Escrits amb els dits

El senyor Mariano Rajoy haurà d’entomar, el 14 de novembre entrant, la segona vaga general en vuit mesos. Una proesa certament remarcable per a un governant que encara no fa un any obtenia la confiança de la majoria absoluta dels seus conciutadans. A Catalunya, com bé sabeu, la convocatòria d’aturada cau al bell mig de la campanya electoral més important dels últims quaranta anys. Intentaré no entrar en la discussió sobre si una vaga d’aquesta magnitud és oportuna quan la millor manera, i la més quantificable, de castigar Rajoy potser seria provocar el fracàs electoral del PP en tres eleccions tan importants com les catalanes, les basques o les gallegues. Tampoc entraré a debatre si a Catalunya la vaga és fer seguidisme espanyol ara que ens estem plantejant deixar de ser espanyols; o si aquesta coincidència permetrà entrar en campanya amb calçador l’agenda social i evidenciar la política de retallades d’Artur Mas. Tot això és menor en un context en què allò que resulta més curiós és constatar com, una altra vegada, més que mesurar l’efectivitat d’una eina clarament innòcua en la societat d’avui (quins efectes sobre la millora de la condició de vida dels assalariats va tenir la del 29-M?) els partits polítics catalans prenen posició aplicant amb celeritat els automatismes ideològics. Si sóc d’esquerres (o això em penso) estic a favor de la vaga general. Si sóc de dretes (encara que pensi que no ho sóc), hi estic en contra. Si sóc sindicalista, no tinc res millor a fer. Aquest és el resum del debat argumental. Malament rai quan l’estratègia política està basada en catecismes i no en l’observació i anàlisi de les realitats canviants. (Article publicat a El Punt Avui el 19 d’octubre de 2012)

Ribera bros, BCN

Les persones que consagren el seu temps a intentar ser originals deuen tenir una existència esgotadora. Normalment aquesta ocupació estressant la practiquen individus que ignoren que la recerca de l’originalitat és una de les activitats menys originals del món. Sobretot si busquen defugir rutina, convencions i tradició per mitjà de la sortida de to i la transgressió basada en l’extravagància, la provocació i l’esnobisme. L’estirabot com a mètode suposadament intel·lectual és antic com la vida mateixa. Els més llegits i viatjats en diuen boutade. Bertranada, pallassada o astracanada també fan el fet. Tants anys d’experiència i encara hi ha força gent que ho confon amb l’enginy i la genialitat. No és pas senzill detectar aquesta mena d’aixecades de camisa. La falsa originalitat té l’èxit assegurat si compta amb una bona claca, influent, que li rigui les gràcies. La bola es va fent grossa i ja tens un Duchamp exposant un urinari, un Manzoni exhibint un cagarro envasat o Bibiana Ballbé i Jair Domínguez fent el Bestiari il·lustrat a la tele pública catalana. L’altre dia, amb desfici iconoclasta, al programa van intentar tibar la corda amenaçant (ep, de per riure) de disparar contra diverses persones. La corda, naturalment, va petar, perquè en aquest país encara queda gent amb prou criteri per saber quan s’ultrapassa la ratlla de l’ètica. La directora del programa ha saltat, el vídeo ha estat suprimit i de la controvèrsia uns en diuen censura, altres rigor i alguns més, simplement, canvien de canal. No res. Demà en sortiran d’altres que intentaran anar més enllà, més amunt, més de pressa, per la impassible sínia de la vida. (Article publicat a El Punt Avui el 15 d’octubre de 2012)

Aquesta setmana farà un mes de la manifestació que ha desencadenat l’acceleració de la Història de Catalunya. De moment, en aquesta cursa, digueu-me agosarat, digueu-me exagerat, digueu-me ingenu, hem agafat un cert avantatge, gens decisiu i reversible totalment, però per ara anem al davant. L’avantatge de sortida ens el dóna la imatge mediàtica que estem oferint al món, tant ells com nosaltres. En aquesta partida, o bé ens estan donant peixet, o realment ens hem situat no pas com els dolents, ni tan sols com les víctimes, sinó, encara millor, com la part assenyada d’una disputa en què fora d’aquí tothom es guarda de prendre partit. Som els que argumentem amb dades, que no alcem la veu, que ens manifestem multitudinàriament sense aldarulls, que ens expliquem de manera enraonada i fent l’esforç d’anar a favor de coses i de persones i no en contra de res ni de ningú. Mentrestant, Espanya és contemplada arreu com el poder intransigent que amenaça amb tancs i exèrcit, que blinda la llei contra la democràcia i que cobreix d’improperis, insults i desqualificacions tots aquells que no defensen la unitat. La unitat no: la uniformitat.
La presència catalana en l’actualitat informativa internacional mai no havia estat tan important. No és casual ni mèrit nostre, no ens enganyem. No fa gaires dies un expert em feia notar que hem tingut la sort que la Diada massiva va passar quan Espanya ja era sota els focus, pels motius econòmics que sabem. Ara els focus il·luminen la realitat espanyola i la catalana, i mentre uns comencem a sortir a les fotos, els altres continuen quedant retratats. (Article publicat a El Punt Avui el 8 d’octubre de 2012)

Hi ha pocs partits al món que puguin presumir d’haver convertit un acte de ceguesa partidista en un servei a la pàtria. ERC n’és un exemple clar, amb l’entronització del Molt Honorable José Montilla ara fa uns anys, la clau de la història recent d’aquest país. El segon tripartit va posar a prova les costures de la Catalunya autònoma i les costures van petar demostrant que l’hora dels partits pont amb Espanya ha passat. Com a independentista, vaig ser un fervent defensor del segon tripartit pel motiu exposat, el del mal necessari, però, sobretot, perquè tenia l’avantatge de no ser dirigent ni militant d’Esquerra, ja que des del punt de vista partidista aquell invent va ser un error estratègic clamorós fonamentat en el càlcul que suposava que el nou vot que incorporaria l’acostament a la Catalunya espanyola seria superior a la deserció de votants tradicionals. ERC va decidir contra l’opinió dels seus votants. Els resultats ja els sabem.
Oriol Junqueras ha estabilitzat la nau republicana. Calmades les aigües, com si tanta calma no pogués ser, ens ha sortit amb un estirabot castellanòfil. Conec de primera mà els arguments de Junqueras i puc entendre les seves motivacions. Hi ha un milió llarg, llarguíssim, de ciutadans als encontorns urbans de Barcelona (i el poble del qual ell és alcalde n’és un exemple) on el castellà és llengua quasi única. No pretenc pas negar l’evidència, la força demogràfica del castellà a casa nostra. En una Catalunya independent l’espanyol haurà de tenir un paper en consonància amb la seva presència; sense perdre de vista que l’arrelament d’aquest idioma no ha estat pas un simple fenomen demogràfic. Cal debat sobre el plurilingüisme. Cal ara, però?
Des del punt de vista d’Esquerra, la direcció del partit dispara novament a la línia de flotació dels seus fonaments ideològics, com va passar amb el cas Montilla. Dubto que els vots que pretén esgarrapar amb aquest discurs compensin els que pot perdre, o no recuperar, del seu entorn electoral natural. Junqueras, aquest cop, juga amb un trumfo: els seus brillants predecessors li han deixat el llistó tan baix que el pitjor resultat serà superior a l’actual. L’empenta de Mas, d’altra banda, pot ajudar a justificar una pujada republicana que es quedés a mig camí dels millors resultats.
Tanmateix, el problema real d’aquesta aposta lingüística és que, al marge del dubtós rèdit electoral per a ERC, també resulta una temeritat en clau de país. Si tot plegat culmina amb la independència, rai. Segur que ens entendrem. Però, i si hem de continuar formant part d’Espanya? No és desitjable, però seria suïcida no preveure aquest escenari com a possible. En una Catalunya autònoma, com defensaríem el català de l’ofensiva d’un estat enemic si des del propi catalanisme estem donant avui els arguments de la legitimitat política del castellà? Catalunya és molt més que el català. Però el català no està en condicions de ser menys del que és ara si volem que ens sobrevisqui. Amb aquest gest d’oportunisme electoralista algú està posant el carro davant dels bous. O, millor dit, sembrant de mines la nostra pròpia rereguarda. (Publicat a Presència el 14 d’octubre de 2014)

Benvolgut conciutadà,
En primer lloc et desitjo un feliç dia de la Hispanidad, que, com espero que comprenguis, no figura en el meu calendari festiu. Com a espanyol que vius a Catalunya, sóc perfectament conscient que l’efervescència independentista de les últimes setmanes et pot haver sobtat. Fins i tot entenc que t’incomodi o t’inquieti. Tanmateix, com has vist, la reivindicació per un estat propi s’està portant de forma respectuosa i democràtica. Contra ningú, i menys contra tu.
Aviat anirem a les urnes, on hem estat convocats, tant tu com jo, per mesurar la força del catalanisme per anar progressant cap a la sobirania plena.
No sé quina intenció de vot tens. Fa mesos que expliquem els arguments que intenten mostrar que una Catalunya independent seria viable i tindria moltes més oportunitats per sortir de la crisi. També has rebut missatges en sentit contrari. No sé si a tu t’ho sembla, però jo diria que, tret de la por i l’amenaça, encara no hem escoltat cap argument que demostri que ser independents seria pitjor per a Catalunya que seguir a Espanya. De moment, doncs, constatem que els impostos que no tornen també són els teus; que les infraestructures que no ens fan també et perjudiquen a tu. Si Catalunya és independent, els presumibles beneficis d’aquest nou estat també revertiran en tu i, depèn del seny amb què es negociï, fins i tot podràs continuar sent espanyol a Catalunya. No et vull pas convèncer de res, ni deixar de fer-te sentir d’on vulguis ser. Només et dic que una Catalunya lliure seria millor per a mi i també per a tu. Per a nosaltres. Et convido a sumar-t’hi, cordialment. (Article publicat a El Punt Avui el dia 12 d’octubre de 2012)

Aquesta setmana farà un mes de la manifestació que ha desencadenat l’acceleració de la Història de Catalunya. De moment, en aquesta cursa, digueu-me agosarat, digueu-me exagerat, digueu-me ingenu, hem agafat un cert avantatge, gens decisiu i reversible totalment, però per ara anem al davant. L’avantatge de sortida ens el dóna la imatge mediàtica que estem oferint al món, tant ells com nosaltres. En aquesta partida, o bé ens estan donant peixet, o realment ens hem situat no pas com els dolents, ni tan sols com les víctimes, sinó, encara millor, com la part assenyada d’una disputa en què fora d’aquí tothom es guarda de prendre partit. Som els que argumentem amb dades, que no alcem la veu, que ens manifestem multitudinàriament sense aldarulls, que ens expliquem de manera enraonada i fent l’esforç d’anar a favor de coses i de persones i no en contra de res ni de ningú. Mentrestant, Espanya és contemplada arreu com el poder intransigent que amenaça amb tancs i exèrcit, que blinda la llei contra la democràcia i que cobreix d’improperis, insults i desqualificacions tots aquells que no defensen la unitat. La unitat no: la uniformitat.
La presència catalana en l’actualitat informativa internacional mai no havia estat tan important. No és casual ni mèrit nostre, no ens enganyem. No fa gaires dies un expert em feia notar que hem tingut la sort que la Diada massiva va passar quan Espanya ja era sota els focus, pels motius econòmics que sabem. Ara els focus il·luminen la realitat espanyola i la catalana, i mentre uns comencem a sortir a les fotos, els altres continuen quedant retratats. (Article publicat a El Punt Avui el 8 d’octubre de 2012)

Hem arribat a un punt en què els insults i les desqualificacions que arriben d’Espanya ja no aconsegueixen empitjorar la meva opinió sobre aquell país. No és pas que em resultin indiferents les barbaritats que s’eructen des de Madrid, o des de Barcelona pels emissaris i corifeus de la capital de l’imperi. No em provoquen cap alteració en el nivell d’indignació, que actualment és mínim. En aquest procés el primer que molts estem deixant enrere són aquelles pujades de pressió, aquella sang que se’ns encenia, aquelles taquicàrdies, aquelles ganes de dir el nom del porc al primer ministre que gosés deixar-nos verds. Prova superada. Ni fred, ni calor. Ja som molts els que estem en el capítol següent, el que marca diàfanament la diferència entre el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol.
Sobre les formes, ho tenim força clar. Sobre el fons, la diferència és força substancial. A Catalunya el nacionalisme (digueu-ne sobiranisme, digueu-ne independentisme, digueu-ne estatpropisme) no és, com podia haver estat fa uns anys, una cortina de fum per ocultar els problemes reals de la gent, sinó justament al contrari: és una proposta per intentar resoldre aquests problemes. En canvi, la virulència verbal del nacionalisme espanyol no és res més que un castell de pirotècnia verbal destinat a desviar l’atenció sobre el gravíssim caos econòmic i financer que té l’Estat. És curiós, però els catalans, de fet, fins i tot volent separar-nos estem fent un últim servei impagable al poder espanyol: donar-los carnassa per despistar l’opinió pública sobre els problemes reals. Que mosseguin, que mosseguin, que ja s’ho trobaran. (Publicat a El Punt Avui el 6 d’octubre de 2012)

La impressionant singladura que ha decidit iniciar el poble de Catalunya amb aquest canvi de ritme sobtat a l’estil de les escapades ciclistes o les curses atlètiques de mig fons, ha accelerat tots els fulls de ruta, els d’uns perquè havien planificat una marxa més lenta, els d’altres perquè ni en el millor dels somnis podien imaginar que la velocitat del procés s’acostaria als seus desitjos.
La ruta que hem obert és de tres carrils que avancen en paral·lel. El primer és l’interior, per on haurem de circular mantenint la cohesió i prou serenitat per no posar-nos bastons a les rodes del propi carro. Hi ha, en segon lloc, la ruta espanyola, inhòspita i sinuosa. Ja hem vist com les gasten, i només és el començament. Serà difícil no acabar estimbats al voral de la intransigència i l’ofensiva política despietada. Queda, finalment, la ruta internacional. Determinant per inclinar la nostra sort. Explicar-nos i, sobretot, no deixar que el món tingui, només, la versió espanyola, és clau. Si ho fem bé no serem pas rebuts amb excessiva hostilitat en un món diplomàtic dominat pel pragmatisme. Enmig del brogit dels últims dies ha nascut l’oficina de la Generalitat per a les relacions amb la premsa estrangera, iniciativa batejada com a Programa Eugeni Xammar. Mentre no comencem a veure’n els resultats, us recomano conèixer el senyor Xammar (1888-1973). Ho podeu fer amb Periodisme? Permetin!, el llibre de Quim Torra, el seu admirador més entusiasta. O per mitjà de Xammar mateix a Seixanta anys d’anar pel món (Quaderns Crema). Constatareu que la nova oficina de premsa exterior ha encertat, com a mínim, la tria del nom.

Qui ens havia de dir, als catalans, només fa un parell de mesos (un parell de mesos?, un parell o tres de setmanes!), que aquella enveja sana, aquella fascinació, aquella admiració que tenien molts independentistes catalans pel País Basc hauria canviat fins al punt que ara són aquells senyors i senyores del nord de la península Ibèrica que, amb gran curiositat, força prevenció i un cert estupor, voldrien tenir les coses tan clares com sembla, perquè de moment, com només ho sembla, les tenim a Catalunya.
Molts catalans de la ceba han viscut durant anys enlluernats pels bascos, amb excursions emocionants al país de tots els colors del verd, com si fos la terra promesa. Els més agosarats fins i tot van intentar fer, en els anys de plom, cursos accelerats de radicalisme per importar la lluita de carrer i la verbositat arrauxada i els jerseis de punt gruixut a casa nostra. Més enllà dels jerseis de punt gruixut, puc dir que aquesta dèria basquista no només no m’ha entusiasmat mai sinó que sempre que he pogut he denunciat la desgràcia dels catalans d’haver de viure, sense haver-ho demanat, amb la pistola d’ETA al clatell i la de l’Estat a la cara. Contràriament, però, durant molt de temps i fins no fa gaire, per ser respectat en el món independentista català havies de tenir coneixences abertzales. Convidar algun batasuno a fotre quatre bruels en un míting era el súmmum del radicalisme recreatiu. Anar pels llocs pontificant sobre el conflicte basc no només estava ben vist sinó que donava prestigi i a cada cotxe bomba o anunci de treva temporal et feies la barba d’or analitzant a consciència el sentit d’allò que si una cosa no tenia era sentit. No ho he comptat, però probablement Catalunya és el lloc del món amb més especialistes sobre el País Basc, al davant d’ells i tot.
Mentrestant, al mirall basc, han anat fent a la seva, obsequiant-nos amb algun copet a l’esquena i una gastronomia excel·lent quan els hem visitat, però absolutament indiferents, quan ha calgut, a les nostres reivindicacions. No tinc cap retret contra els bascos. Han anat sempre a la seva i ben fet que han fet. El pa a l’ull l’hem tingut aquí, pensant-nos que teníem res més en comú amb el poble basc que unes relatives ganes de marxar d’Espanya. Amb perspectiva històrica, avui es veuen dues coses:
1. A Catalunya hem estat l’ase dels cops de la impotència espanyola contra el llenguatge de les bombes. Com que nosaltres hem estat militarment inofensius, cleca. Com que no ens hi tornàvem, cleca. Com que les entomàvem amb voluntat negociadora i pedagògica, cleca.
2. L’aposta catalana per la via política, democràtica i pacífica, està començant a donar resultats. Segurament vam tornar-nos pacifistes a hòsties, quan passada una guerra civil cruel i una repressió brutal vam entendre que contra l’aparell repressor espanyol sempre tenim les de perdre. La nostra raó de ser i la nostra raó d’estat s’han reforçat perquè hem tingut clar que la millor manera per intentar desarmar els espanyols és utilitzar la força de la majoria i la munició de les paraules. No guanyarem, potser, però ja hem convençut. (Publicat a la resvista Presència el 30 de setembre de 2012)