Escrits amb els dits

Portada del llibre

Si us dic que he llegit la novel·la d’un autor que es diu Jonas Jonasson on s’hi relata una fuga, un robatori, un grapat d’assassinats, una persecució sobre rodes, i us afegeixo que el llibre acredita una bona colla de traduccions i que acumula unes vendes superiors als dos milions d’exemplars arreu del planeta, em direu, té, aquest ja ens surt amb un altre autor de narrativa sueca de lladres i serenos que vol imitar o competir amb el supervendes Stieg Larsson, el mestre Henning Mankell, les destacades deixebles Camilla Läckberg, Mari Jungstedt i tota la patuleia de firmes de la prolífica novel·lística negra escandinava. Doncs no.
El senyor Jonas Jonasson ha escrit una història que es podria considerar fins a cert punt policíaca, perquè efectivament hi surten l’esforçat i incomprès inspector de torn i els superiors ximples de tot manual del bon escriptor de gènere. Ara bé, de negre, negre, més que res en té l’humor, posats a atorgar-li aquest color. Ai, m’oblidava del títol. El títol ja diu molt: L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra. La història, que en català edita La Campana, transcorre durant més de 400 pàgines que arrenquen l’any 2005 quan un estadant de residència d’avis fuig finestra enllà hores abans que li portin el pastís de celebració del centenari. La cosa sembla inversemblant, efectivament. Això no és res comparat amb la rastellera de peripècies que viurà el bon senyor (i, sobretot, les que sabrem que ha viscut durant la seva dilatada existència) en un delirant, hilarant i trepidant relat que ens porta per les carreteres i boscos suecs però també pels principals escenaris mundials del segle XX, on el protagonista, de nom Allan Karlson, apareix de manera sempre circumstancial per acabar resultant decisiu en fets que van acabar modificant el previsible curs de la Història.
Podeu pensar que aquest senyor va inventar la bomba atòmica i us diré que sí; podeu creure que va conèixer Truman i Stalin i Mao, i us diré que també; podeu afirmar, escèptics, sí home, i ara ens diràs que va alertar el president De Gaulle que tenia un infiltrat dels serveis secrets soviètics a l’Elisi. Doncs us donaré novament una resposta afirmativa. Podeu dir, finalment, que tot això que s’explica al llibre és mentida i us respondré i tant, només faltaria que fos veritat, però també hi afegiré que la capacitat d’inventar escenes i recrear passatges històrics que mostra Jonasson és tan espectacular que tant li fa que l’argument no sigui gens creïble, perquè cal admetre que costa d’empassar que un avi centenari tresqui durant setmanes per Suècia amb una colla d’eixelebrats i una elefanta (sí, també hi surt una elefanta, evadida d’un circ), que liquidi un parell de delinqüents de tercera o acabi descobrint els plaers del sexe a la seva provecta edat. O sigui, que sota l’embolcall d’una novel·la negra us en trobareu una altra d’aventures, un fals document històric, una paròdia del gènere policíac i una colla de personatges amb una amoralitat jocosa que no els fa malvats sinó esperpèntics, que no els fa creïbles però que fa venir ganes de conèixer-los. Delirant, tot plegat? Delirant és poc. (Publicat a Presència el 12 de febrer de 2012)

El dramaturg Arthur Miller, en un llibret recomanable titulat La política i l’art d’actuar (editat en català per La Campana) va escriure que “els éssers humans, com va dir el poeta, no podem suportar gaire realitat, i l’art de la política n’és la millor prova.” L’art de la política i l’art de la ficció, per tant, són disciplines germanes. Qui sap si la rivalitat gremial, doncs, ha tingut a veure amb la polèmica dels Gaudí i el segon acte improvisat (si és que la gala tenia guió, cosa dubtosa) de l’esbroncada del conseller Ferran Mascarell a Joel Joan, president de l’Acadèmia del Cinema. El dirigent, com bé sabeu, va renyar l’artista arran dels atacs llançats contra els polítics. Una altra tempesta en el vas d’aigua català. N’hi ha que, des de la bardissa, aprofiten el rebombori per desacreditar els premis, que són una iniciativa molt lloable. No oblidem que, amb molt menys pressupost, els Gaudí han assolit unes posades en escena tan suades com les de les millors èpoques de Billy Crystal als Oscar. Això té un mèrit remarcable, indiscutible. Potser, però, caldria revisar l’axioma segons el qual una cerimònia només pot resultar entretinguda si fa gràcia. No seria pas possible, senyors guionistes, dignificar aquests actes amb una mica de solemnitat? Ser seriós no vol dir ser avorrit. Només cal evitar les paraules buides.
La cerimònia dels Gaudí va fer riure, però no va fer gràcia, si més no a Mascarell. Pell fina? Repassant la Història trobarem que, generalment, els polítics són molt millors fent teatre que no pas els actors fent política. Només per això els gestors de la cosa pública mereixen una mica més de respecte per part dels seus germans de professió. (Article publicat a El Punt Avui el 10 de febrer de 2012)

Un partit que aposta per subordinar-se a un altre té l’avantatge que mai acaba de perdre totalment i, en canvi, pot penjar-se la medalla de totes les victòries. Atribueixes derrotes als altres, com va passar el 20-N amb la patacada del PSC deguda, només faltaria, a la mala fama de ZP. Pots enfilar-te, també, al cavall guanyador, com han fet els socialistes de Catalunya un cop proclamat el senyor Pérez. Al cap i a la fi, sigui quin sigui el cavall guanyador al PSOE, amb els genets catalans sempre mana el cavall.
El lideratge del senyor Pérez al PSOE no serà pas necessàriament dolent per al PSC, ni pitjor per a Catalunya. Queda per demostrar que el senyor Pérez sigui més espanyolista que la senyora Chacón. Tanmateix, tribulacions i desventures de la senyora Chacón a banda, el PSC manté intacta l’aposta per ser la sucursal del PSOE per aquests verals. I, vist des de la seva perspectiva, no és cap mala estratègia. Abandonant les coordenades de la centralitat catalanista, continuen sent la segona força més votada al nostre país. Al PSOE això ho saben, i tenen clar que no cal la sigla del PSC per assegurar la presència electoral actual a Catalunya. Per tant, del carrer Nicaragua estant, poques bromes amb el senyor Pérez. Muts i a la gàbia per continuar aspirant a tot. Tenint clar que tot és, en definitiva, ajudar el senyor Pérez, o a qui el senyor Pérez determini, a reocupar La Moncloa. Aquest és el legítim paper del PSC a casa nostra. I si algun militant no ho veu així, no és pas que el partit estigui equivocat: és ell que hauria de començar a veure que s’ha equivocat de partit. (Publicat a El Punt Avui, el 6 de febrer de 2012)

La setmana passada us vaig parlar de porcs. Aquesta, de gallines. Resulta que no fa gaires dies la Comissió Europea, venerable institució del nostre civilitzat Vell Continent, va trametre un requeriment pel qual insta Bèlgica, Bulgària, Grècia, l’Estat espanyol i el francès, Itàlia, Xipre, Letònia, Hongria, els Països Baixos, Polònia, Portugal i Romania a adoptar mesures per corregir les deficiències en l’aplicació de la legislació comunitària sobre el benestar dels animals. En concret, el document exhorta els membres rebels (i quan escric ‘membre’ em refereixo a un país) a complir l’obligació que les ponedores tinguin gàbies ben condicionades.
La directiva que regula l’assumpte data del 1999 i es veu que la majoria de països se la passen per la cresta. Entro a llegir les especificacions i descobreixo que els animalons, a dreta llei, haurien d’estar-se en uns recintes condicionats d’un mínim de 750 centímetres quadrats, perquè puguin fer niu, pondre, gratar, tenir una gibrelleta i fins i tot un dispositiu per llimar-se les ungles. Això de la llima d’ungles gallinàcia us juro que no m’ho invento.
El benestar dels animals és una cosa que sempre m’ha entendrit. Hi ha gent que pensa que és la mare dels ous de la civilització. Personalment, trobo que el grau de maltractament en general demostra la qualitat de civilització d’un col·lectiu humà. Però no negaré pas que atorgar als animals garanties de protecció que, sovint, estan per damunt de les que tenen les persones, denota un grau d’infantilització galopant i de necessitat d’ajuda psiquiàtrica col·lectiva urgent. Hi ha massa gent en aquest món que es va intoxicar de petit veient Bambi, la Abeja Maya o Banner y Flappy, i tots els exemples de sèries o històries d’animació que atorguen facultats humanes i característiques antropomòrfiques, que no tenen, a bèsties de diferent tipus o consideració.
Particularment, si una gallina pot estar còmodament aclofada mentre pon a cor què vols els ous per dotzenes, per mi com si per postres li posen un negre per fer-li vent, i qui diu negre diu blanc o pèl-roig, només utilitzava la frase feta, cap altra intenció discriminatòria o denigrant.
Ara bé, si fem un volt per aquests estats tan poc seriosos en matèria gallinàcia, comprovarem que a Bulgària, Bèlgica, Grècia, Polònia i a la nostra pròpia ciutat, hi ha éssers bípedes de l’espècie Homo sapiens sapiens que disposen de moltes menys comoditats que les que la Comissió Europea pretén per a les lloques continentals. Ara em direu que sóc un sofista i un exagerat, i no us diré pas que no estiri una mica l’argumentació cap a la frontera de la demagògia, però cada cop que veig o llegeixo o sento a parlar de normatives d’aquest estil, mentre cada dia en tornar a casa contemplo un grapat de congèneres dormint sota un plec de cartrons, se’m regira l’estómac. Quan promulgarà, la benvolguda Comissió Europea, una directiva que estableixi l’obligatorietat que tots els éssers humans, amb ous o sense, tinguin dret a un espai en condicions per estar-s’hi i fer vida? I que consti que la llima d’ungles no caldria i se la podrien continuar quedant les gallines. (Publicat a Presència el 5 de febrer de 2012)

Un artista reivindicant subvencions ve a ser com un ocell reclamant una gàbia. Segurament hi ha arguments de democratització de l’accés a la cultura que fan necessari el subsidi cultural. Tanmateix, per principi els creadors haurien d’exigir no pas almoina sinó llibertat i defugir dogals respecte dels poders. Treballar sense servituds, naturalment, comporta el risc de passar estretors, que és el risc, per cert, que correm tots els mortals. Trobaríem un grapat de figures universalment reconegudes que van passar gana, i altres que si van viure ben peixats va ser gràcies a la protecció privada, aristocràtica, religiosa o burgesa, per més basques que provoqui a uns quants rebels d’opereta.
Sigui com sigui, els moments actuals són molt durs per a les arts, la cultura i l’espectacle, que no només alimenta creadors sinó que genera molts llocs de treball, infraestructures i equipaments. Per tant, si se subvencionen àmbits com les línies aèries, el turisme o els diaris, també les companyies de teatre, grups musicals o de dansa del ventre tenen dret a treure’l de pena gràcies a l’ajuda pública. En aquest context, és un gran encert l’invent de la finestreta única que ha posat en marxa el senyor Mascarell. Perquè l’alegria amb què durant molts anys s’han repartit recursos al primer que feia un saltiró o redactava un sonet amb certa gràcia caldria reconduir-la aplicant criteris de qualitat, quantitat i selecció. I el primer pas és racionalitzar la manera de distribuir l’ajuda. El segon seria fent tornar els diners als que no garanteixin un mínim resultat, de públic o de reconeixement, però això ja és un altre acte d’aquesta llarga funció. (Publicat a El Punt Avui el 3 de febrer de 2012)

No he baixat mai il·legalment res d’internet que estigui protegit per drets d’autor. No negaré pas que algun col·lega m’ha fet algun cop a mans en un llapis de memòria capítols d’aquesta o aquella altra sèrie, o d’alguna pel·lícula que em va passar de llarg quan l’exhibien al cinema. Descàrregues que en bona part encara no he vist perquè no sé d’on treu el temps la gent per mirar tants continguts audiovisuals o, dit d’altra manera, no sé quines activitats treu la gent del seu temps per poder-se asseure tanta estona davant la tele o l’ordinador. Així doncs, maculat simplement com a receptador de continguts, admeto que fins fa una setmana tenia una noció força imprecisa del que és el portal Megaupload i d’altres de similars (amb denominacions tan peculiars com elosohormiguero.com, seriesyonkis.com o seriespepito.com), destinats a la descàrrega gratuïta de fitxers o la connexió amb enllaços la majoria dels quals protegits per una figura tan controvertida com la propietat intel·lectual, que, curiosament, considera tan intel·lectual la filmografia de Kiarostami com les evolucions de l’eina de l’actor porno Nacho Vidal. Ja està bé que tothom pagui, almenys un cop, un preu raonable per veure un film. És just i necessari que pirates i bandits cibernètics siguin castigats. Però que consti que la indústria de l’entreteniment que ara es queixa té bona part de la culpa d’haver-nos dut fins aquí. Perquè sense el cinema de Hollywood no ens hauríem acostumat pas a considerar pirates i saltamarges com els simpàtics de la pel·lícula. Ahir, Douglas Fairbanks, Erroll Flynn, Johnny Deep. Avui, el gros Kim Dotcom. (Publicat a El Punt Avui el 29 de gener de 2012)

El pitjor d’un polític no és pas la ideologia més o menys discutible que pugui tenir sinó el grau de dogmatisme o de prejudici amb què aplica les seves idees quan en té oportunitat, és a dir, quan exerceix el poder. És el cas del ministres de Justícia dels espanyols (i dels catalans, per la part que ens toca, que generalment ens toca el rebre), que fa uns dies va presentar una bateria de mesures algunes de les quals estan destinades a incidir en aspectes que van més enllà de la llei per entrar de ple en el terreny de la moral. Em refereixo al cas de l’avortament i al de la cadena perpètua o com eufemísticament es vulgui anomenar la presó de per vida.
Són casos que, en primer lloc, responen més a apriorismes conceptuals que a criteris objectivables. Perquè els estudis especialitzats disponibles indiquen que ni la presó perpètua fa disminuir els delictes (i per contra encareix el sistema penitenciari), ni l’avortament a edats més tendres ha fet incrementar el nombre d’avortaments. És més, els països on hi ha més avortaments són els que tenen legislacions més restrictives.
Les mesures que pensa aplicar el senyor ministre Gallardón, per tant, no són pas només conservadores sinó equivocades, i semblen més aviat destinades, en un cas, a satisfer l’ala dura del seu partit i de la seva confessió religiosa; i, en l’altre, a apaivagar les baixes passions dels sectors de població que sintonitzen més el Sálvame de Luxe que no pas al programa electoral dels populars. Si aquest és el personatge del PP que tothom presentava com el moderat i liberal de la colla, ja ens podem anar calçant. (Publicat a El Punt Avui el 31 de desembre de 2012)

En Quelo Llepacames era el porc del pare. Bé, escrit així sembla que falti al respecte al meu progenitor. Ans al contrari. Volia dir que aquest era el nom d’un dels garrins que va tenir la família quan el meu pare era petit. Era la dècada dels quaranta i l’animaló vivia, com un membre més de la colla, en una petita cort habilitada al soterrani de la casa, no pas una casa de pagès sinó al centre d’Anglès, una vila més aviat fabril de la comarca de la Selva lligada a la indústria tèxtil de la conca del riu Ter. El garrí es va fer gran a mesura que el marrec de la casa l’anava alimentant, fins que va acabar convertit en pernils, botifarres i la infinitud de menges que s’extreuen d’aquest animal del qual, com diu l’adagi, tot s’aprofita. Suposo que després en van venir alguns més, però el pare sempre ha recordat aquell que, d’infant, li llepava les canyelles quan li duia l’engreix. Tenir un porc a casa, en aquella època, era un gran què. En una economia de subsistència, els animals eren mascotes que acabaven als fogons després d’una mort violenta, sense que ningú en fes escarafalls. La roda de l’existència, la cadena alimentària. La mort en el cicle de la vida.
Han passat molts anys, d’aquesta història quotidiana familiar. Avui dia, tret d’alguna sèrie de televisió amb una truja exòtica que va tenir èxit fa unes temporades, no és pas freqüent veure exemplars del sector porcí a casa si exceptuem els marits una mica deixats pel que fa a la higiene.
El porc és, especialment en àrees urbanes, carn penjada d’un ganxo en un establiment de venda al públic. I el seu decés ve acompanyat per un milió de certificats. Per això hi ha hàbits que s’han fossilitzat. Ara són tradicions. Alguns, espectacles.
Fa uns dies rebo una invitació per assistir a la matança del porc d’un poble del Gironès. Una iniciativa comercial i folklòrica que demostra l’habilitat d’alguns empresaris i ajuntaments a l’hora d’atraure visites de cap de setmana deleroses d’exotisme low cost. Sí, senyor. En la invitació, tanmateix, m’avisen: «Els visitants podran veure en directe el procés d’esquarterament de l’animal i la posterior elaboració de carns i embotits. Donant compliment a l’actual Llei de Protecció dels Animals de Catalunya, el porc NO es matarà en públic.»
Quin país. Sense tenir en compte que l’activitat, doncs, no hauria d’anomenar-se ‘matança del porc’ sinó ‘esquarterament del porc’, quedo meravellat de l’abast que ha assolit l’estultícia humana. Per més que se’ns oculti, el pernil de gla o els peus de porc són conseqüència de matar una bèstia, mentre no hi hagi ningú que els faci brotar d’un presseguer o sorgir de la terra com una mata d’escarola. Veure matar un porc no és pas un acte de sadisme, o una diversió gratuïta com torejar, sinó una forma d’entendre com va el món. De petit, vaig assistir a unes quantes matances, en el meu cas amb la branca familiar empordanesa. Encara em retruny al cap el xiscle de l’animal portat a degollar. Però hi ha rituals que no et fan pas més salvatge, sinó més conscient. No pas per veure morir un porc t’entren ganes de degollar ningú, exceptuant, en tot cas, algun legislador. (Publicat a El Punt Avui el 29 de gener de 2012)

Dels anglesos i els escocesos ho envejo gairebé tot menys el clima, el menjar, els horaris dels àpats i la manera de vestir. Ara em direu: si d’algun país no es pot envejar ni clima ni menjar és que no és envejable. Doncs Anglaterra i Escòcia, si més no en l’apartat d’intangibles com ara els valors o el tarannà, són exemplars. Mireu la flegma i l’esportivitat amb què es prenen l’afer escocès. Pot capgirar l’economia i la política i, tanmateix, tot fa pensar que hi haurà referèndum sense que ningú prengui mal ni es diguin el nom del porc.
D’acord, a les illes britàniques hi ha exemples de salvatgisme execrable. El cas d’Irlanda del Nord és clar, per totes dues bandes. Però potser la història no només dóna lliçons sinó que els intel·ligents les aprenen. Ep, tampoc no cal que anem amb el lliri a la mà: Londres posarà tants pals a les rodes com pugui i hi farà anar els serveis secrets amb llicència per boicotejar. Però tot plegat passarà sense aquella sentor madrilenya de fregit i bafarada de carajillo, sinó amb el to dels elegantíssims films d’intriga protagonitzats per Michael Caine i Sean Connery, el qual, per cert, tot i ser independentista escocès podrà seguir al servei de sa graciosa Majestat, ja que el senyor Alex Salmond s’ha compromès hàbilment a mantenir la monarquia. Quina anguila, en Salmond! No digueu que no us fa enveja, vist des d’uns verals on els reis fa temps que no regnen a Catalunya sinó contra Catalunya i on, si haguéssim de fer una pel·lícula sobre el nostre cas, en comptes de Michael Caine i Sean Connery hauríem de recórrer a Imanol Arias i Joel Joan. I això perquè Pepe Isbert i Joan Capri ja fa anys que crien malves. (Publicat a El Punt Avui el 28 de gener de 2011)

Si hagués de triar els indrets més deliciosos del país, la localitat de Siurana, al Priorat, hi seria segur. No fa gaires mesos vaig passar-hi uns dies, en un hotelet d’aquells que en diuen amb encant d’un no menys encisador indret format per les ruïnes d’un castell musulmà, una església romànica d’imponent austeritat, un grapat de cases abocades a uns espadats vertiginosos i un cementiri recollit on, per cert, reposa eternament un dels grans homes de lletres que ha donat aquest país, l’oblidat Joan Sales (1912-1983), autor de la memorable Incerta glòria. A l’establiment, a banda d’una pau i una tranquil·litat sepulcrals i unes vistes d’impressió sobre la serra del Montsant, l’hoste gaudeix l’atenció diligent de l’Andreu i la Maria, exemple d’emprenedors com els que necessita Catalunya. Per intentar tirar endavant un negoci en aquell paratge recòndit cal molta estima a la terra i encara més il·lusió i amor al treball i a la feina ben feta. I l’Andreu i la Maria no només hi posen el coll sinó que els sobra temps i coratge per encapçalar una campanya d’objecció fiscal que aquesta setmana han presentat a Barcelona. La iniciativa, batejada com Diem prou, consisteix a dipositar a la Generalitat els impostos que haurien de pagar a l’Estat. Aquesta intrèpida parella d’hostalers estic segur que coneix l’obra de l’il·lustre difunt que descansa al cementiri siuranenc. Perquè la seva actitud és digna d’una de les frases cèlebres de Sales: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.” L’Andreu i la Maria han optar per fer-li cas. (Publicat a El Punt Avui el 27 de gener de 2012)