Escrits amb els dits

Molts catòlics, havent llegit en aquest diari l’entrevista al bisbe de Solsona, Xavier Novell, deuen desitjar que no hi hagi vida eterna si més no per evitar-li a l’enyorat bisbe Deig el disgust de llegir, des del més enllà, les declaracions del seu successor. “No em considero catalanista (…) Si vostè vol saber si sóc o no independentista li diré que no. Però que tampoc em pronuncio per la indissolució d’Espanya. Correspon als ciutadans decidir sobre aquests termes i nosaltres, els bisbes, a respectar les decisions.” Fa impressió rellegir els mots d’algú tan distant respecte dels assumptes del país on viu. Ep, no pas de tots els assumptes. Perquè resulta curiós que a monsenyor se li’n refoti què fan els catòlics catalans en política i, en canvi, tingui aquesta pruïja per controlar què poden o què no poden fer al llit, per posar un escenari especialment fiscalitzat. No diré pas que no estigui d’acord amb el parer que un bisbe no s’ha de posar en política. Més aviat hi combrego absolutament. Tenint en compte, tanmateix, que avortament, divorci o eutanàsia són qüestions legislatives i, per tant, també polítiques, sobre les quals l’Església no hauria de fer altra cosa que prescriure als seus parroquians si les ha d’acceptar o no, abstenint-se de voler imposar-les a tothom. De la mateixa manera que els que no siguin catòlics han de respectar les creences dels que tenen aquesta confessió. A Déu allò què és de Déu i al cèsar allò que és del cèsar. Totalment d’acord amb el bisbe Novell. Però mentre pari la mà al cèsar per obtenir recursos, el mínim que pot fer un prelat és ser sensible a les inquietuds dels fidels contribuents. (Publicat a El Punt Avui el 5 de març de 2012)

El líder del PSC, Pere Navarro, va presentar dimecres un sorprenent full de ruta fiscal. La proposta no fa altra cosa que tibar al màxim les costures del catalanisme possibilista. Tota una gosadia, però, venint d’un PSC que fa temps que ha perdut el nord de la defensa dels interessos dels ciutadans de Catalunya al marge del que en pensin els espanyols. Celebrem-ho, tot i que siguem conscients que al pla Navarro l’espera un recorregut efímer. No pas perquè no estigui ben plantejat i no comporti, sobre el paper, un pas endavant. El problema és que està plantejat amb un parell de dècades de retard.
En aquest parell de dècades la majoria hem après que qualsevol via destinada a millorar el finançament de Catalunya està condemnada al fracàs o a la frustració: o no t’ho donen, o t’ho prometen i després no t’ho paguen. Navarro fa volar coloms. Somia truites. Allò que fins fa poc es deia d’aquells que volem la clau i la caixa. Avui, fer volar coloms és pretendre que cabem a Espanya. Somiar truites és imaginar que hi pot haver acords plausibles.
De totes maneres, cal valorar la proposta. Perquè demostra que el PSC admet que la centralitat política catalana ha abandonat l’autonomisme del cafè per a tots. El gir és una bona notícia per a Catalunya. Caldrà veure, però, si servirà de res al PSC. Per una banda, al món catalanista ja no se’ls creu gaire ningú. Per l’altra, l’electorat que els queda, tot i que, pel perfil sociològic, sigui el més afectat per l’esclavatge fiscal, està massa narcotitzat per Espanya per treure’s el dogal. Navarro tiba la corda. Que l’estrebada del PSOE per posar-lo a rega no li faci gaire mal. (Publicat a El Punt Avui el 2 de març de 2012)

Si es fes una enquesta per trobar la personalitat política catalana més antipàtica Alícia Sánchez-Camacho quedaria entre les dues primeres. Encantada d’haver-se conegut, la diputada del PP mostra aquella personalitat torrencial dels que desborden autoestima. El posat saberut de la gent propulsada per la set de protagonisme. Un recitat d’alumna aplicada de manual de política d’aparador. Una personalitat yo-mi-me-conmigo, com dirien els seus compatriotes del país veí per definir l’egolatria. Tot plegat amanit amb un vestuari exuberant i un to capaç d’enervar el caràcter més reposat de l’hemicicle.
Paciència.
La senyora Sánchez és un cas clar de futura mort política per sobredosi d’ambició. L’ambició és necessària, en política. Imprescindible. Però l’èxit d’un polític ambiciós és directament proporcional a la capacitat de dissimular el seu afany o, com a mínim, de traduir-lo en vocació col·lectiva. La senyora Sánchez es desviu per la notorietat.
Rajoy ja l’hi ha vist el llautó i li ha atorgat un premi de consolació en el congrés popular. Ella s’esperava, pel cap baix, ser la millor actriu de repartiment. S’ha hagut de conformar amb el guardó als efectes especials. Ara que, per tenir-la clissada, el president de la Generalitat. Digueu-li tou, digueu-li venut. El president és un murri. Astut Mas. Ha detectat perfectament les ganes de figurar de la senyora Sánchez i l’ha tret prest a escena. Que balli, que balli. Compte amb no quedar marejat de tant rondar-la. De moment, però, n’ha tret un parell de pressupostos i ha propulsat la senyora Sánchez cap al vol refulgent de l’estrella fugaç. (Publicat a El Punt Avui, el 27 de febrer de 2012)

Els temps de crisi, com tothom sap i qui no ho sàpiga que comenci a espavilar-se, són uns moments en què les persones demostrem fins allà on pot arribar el nostre enginy i la nostra capacitat de superació. Ja comença a fer massa que les vaques són flaques i maldem per tornar-les a engreixar com sigui perquè si no s’engreixen, moren, i són la base de la nostra alimentació. Si repassem la història de l’emprenedoria mundial trobarem que els invents més impactants i els negocis de més prosperitat (sovint basats en els fruits d’aquella inventiva) sorgeixen quan fa més fred, quan el món va més de capa caiguda, quan les passem més magres. També són els moments dels fracassos més absoluts i de les iniciatives caigudes estrepitosament en la misèria. Tothom es llança a la piscina, i en algunes piscines hi ha aigua i en d’altres, no.
Ara no posaré exemples pretèrits de grans moments de la història empresarial en temps de crisi perquè si ho fes em menjaria bona part d’aquest article i necessito aproximadament tot l’espai que hi ha d’aquí al punt i final per posar-vos un exemple actual que vaig veure casualment l’altre dia quan baixava per un carrer de l’Eixample de la ciutat de Barcelona.
A l’entrada d’un portal llegeixo un rètol que indica el nom d’una empresa i, a sota, «santería milagrosa, distribuidor oficial».
No diré pas el nom de l’empresa perquè ja veig a venir que em serà impossible redactar un text prou respectuós i no voldria pas que, ofesos, encara m’acabessin fent vudú, una de les opcions del seu catàleg d’ofertes. El cas és que gràcies a aquest cartellet em connecto al Google i ja se sap que al Google una cosa porta a l’altra i acabo entrant a la plana web de l’empresa en qüestió. Són especialistes en ciris, olis i colònies esotèriques. Caram. Tafanejo una mica i topo amb el perfum Embrujo de amor, destinat a pescar xicota o xicot. També hi ha una col·lecció cirial destinada a trencar encanteris, resoldre separacions («producte ritualitzat segons l’antiga tradició de Veneçuela», s’especifica a l’etiqueta), i fins i tot un ciri estil pasqual amb la funció d’atorgar «sort ràpida», això sí, sense especificat si sort ràpida és tenir sort durant poca estona o que arribi aviat. Un altre model, i aquí m’aturo, està especialment dissenyat per buscar feina. Si ho voleu provar començareu perdent-hi 12,95 euros, que és el que val la candela talla XXXL que es veu al catàleg digital.
Podria seguir amb els olis destinats a funcions similars («Aceite dinero rápido, uso metafísico y espiritual», per posar només un exemple), o el decàleg per fer rituals de tot tipus i la lectura del tarot, però ho deixaré aquí perquè ja es pot veure que no es tracta pas d’una empresa de noves tecnologies tot i que al pas que anem no tinc pas la certesa que no acabi sent un mercat emergent. De fet, la cosa tampoc no està pas tan lluny del clàssic «posar un ciri a Santa Rita», patrona dels impossibles, que es va convertint en l’única possibilitat de resoldre els problemes econòmics i nacionals. Perquè mentre ho vulguem resoldre sense sortir d’Espanya, no hi ha més cera per cremar. (Article publicat a Presència, el 26 de febrer de 2012)

Sempre he desconfiat de les persones armades. Fins i tot de les que van armades per assegurar, teòricament, el meu benestar. És una qüestió de principis. I de supervivència. Per això, en els fets de València, independentment de quines siguin les raons, tinc clar que, si hi ha un enemic, aquest és la policia.
La policia ha d’intimidar d’ofici. Però el poder polític ha de modular aquesta capacitat de fer por per evitar que les forces d’ordre esdevinguin eines de repressió. Anava a dir repressió desproporcionada però no ho dic perquè seria un pleonasme. Sempre hi ha desproporció la repressió, perquè se sol exercir contra algú en condicions d’inferioritat. A València hi ha hagut repressió. Cap dubte. Per tant, hi ha hagut desproporció. Però la desproporció, no ha estat també l’excés de valoració? La protesta, bo i condemnant les agressions execrables, no voleu dir que està assolint aquesta magnitud perquè l’estem alimentant mediàticament amb excés? Ja ens hi vam trobar amb la indignació de la primavera passada, que havia de canviar el món, convocava càmeres i micròfons, obria diaris i telenotícies i tot plegat ha acabat diluït en la seva pròpia falta de consistència. Fracàs, o sobrevaloració?
Necessitem herois, en temps de crisi. I èpica. Ara bé, potser tendim a magnificar guiant-nos excessivament per la màxima “el Twitter en va ple”, sigui una mani o un lliurament de premis. I la realitat, més aviat, és allò que queda un cop restada la sobre-excitació de les xarxes socials. Voldria pensar que el País Valencià està canviant més enllà de Twitter. Però una flor no fa estiu, ni dues primavera. (Publicat a El Punt Avui el 24 de febrer de 2012)

Portada del llibre

El noruec Jo Nesbo va aterrar a les llibreries catalanes l’any 2008 amb El pit-roig, un potent relat de misteri que combinava d’alguna manera gènere policíac i novel·la històrica i que marcava l’estel·lar aparició literària del detectiu Harry Hole, un exemplar més de la llarga llista de policies psicològicament torturats, funambulistes ètics i alcohòlics fins a la caricatura que habiten la narrativa criminal escandinava, amb l’única diferència remarcable que en comptes de ser suec, com la immensa majoria dels que el lector català té a l’abast, aquest resulta ser un esforçat investigador de la policia d’Oslo.
El pit-roig era una profunda reflexió sobre l’impacte del nazisme en la societat noruega, amb un fil argumental que entrellaçava fins a la confluència final els primers anys del segle actual i els d’una Segona Guerra Mundial en què molts ciutadans d’aquell país van fer un paper d’estrassa que la història oficial ha intentat dissimular. Jo Nesbo continuava estirant el fil del neonazisme a Nèmesi i a L’estrella del diable, segon i tercer lliurament de la sèrie que Proa ha tingut l’encert de continuar publicant en la nostra llengua i que conformen una trilogia força interessant per intentar comprendre, per exemple, tot i que sigui des de la ficció, capítols tan inexplicables de l’aparentment pacífica realitat noruega com l’atemptat de l’estiu passat a la seva capital.
A El redemptor, com ja passava, de fet, amb les dues anteriors, s’imposa totalment el gènere negre pur i dur, molt dur, amb una investigació envitricollada, acció intensa i misteri ben dosificat, ben teixit i desenredat sense precipitació a mesura que s’acosta el final. En aquest nou cas, Harry Hole esdevé una mena de Harry el Brut tibant al màxim les costures de la legalitat i l’ètica professional en l’intent de resoldre un crim perpetrat en el marc d’una organització de caire quasi sectari com el benèfic Exèrcit de Salvació noruec. Un meticulós i fred assassí a sou procedent dels Balcans, un encàrrec rere el qual s’amaga l’autèntica sorpresa de l’argument i una mort inaugural que tot porta a pensar que si és víctima d’alguna cosa és d’un error fatal. Són els pilars d’una història en què l’autor ens presenta el Harry Hole més desagradable, menys empàtic, dels quatre lliuraments que fins ara ens han arribat. Un detectiu que passa de ser el clàssic antiheroi fatalista d’una societat malalta a esdevenir un element actiu en la resolució de la trama, en un flirteig perillós amb la interpretació personal de la justícia.  (Article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 23 de febrer de 2012)

Les protestes, en general, tenen èxit quan el nombre de ciutadans que no hi tenen res a perdre supera el de gent que encara tem perdre allò que té. A Catalunya, amb una quantitat de treballadors sense feina força esgarrifosa, la situació és lluny, tot i que cada cop menys, de la desesperació generalitzada. Fins ara, qui ha alçat més la veu són aquells que s’ho poden permetre des de la relativa tranquil·litat que dóna tenir una feina pública assegurada. Els que ho han perdut tot, carregats de raons, encara no són prou. Els que tenen l’instint de supervivència laboral activat, carregats d’incertesa, es resisteixen a sortir al carrer a defensar uns drets laborals i econòmics indiscutiblement minvants.
La reforma laboral, tot i els vaticinis catastrofistes dels sindicats, és incerta. La pitjor desgràcia, tanmateix, és que si fracassa no es podrà veure fins que el mal estigui fet. Llavors els sindicats no en faran res, d’haver encertat el pronòstic, els governants tindran un problema encara més gros i els perjudicats, com sempre, serem els treballadors, i entre els treballadors hi compto tant assalariats com els emprenedors que van mirant de fer surar els seus negocis aquí caic i allà m’aixeco.
No estaria pas malament que els poders públics comencessin a reforçar el relat polític actual introduint-hi algun factor d’esperança que vagi més enllà de la necessària tisora o el triomfalisme corporatiu en congressos d’autoafirmació. És hora de començar a servir algun argument que pugui fer creure als ciutadans que l’esforç ens porta a alguna banda i no pas només a esperar, disciplinadament, que arribi el nostre torn a l’escorxador. (Article publicat a El Punt Avui el 19 de febrer de 2012)

Antoni Gaudí, Joan Miró, Antoni Tàpies, Miquel Barceló. La història de l’art universal ha travessat el segle XX, des de l’anterior fins l’actual, amb la cultura catalana com a fil conductor. Podeu dir que exagero, que en faig un gra massa, que sóc un pèl xovinista, i jo us diré i què, si és que exagero, perquè exagerar al cap i a la fi és fer més grossa una realitat que ja existeix, i només cal agafar qualsevol manual que resumeixi l’art de l’última centúria llarga i veurem com aquests noms hi figuren amb lletres grosses en qualsevol punt del planeta i en qualsevol idioma susceptible de ser imprès o penjat a internet.
Catalunya és una referència indiscutible en l’evolució de la creació, perquè ha estat un focus d’emissió de genialitat que probablement, proporcionalment a la població i la capacitat de ressò, no ha sorgit enlloc més. A Catalunya tenim una proporció històrica de genis del pinzell per càpita en els darrers decennis que si la convertíssim a euros ja podríem parlar de la crisi en passat, què en passat, ni en passat perquè de crisi no en tindríem des de faria decennis.
He citat dos antonis, un Joan i un Miquel, però hi podia haver afegit un Salvador empordanès i fins i tot un Pablo malagueny d’origen per acabar-ho d’arrodonir, però si només n’he mencionat quatre, un dels quals mallorquí, és perquè no només són artistes catalans sinó que han exercit o exerceixen la seva catalanitat sense renúncies, sense vergonya i amb una naturalitat absoluta. Són artistes internacionals amb arrels culturals catalanes irrenunciables. Ho va ser Antoni Gaudí, que amb el temps hem sabut que va ser un independentista de primera hora, amonestat per negar-se a parlar en castellà i al qual s’atribueix una frase avui més actual que mai: «Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada.»
Més coneguts són els nivells de compromís de Miró i Tàpies, que fins i tot els exonera del fet d’haver acceptat, diplomàticament, algun o altre marquesat. Artistes compromesos amb el poble, el cartellisme dels quals és icònic en la història de la lluita d’aquest país per les seves llibertats.
Són, per tant, noms que han esdevingut referents mundials portant incorporada la seva condició de catalans, en l’obra i en la persona, i amb la mort de Tàpies no han estat pas pocs els diaris de tot el món que han recordat el compromís del geni amb el seu país («independentista», va arribar a publicar un diari com Le Figaro), entenent pel seu país el nostre, Catalunya.
Gaudí, Miró, Tàpies. Catalans universals no només reiterant el tòpic tronat sinó perquè han exercit de catalans, ens han exportat al món amb ells. Una torxa que, amb la seva modèstia introspectiva i allunyada del compromís polític, ha recollit Miquel Barceló amb un petit poema necrològic que va publicar, curiosament, a l’espanyolíssim diari El País: «El més gran mestre de la pintura del meu país: les tres coses, mestre, pintor i català, en grau màxim / un home sencer / El peix més gran i més vermell de la tenassa.» Per emmarcar, aquest Barceló, encara que no sigui un quadre. (Publicat a la revista Presència el 18 de febrer de 2012)

Si les enquestes sobre l’hàbit de la lectura es fessin només a les andanes o parades del transport públic, probablement els índex sortirien esbiaixats a l’alça. En bus, metros i trens, hi trobes molta gent llegint. No diré pas tothom, ni de lluny. N’hi ha que escolten música, o la ràdio, amb aïllats del so natural de l’entorn. N’hi ha que remenen el telèfon mòbil de manera més o menys compulsiva, esprement qualsevol de les aplicacions lúdiques o comunicatives que porten incorporats uns aparells que, de tant en tant, un s’adona que fins i tot serveixen per fer telefonades. N’hi ha que baden. Badar al transport públic és un exercici de relaxació molt recomanable especialment si no portes cap objecte de valor a l’abast dels carteristes. N’hi ha, també, que observen de manera encuriosida o directament tafanera. A mi em passa, ho confesso. En els trajectes en bus o en metro m’agrada fixar-me en la gent. Tinc algunes manies, com la de comptar diaris. Deformació professional, suposo. Tinc una altra dèria, directament relacionada amb l’anterior: fixar-me en la gent que llegeix llibres. Què llegeixen i en quin idioma, miro de llucar, no pas amb voluntat científica sinó de sociolingüista recreatiu. Darrerament he incorporat una altra variable. El format dels llibres. Poc a poc, de manera gairebé imperceptible i progressiva m’he adonat que el nombre de llibres electrònics gairebé empata amb els de paper. Probablement no és res generalitzat i només passa als vagons de metro, o en algunes línies de tren i bus. Les xifres de negoci així ho corroboren. Però m’atreviria a dir que és una tendència clara cap a la pròxima estació. (Article publicat el 13 de febrer de 2012)