan desprestigiada, hostil i enfangada com Espanya. Jo ho tinc molt clar. De sobres. (Publicat l’u de febrer a El Punt Avui)