Escrits amb els dits

Hi ha notícies aparentment irrellevants que, això no obstant, ens il·lustren sobre alguns dels aspectes més absurds de la naturalesa humana. Un exemple: el Congrés dels Diputats espanyol ha estrenat el seu compte a la xarxa social Twitter amb una felicitació nadalenca que inclou una imatge religiosa. Als menjacapellans compulsius els ha faltat temps per bramar indignats que aquesta postaleta electrònica és un atac al laïcisme i contravé la sagrada aconfessionalitat de l’Estat.
Quina creu. Potser ho tinc mal entès, però jo diria que la laïcitat no es basa pas a combatre la religió sinó en el respecte a la llibertat de tenir-ne o no. Tanmateix, si l’Estat, aconfessional sense dubte, inclou en el seu calendari una festa catòlica, no veig per què no pot recórrer a la imatgeria corresponent.
Des de la meva total i absoluta falta de fe religiosa, no puc pas estar-me de considerar l’exabrupte anticlerical una solemne bajanada. Una cosa censurable seria que el senyor Posada, president del Congrés, celebrés la diada de la Constitució amb un parenostre, trametés una estampeta de santa Àgueda per commemorar el Dia Mundial del Càncer de Mama, o de sant Pancraç per anunciar el ple d’aprovació del pressupost de l’Estat, per exemple. Diguem que seria barrejar naps laics amb cols confessionals. Ara bé, felicitar la festa que commemora la nativitat de Crist amb la imatge d’un pessebre més aviat sembla coherent. Tinc la sort que per formar part del col·lectiu dels descreguts n’hi ha prou amb no creure. Perquè si calgués fer-se soci em temo que no em voldrien. (Article publicat a El Punt Avui el dia 14 de desembre de 2012)

No ens enganyem pas. El senyor ministre espanyol d’ensinistrament i formació de l’esperit nacional, José Ignacio Wert, té tota la raó. Els catalans ja podem cridar i plorar i lamentar-nos. No hi donem més voltes i no hi busquem més raons. Ja ens hi podem posar fulles. A l’Estat espanyol hi ha unes lleis, hi ha unes resolucions judicials, hi ha un model d’estat perfectament definit en qüestions idiomàtiques. L’administració central d’aquest estat, en conseqüència, no fa altra cosa que explorar totes les possibilitats que li ofereix el marc legal per tal de normalitzar l’única llengua que respecta. Com bé sabem tots des de fa segles, és la castellana. Cal aclarir, a qui no tingui prou domini de la parla de Cervantes i Sergio Ramos, que normalitzar, en aquell idioma, és sinònim d’imposar, de la mateixa manera que convivència és equivalent a discriminació o espoli fiscal vol dir exactament el mateix que solidaritat interterritorial. Matisos que tenen els idiomes i que, afortunadament, els catalans, gràcies al nostre do de llengües, podem copsar perfectament.
Aquest és el pa que s’hi dóna, a Espanya. I nosaltres som exactament igual d’espanyols que qualsevol altre mentre no decidim el contrari. Fa dos diumenges vam tenir oportunitat de manifestar la nostra voluntat. Del resultat de les eleccions es pot desprendre que d’aquí a uns mesos hauríem d’expressar definitivament en una consulta si volem continuar vivint com a ciutadans de segona, esclaus, empestats, discriminats, vilipendiats i cornuts pagant el beure. O si, simplement, volem ser catalans. (Publicat a El PUnt Avui el 7 de desembre de 2012)

Després del 25-N, més enllà de l’increment del vot pel dret a decidir i la gran diferència respecte del suport unionista, hi ha una constatació que no resulta menor a l’hora de valorar l’avenç del sobiranisme: actualment no hi ha cap força parlamentària que estigui en condicions de recosir, d’una manera raonable per a totes dues bandes, les malmeses relacions amb Espanya. El paper de pont que ha intentat fer el PSC durant trenta anys ha quedat dinamitat. Per la voluntat del PSOE, que ha virat cap al constitucionalisme estricte, i per la desorientació del PSC, on prou feina tenen per recompondre les peces després de la trencadissa electoral. Mireu si tenen feina que, enlluernats per la patacada de Mas, per començar encara no s’han adonat que ha estat una trencadissa. Respecte de CiU, l’altre gran partit amb vocació pactista, per més que el senyor Duran maldi per ser el salvador de la pàtria autonòmica, la realitat és que des de fa una setmana l’encara forta centralitat que acredita la seva formació depèn d’un suport marcadament sobiranista.

Si amb això no n’hi hagués prou, hi ha un altre símptoma inequívoc del camí sense retorn: qui es pot entendre amb una Espanya que ha basat la reacció no pas en la contraproposta sinó en l’insult, l’ofensa, l’amenaça i la falta de respecte més lamentable? Què podem negociar amb algú que no ens vol com a germans sinó com a presoners, i que ho ha manifestat sense embuts? Hem cremat les naus. Els catalans, i els espanyols també. Mirem de no cremar els nostres mariners, doncs, ara que som en bona ruta cap a l’estat català, tocant més que mai de peus a terra. (Publicat a El Punt Avui el 3 de desembre de 2012)

Aquest article que teniu a les mans, benvolguts lectors, difereix ben poc d’allò que han teclejat els dits al dictat d’un cervell avesat a la redacció freqüent de textos periodístics, en aquest cas d’opinió recreativa. Un cop enllestit, un corrector diligent hi ha fet una repassada estrictament tècnica, no pas d’estil, i aquí teniu el resultat. Del pensat al fet, sense gairebé intermediació.
El periodista és un individu amb certa vocació literària, més o menys pretensiosa i sobretot compulsiva, al qual les circumstàncies obliguen a treballar ràpid i bé. Si la necessitat l’impel·leix haver d’escollir entre ràpid i bé, el periodista opta indefectiblement per la velocitat; l’excel·lència, quan compareix, és una simple inèrcia de la veterania o una pura casualitat.
Amb la literatura no periodística les coses resulten força diferents. Tots els que conservem el decreixent hàbit de la lectura solem tenir predilecció per un o altre autor. És remarcable que d’entre els personatges públics tocats pel sentiment d’admiració social hi hagi sempre un parell o tres de literats. És un símptoma de bona salut social. Tanmateix, el lector hauria de ser conscient que, generalment, al darrere d’un bon llibre hi ha la mà d’un bon editor o d’un bon traductor. En alguns casos, l’un després de l’altre.
L’editor és el mirall que tot escriptor necessita. És una persona que, a diferència de l’autor, sap més sobre lectors que sobre literatura. És capaç de detectar un bon llibre entre un garbuix de genialitat mal ordenada. Disposa dels recursos per convertir en interessant un text prescindible. Té prou habilitat per no tocar ni una coma d’una obra mestra, o de posar-ne les que convingui per transformar un bon mecanoscrit en un text memorable. Si és molt i molt eficient, ho fa passar com a mèrit de l’autor, amb unes manyagues intel·lectuals que arriben a convèncer el mateix novel·lista de la seva capacitat de reescriptura.
S’ha escrit molt sobre escriptors; molt poc, o molt menys, sobre editors. El segell Acontravent acaba de publicar un petit volum que ajuda a retallar les distàncies. És Joan Sales, la ploma contra el silenci, de la gironina Marta Pasqual. Una incursió interessantíssima en la feina, reflexions i intercanvis epistolars d’un dels editors per excel·lència de les lletres catalanes, alhora creador de la magistral Incerta glòria. Tot un personatge. Principis ferms, criteri lúcid, opinió demolidora. Un senyor que afirmava que «l’home ha inventat el llenguatge per expressar idees, i no per matar el temps», convençut que el millor estil és el que no es nota i que el principal esforç que han de fer els escriptors en català és mirar de ser llegits perquè els seus llibres siguin interessants, i no només perquè són en català; lligar qualitat i comercialitat. El nombre d’artistes que encara avui omplen paper impermeables a aquesta màxima és incomptable. Intentar no ser un d’aquests és aconseguir, benvolguts lectors, que algú més que el sofert corrector en exercici del seu deure professional hagi arribat fins al punt que ve a continuació. La setmana vinent tornarem a intentar-ho. (Article publicat a Presència el 2 de desembre de 2012)

Del 25-N en destacaria:
1. Més de dos milions de vots favorables al dret a decidir. Són aproximadament un milió més dels contraris. Si comptem el PSC com a ni carn, ni peix, la distància s’eixampla. L’increment de la participació, a més, assenyala no pas cap on anirà el país, però sí cap on vol anar.
2. CiU ha guanyat totes les eleccions nacionals demostrant que és l’únic partit capaç de mantenir la centralitat tot i l’evolució sociopolítica catalana.
3. Un lema que hauria motivat l’electorat a catapultar CiU cap a una majoria més àmplia és l’únic que, comprensiblement, no han pogut utilitzar: “Si CiU baixa, Duran puja.”
4. ERC, per primer cop té possibilitats de convertir-se en aquell referent de l’esquerra a Catalunya que alguns ja havien començat a muntar perquè, absorbit el PSC pel PSOE, trobaven que calia inventar-ne un. Veurem com conjuminen els republicans aquesta aspiració amb la necessitat d’acompanyar CiU cap a l’estat propi.
5. L’animadversió d’ERC cap a CiU és directament proporcional a la tírria de CiU cap a ERC. Qui votés confiat que entre tots ho farien tot ho ignorava, o va tenir un atac d’ingenuïtat. La sintonia Mas-Junqueras és la clau.
6. Els dos grans partits espanyols de són força secundaris a Catalunya.
7. C’s, formació que ha capitalitzat l’anticatalanisme, és l’únic partit espanyolista del món que no depèn de Madrid. Tan catalans, en el fons, com la Catalunya que combaten.
8. El resum de tot plegat és que els catalans som molt complicats, però som. I tant, que som. I volem ser.
Cap on anem, és una altra cosa. (Publicat a El Punt Avui el 30 de novembre)

No tocava fins d’aquí a dos anys, però, com bé sabeu, el president ens ha citat a les urnes. Tècnicament no calia, en som conscients, perquè disposava aritmèticament de prou diputats sobiranistes, entre totes les formacions, per tirar endavant el procés d’autodeterminació. Tècnicament no calia, però políticament ha considerat que necessita un suport extraordinari i explícit per demostrar, a propis i, sobretot, a estranys, que el poble que va sortir al carrer l’Onze de Setembre li dóna prou confiança per llançar-se a una empresa engrescadora però complicadíssima.
Fins aquí els fets. Passant a les estimacions, es pot donar la circumstància que diumenge res no canviï gaire. El sobiranisme sumarà més, segur, però Mas podria no assolir la majoria incontestable que anhela. El pitjor escenari possible seria haver començat aquesta cursa per acabar allà mateix. Quina manera més absurda d’embarrancar. Aquest resultat insuficient podria venir no pas de la pèrdua d’empenta nacional sinó de la disputa entre CiU i ERC (et altri) pel sobiranista indecís. Des del punt de vista dels dos partits, una lluita perfectament legítima, i democràticament higiènica. Des del prisma de país, una pugna que té força característiques per dir-se fratricida. Sigui quin sigui el resultat, tanmateix, hi ha una fórmula per mostrar al món que no es perd pistonada. Seria impactant que Mas i Junqueras (com a mínim) compareguessin junts amb una declaració d’intencions pel dret a decidir. La mateixa nit electoral. Hi hagi o no hi hagi majoria absoluta. Un cop d’efecte extraordinari. Continuem fent història? O tornem al tacticisme? (Publicat a El Punt Avui el 23 de novembre de 2012)

Diuen els analistes que una de les grans incògnites pendents de resoldre en aquesta campanya és la lluita per ser la segona força política al Parlament. En discrepo. Segons totes les previsions, les prediccions i els vaticinis, si una cosa queda clara és que, de segona força, no n’hi haurà cap. Tindrem, és evident, algun partit que quedarà segon. Però qualificar de força una formació que, tirant llarg, obtindrà una tercera part dels escons de la primera, és fer una lectura bastant generosa del concepte.
Obtingui o no Mas la majoria absoluta, el que sembla inevitable és que la política catalana perdrà la referència del cap de l’oposició com a figura de contrapès, com a alternativa de govern, com a referència respecte de la majoria. A l’altra banda de la bancada dominant hi haurà una dispersió de veus entre les quals alguna obtindrà la pírrica victòria de ser considerat (o considerada, en el pitjor dels casos) el cap de l’oposició. Un miratge. Una distorsió. Una situació que només es pot entendre si som davant d’una altra legislatura curta que ens porti a una consulta i, si s’escau per la voluntat dels catalans, a unes eleccions definitivament constituents. En la política parlamentària, l’alternança de poder és recomanable, però no necessària. Tanmateix, allò que és imprescindible és que, es produeixi o no, l’alternança sigui en tot moment una opció possible. El nou Parlament que es dibuixa sembla clar que serà configurat amb un objectiu únic, el de la transició nacional, que no podrà ser ni lenta, ni frustrant, perquè podem passar un temps amb un únic tema sobre la taula, però no pas quatre anys amb una única veu incontestada. (Publicat a El Punt Avui el 19 de novembre de 2010)

La vaga general d’abans-d’ahir em porta a fer dues constatacions bàsiques.

1. Les protestes al carrer van ser realment molt importants.

2. El dia 25, a les urnes, el partit més votat serà, de molt, un dels que no van secundar la vaga.

Com es conjumina aquesta contradicció entre la indignació general i el suport electoral majoritari als assenyalats com a culpables? Alguns analistes poden tenir la temptació de donar altaveu excessiu a la teoria de la majoria silenciosa. Altres minimitzaran les mobilitzacions, dient que no n’hi ha hagut per a tant. Uns quants combinaran ambdues argumentacions per desacreditar la protesta i els protestants. Però aquestes anàlisis no farien res més que ocultar el problema, no encarar-lo.

La vaga d’abans-d’ahir va servir per exterioritzar un malestar indubtable. Però no pas per canalitzar-lo cap a l’acció política. L’esquerra, en general, insisteix en el missatge negatiu, l’agror, en el dramatisme i la jeremiada. Alhora, tant els sindicats com la majoria del progressisme tradicional mostren una aversió dogmàtica respecte del nacionalisme, que no concorda amb el corrent majoritari actual, ni tampoc amb el potencial tradicional del catalanisme com a eina de transformació social. Paral·lelament, al mercat electoral hi ha una aposta, la sobiranista, que ofereix esperança. Difusa, però en positiu. Engrescadora. Aquesta situació em porta a una doble conclusió: per una banda, l’esquerra més convencional té un problema estratègic greu. Per l’altra, l’aposta sobiranista ha de tenir una profunda i responsable sensibilitat social. Estat propi, estat millor. (Publicat a El Punt Avui del 16 de novembre de 2012)

“Catalunya exerceix el dret a l’autodeterminació cada quatre anys a les urnes.” Us sona aquesta mítica frase de les campanyes electorals catalanes? Era el clàssic argument que durant dècades havien utilitzat els partits nacionalistes espanyols (inclosos els que tenien doble ànima, fins que han quedat només amb una) quan es tractava de rebatre la reivindicació catalanista del dret a l’autodeterminació dels pobles. L’havíem sentit de polítics del PP, més recentment de C’s, i fins i tot la recordo, si la memòria no em falla, en boca del Molt Honorable José Montilla. Se sentien segurs i ben parapetats darrere un corrent majoritari que semblava lluny de voler autodeterminar-se cap a l’estat propi. La prepotència de la raó majoritària per sobre del dret a decidir. Carai, com canvien els temps. Vist amb perspectiva fa certa impressió tornar a veure reimpresa, o rellegida, aquella sentència. Sense canviar-ne ni una coma, n’ha mudat totalment el sentit polític i l’orientació ideològica. Durant aquesta campanya i, sobretot, a partir del dia 25, la mateixa proclama que pretenia desactivar la legitimitat de l’independentisme el reforçarà. Què diran al PP, al PSOE o el senyor Rivera, quan vegin que el resultat dels comicis, sigui amb majoria absoluta o sense, haurà representat un exercici claríssim del sentit en què es vol autodeterminar el poble català. Respectaran, llavors, aquest dret expressat a les urnes? O l’argument no valdrà? Com ho faran per dissimular el llautó de la seva concepció de la democràcia entesa com la voluntat del poble només quan els afavoreix a ells? (Publicat a El Punt Avui el 12 de novembre de 2012)

Les eleccions del dia 25 no són pas només les més importants de la història de Catalunya sinó també les més diferents de totes les que s’han fet i desfet al nostre país. El factor diferencial és la internacionalització del cas. El dia 25 el món ens escrutarà. Ep, no us penseu pas que el guanyador sortirà, com Obama, a totes les portades del món. Però és inqüestionable que en l’agenda internacional els catalans ens hi hem fet un lloc preferent. A Brussel·les, a Washington, a Berlín, ens observen, amb més o menys dissimulació i amb un interès derivat no pas tant de la nostra rellevància particular com a país, sinó per les conseqüències que pot tenir la irrupció catalana en el mapa global. Som un cas nou, almenys per a qui no ens coneixia. I també som un exemple. I un experiment. Una incògnita. Tot això carrega d’una extraordinària responsabilitat la nostra humil però alhora valuosa papereta electoral. Podem discutir sobre retallades, sobre estat del benestar, sobre la majoria absoluta, sobre quin candidat ens cau més bé. Podem embrancar-nos en disputes sobre totes aquestes qüestions domèstiques. Algunes, objectivament, són vitals. Però aquest cop allò que comptarà és que el món vegi clarament si el sidral que hem muntat té prou força, prou empenta, i prou lideratge. Les societats avancen quan encerten a prioritzar aquells interessos, d’entre tots els que tenen, en funció del tipus d’oportunitat que es presenta en cada moment. Els catalans ens hem caracteritzat històricament pel fet de ser al lloc equivocat en els grans moments. El dia 25 és un moment oportú. Potser l’últim. Quina responsabilitat. (Article publicat a El Punt Avui el 9 de novembre de 2012)