DE VERITAT QUE US PENSÀVEU QUE ERA POSSIBLE!!!!!??????? Ja podeu anar esperant….

El diari nacionalista El País publicava ahir un manifest en què alertava dels perills de l’independentisme a Catalunya. El document el rubriquen un bon nombre de figures del pensament i les arts del país veí (i uns quants catalans). Una llista que paradoxalment aplega noms d’una ponderació i una vàlua intel·lectual notabilíssimes, com el professor Pérez Royo, al costat de supremacistes espanyols com Vargas Llosa.
El text, d’una superficialitat argumental epidèrmica, està clafert d’afirmacions senzillament insostenibles a partir de l’empirisme, destil·la el típic menyspreu altiu de la progressia només de boca i resulta d’una vaguetat retòrica total en el terreny de les propostes. A més, conté algunes perles que valdria la pena desgranar si hi hagués més espai. Un exemple, la legitimació de l’ordenament legal franquista: “La transició de la dictadura a la democràcia es va fer de la llei a la llei passant per la llei.” Caram.
El manifest conté, tanmateix, un paràgraf esperançador: “No obstant, si aquest sentiment [l’independentisme] de forma majoritària es manifesta contrari de manera permanent i irreductible al manteniment de les institucions que entre tots ens vam donar, la convicció democràtica ens obligaria a la resta dels espanyols a prendre-ho en consideració per tal de trobar una solució apropiada i respectuosa.” Tot i la immensa prevenció que cal tenir respecte de “solució apropiada i respectuosa” (la falta de paraula de l’esquerra espanyola és coneguda), almenys s’obre una porta al seny. Alguns espanyols civilitzats ja es van fent a la idea que aquesta porta pot ser la de sortida. (Publicat a El Punt Avui el 5 e novembre de 2012)

Elvis, els Beatles, els Stones, Kurt Cobain i una llarga llista d’artistes han rebut un grapat de discos d’or com a reconeixement als seus èxits. Si ara us digués que han decidit retirar els guardons a aquestes figures perquè es drogaven mentre feien la seva feina, us resultaria estrany. Imagineu, posats a continuar imaginant, que a Hollywood anul·lessin l’Oscar a Bogart per La reina d’Àfrica perquè, disposat a suportar la duresa de l’experiència, va passar-se tot el rodatge més trompa que els elefants que intentava caçar amb John Houston, un altre geni de l’ampolla. Podríem continuar amb un llarg etcètera fins arribar a Lance Armstrong, desposseït dels títols ciclistes perquè es dopava. Molts estan escandalitzats pel comportament del texà. Alguns d’aquests, alhora, gaudeixen amb Robert Louis Stevenson, Conan Doyle o Kerouac, en el procés creatiu dels quals entrava la droga. No defenso pas el consum d’estupefaents, ans al contrari. Només constato la diferència de criteris. Segurament el fet que l’esport està associat al foment de la vida sana hi té a veure. Hauríem de convenir, tanmateix, que l’alta competició no és tant esport com espectacle. I també admetre que treure el fetge per la boca enfilant el Tormalet, ni que sigui sense dopar-se, no sembla una activitat gaire saludable. Armstrong ha caigut justament. Però perquè ha infringit uns reglaments, no pas per haver contravingut als principis ètics que compartim tots aquells que no voldríem pas que els nostres fills esdevinguessin desferres com Hendrix, Maradona, Charlie Parker o Van Gogh, però que som addictes al llegat d’aquesta trepa de drogats. (Publicat a El Punt Avui el 26 d’octubre se 2012)

Ja em perdonareu si enmig de tanta intensitat política avui em dedico a parlar de futbol. Més ben dit, de futbolistes. Més ben dit encara, d’un futbolista en concret. Al marge de la bellesa d’aquest esport, que és innegable, i de les combinacions més o menys afortunades de resultats i de l’emoció de l’estadística de les classificacions, avui dia tots plegats assistim meravellats a un fenomen inaudit en el camp sempre escàs de la genialitat individual. Leo Messi, l’encara jovenet que ja fa una colla d’anys que despunta com un dels millors de la història amb la pilota als peus, està assolint una fita extraordinària que marca la diferència respecte de molts astres d’aquest esport que l’han precedit: la regularitat en l’excel·lència. Dic regularitat quan en realitat, potser, hauria de dir la superació permanent, però deixem-ho en regularitat perquè allò que el defineix és aquella sensació que no abaixa mai el nivell, fins i tot quan sembla que no hi és, de cop i volta, patapam, apareix la seva màgia enlluernadora i vibrant.
L’argentí baixet amb el 10 a l’esquena (n’hi ha hagut d’altres potser de més mítics, però cap de tan real com ell) no és pas únicament un geni. Messi és el geni constant.
En el tortuós camí de la història de la humanitat han aparegut grans noms, en totes les disciplines, pràctiques i activitats, però més o menys tots han viscut alts i baixos, èpoques de brillantor i altres períodes de més foscor, anonimat o irrellevància. Mantenir el ritme és rematadament difícil. D’exemples n’hi ha a gavadals. Coneixem escriptors imprescindibles que han signat un sol llibre remarcable; músics sensacionals però amb un repertori escàs; poetes d’una fugacitat intensa; futbolistes tan màgics com inconstants. Picasso, aquell senyor superdotat que sostenia que la inspiració t’ha d’enxampar treballant, és probablement un dels exemples més clars de carrera llarga i fructífera. Fins i tot un mestre consagrat com Woody Allen, que durant més de tres dècades ha estat capaç de fer una bona pel·lícula cada any, darrerament sembla que va de baixa. Ep, disculpeu-me si comparo els naps de la pintura, la novel.l o el cinema amb les cols del futbol. Comptat i debatut, totes les pràctiques de la humanitat presenten exemples de sublimitat, i en els diferents àmbits de la creativitat és cèlebre aquell adagi que afirma que arribar al cim no és el més difícil, sinó que la complicació rau a mirar de mantenir-se quan s’és a dalt.
La majoria de nosaltres no tindrem pas mai l’oportunitat d’experimentar aquesta necessitat, aquest vertigen, perquè lamentablement no enfilarem gaire amunt pels rostos de la notorietat. Ara bé, des de la nostra modesta activitat podem prendre exemple dels cervells i les cames importants i aprendre que la feina ben feta pot ser qüestió de sort, mentre que la feina feta sempre bé requereix, a més, la permanència de l’esforç. Per arribar a triomfar a la vida cal talent, segur, i fortuna, també, però a mitjà i llarg termini sempre és més rendible l’aposta de la persistència que fiar-ho tot a la simple habilitat. (Publicat a Presència el 4 de novembre de 2012)

Partits com el PSC són imprescindibles en un sistema parlamentari europeu convencional. Formacions d’un progressisme moderat, socialment contemporitzador i proper als desafavorits encara que no sempre els afavoreixin, ja se sap que el poder econòmic no és fàcil de posar a rega. Solen atraure, doncs, el vot d’una classe mitjana que prioritza la gestió per davant de la ideologia, que no creu en aventures que posin en risc la butxaca sinó en la defensa responsable de l’estat del benestar. Gestors diligents, als socialistes les vaques pacientment engreixades durant dècades se’ls han aprimat més ràpidament que amb una sobredosi de la dieta Dukan. Parapetats en el seu complex progre de superioritat moral, no han sabut calibrar que la societat mutava perquè la classe mitjana està perdent bous i esquelles i s’estima més arriscar en apostes que vagin més enllà de la gestió, ara que només queda per gestionar la misèria. Si els catalans ens en sortim (i sortir-nos-en, en el punt on som avui, vol dir estat propi) un partit socialista tornarà a ser clau. Un partit socialista no vol dir necessàriament el PSC. En una Catalunya independent difícilment l’electorat podrà confiar en aquells que hauran estat un dels obstacles a superar. Fins i tot si fracassa el projecte d’alliberament nacional, el PSC té un perdigó a l’ala: els anticossos que està generant són difícilment extraïbles. La teoria clàssica sosté que un partit polític no és un fi en si mateix sinó una eina destinada a l’obtenció del poder. El socialisme, a Catalunya, no és mort. El PSC, com a eina, avui és una pala que cava, amb supervisió atenta del PSOE, la seva pròpia tomba. (Publicat a El Punt Avui el 2 de novembre de 2012)

Aquests últims dies estem esmorzant, dinant i sopant amb imatges sobre els efectes de l’huracà Sandy, al qual s’ha afegit el sobtat començament de l’hivern a molts punts d’Europa, colgats de neu en dates extemporànies. El poder hipnòtic dels desastres naturals és innegable i, a diferència de desastres artificials com ara les guerres i la desintegració del PSC, davant de la ineluctabilitat dels quals hem après dissortadament a posar pell morta, encara som capaços de sentir un calfred en carn pròpia davant d’un terratrèmol de grau vuit o un incendi paorós.
De tot plegat, resulta curiosa la descompensació entre el temps dedicat a informar sobre atzagaiades meteorològiques en països occidentals i les desgràcies en altres punts del planeta, probablement molt més mortífers. Probablement, no, segur: segons l’ONU, en els últims vint anys els desastres naturals han mort 1,3 milions d’habitants de la Terra. Haití, la Xina, l’Índia i Bangladesh són els països més damnificats. Malgrat tot, comparativament és més vist a la televisió un senyor de Manhattan fugint cames ajudeu-me. No patiu, no us llançaré pas una diatriba moralista per fer-vos sentir malament com a integrants de l’opulenta i insensible societat occidental. És fins a cert punt normal, que ens afecti més un tall de llum massiu a Varsòvia que un miler de cadàvers a Indonèsia. És una qüestió d’empatia. La proximitat ens fa més sensibles a la desgràcia, perquè ens fa veure que ens pot tocar a nosaltres. Pot ser èticament censurable, però no pas més mancat d’humanitat. No hi ha res tan humà com la socialització de l’egoisme.<strong> (Article publicat a El Punt Avui el 30 d’octubre de 2012)

Elvis, els Beatles, els Stones, Kurt Cobain i una llarga llista d’artistes han rebut un grapat de discos d’or com a reconeixement als seus èxits. Si ara us digués que han decidit retirar els guardons a aquestes figures perquè es drogaven mentre feien la seva feina, us resultaria estrany. Imagineu, posats a continuar imaginant, que a Hollywood anul·lessin l’Oscar a Bogart per La reina d’Àfrica perquè, disposat a suportar la duresa de l’experiència, va passar-se tot el rodatge més trompa que els elefants que intentava caçar amb John Houston, un altre geni de l’ampolla. Podríem continuar amb un llarg etcètera fins arribar a Lance Armstrong, desposseït dels títols ciclistes perquè es dopava. Molts estan escandalitzats pel comportament del texà. Alguns d’aquests, alhora, gaudeixen amb Robert Louis Stevenson, Conan Doyle o Kerouac, en el procés creatiu dels quals entrava la droga. No defenso pas el consum d’estupefaents, ans al contrari. Només constato la diferència de criteris. Segurament el fet que l’esport està associat al foment de la vida sana hi té a veure. Hauríem de convenir, tanmateix, que l’alta competició no és tant esport com espectacle. I també admetre que treure el fetge per la boca enfilant el Tormalet, ni que sigui sense dopar-se, no sembla una activitat gaire saludable. Armstrong ha caigut justament. Però perquè ha infringit uns reglaments, no pas per haver contravingut als principis ètics que compartim tots aquells que no voldríem pas que els nostres fills esdevinguessin desferres com Hendrix, Maradona, Charlie Parker o Van Gogh, però que som addictes al llegat d’aquesta trepa de drogats. (Publicat a El Punt Avui el 26 d’octubre se 2012)

Resulta una mica sorprenent l’últim viratge argumental d’Esquerra, enfocat, en paraules d’ahir del seu presidenciable, a evitar que CiU obtingui la majoria absoluta. En uns moments decisius com els que vivim seria rellevant que, tenint en compte que Mas porta un avantatge considerable en les enquestes, els republicans almenys se situessin com a segona força política del país, hipòtesi que fins i tot vaticina alguna enquesta. La força del catalanisme seria indiscutible. El problema, pensen els republicans, és que si CiU obté majoria absoluta, quedar segons no serviria de res. Per postres, amb la irrupció de la CUP, a ERC li ha sorgit un imprevist per ampliar la seva base electoral per la banda esquerra nacional òrfena de referents. La qüestió, doncs, per al catalanisme en general, és saber si la millor manera d’enfocar la desitjable recuperació republicana és apuntant contra CiU. Temo que aquesta campanya es convertirà en l’enèsima lluita fratricida. Espanya i els partits unionistes continuaran figurant oficialment com l’enemic, sí, però quedaran en segon terme per evitar que els atacs contra Catalunya, a falta d’un Carod expiatori, aquest cop reforcin Mas. A ERC, volent evitar-ho, hi acabaran ajudant. Perquè si Herrera, Navarro, Sánchez i, ara, Junqueras s’aturessin a pensar quina és la idea força que estan enviant a l’electorat, probablement conclourien que els sortiria més a compte llogar un sol autocar de campanya amb el lema “Tots contra Mas” enganxat als vidres. El que no sé si els sortirà tan a compte és confondre’s tots rere una estratègia en què l’únic nom que se sent és el del rival. (Article publicat a El Punt Avui el 22 d’octubre de 2012)

Cafè a l’Ateneu Barcelonès, BCN