Escrits amb els dits

Aquests dies han coincidit a les planes d’actualitat del diari unes quantes notícies relacionades amb el català. Estranyament, cap no fa referència ni a la mania persecutòria hispànica que fa temps que pateix el nostre idioma, ni a l’aquí caic i allà m’aixeco derivat de la combinació de l’heterogeneïtat lingüística i la falta d’un estat com cal.
Són notícies positives.
Al gra: en el lapse d’un parell de setmanes hem llegit que una pel·lícula en català, ‘Pa negre’, anava fent camí cap als Oscar. Un altre film en català, ‘Eva’ ha rebut una pluja de nominacions als premis nacionals de cinema, els Gaudí, i també en els del país veí, els Goya. No pas tot és cinema. Pep Guardiola, el millor entrenador del món va parlar en català davant de tot el món amb total naturalitat per agrair el guardó rebut i només van protestar els de sempre, els de l’encarcarada llengua única. N’hi ha més, i aquest cas no ve del món de l’espectacle ni l’esport. No fa gaire vam llegir que, tot i la davallada del consum, la cadena de supermercats Bonpreu ha tancat el 2011 amb un increment de vendes de gairebé el 9 per cent. Bonpreu, a més del nom, té en català tot l’etiquetatge dels productes i l’atenció al client. L’últim cas, la porta oberta perquè el nostre idioma entri al Parlament europeu, encara que, de moment, sigui per la porta del darrere i no la de l’oficialitat.
Un grapat d’exemples concentrats en només uns dies d’una llengua tan útil i dinàmica com qualsevol altra. No ho espatllem ara parlant en castellà a la persona que us demanarà què voleu prendre quan alceu el cap al bar havent llegit aquest article. (Article publicat a El Punt Avui el 23 de gener de 2012)

Les llengües, amb el temps, evolucionen i canvien. Ho fan totes, més o menys lentament i, sense excepció, més o menys dilatadament cap a l’extinció. De totes maneres, tampoc cal precipitar els esdeveniments i anar a parar al final de la història només de començar aquest article. Mentre duren, les parles van perdent pel camí alguns elements alhora que en guanyen o n’incorporen d’altres. Això, les que tenen més bona salut i poden anar trampejant totes les peripècies que comporta formar part del cervell d’una colla d’éssers vius que, per exemple, altres éssers vius poden exterminar o restringir-los o prohibir-los parlar com parlen i què parlen.
Les llengües febles sol passar que no guanyen gaire res més que disgustos alhora que van perdent trets característics i genuïns, alguns dels quals fan aquests idiomes únics o especialment singulars pel fet de tenir alguna cosa que no comparteixen amb cap més o en tot cas, com a màxim, amb una família reduïda. Els idiomes canvien perquè els parlants van passant i els parlants no són pas només uns executors de paraules sinó que tenen capacitat d’intervenir en la gènesi i la modificació d’allò que diuen. De fet són els productors de la llengua. Ho fan col·lectivament i ho fan individualment. Ho fem col·lectivament i ho fem individualment, amb més o menys capacitat d’incidència, en el cas individual, sobre la totalitat. Ho fem tots no pas només per pròpia voluntat sinó també (gosaria dir sobretot) induïts, impel·lits o obligats per les circumstàncies del món que ens envolta.
Aquesta llarguíssima dissertació que us ha portat fins aquí si heu tingut la paciència d’arribar-hi té com a únic objectiu reivindicar la utilització de la contracció ‘can’ (i ‘ca na’, si hem de ser políticament correctes) en el nostre parlar habitual. Ep, ‘can’ o ‘cal’. No dic pas que sigui un mot en desús. Però tinc la impressió que ha quedat restringit a unes determinades zones del país i especialment destinat a batejar restaurants de comarques o pretesament populars. A banda d’això, cada vegada hi ha menys gent que digui vaig a can tal, a can pasqual i sentim més, i mireu que costa de pronunciar, vinc de casa de la dallonses o de casa de no sé qui. I posats a desusar, encara hi ha menys compatriotes que es refereixin a comerços o professionals diversos amb el can. Cada cop som menys que anem a cal carnisser o venim de cal dentista i més els que van al carnisser, o a la carnisseria, o vénen del dentista.
Cal reivindicar el ‘can’ (un altre dia parlarem del ‘cal’, terroríficament bandejat pel hi ha que). Per revifar-ne l’ús no només cal recuperar els que havíeu utilitzat antany sinó que cal posar la cosa al dia. Ara potser us en riureu, però jo ja fa temps que vaig a can Google quan navego per internet, o a can Twitter i a can Facebook quan entro a les xarxes socials. I si parlo de partits polítics no em fa res referir-me als de can CiU o als de can PSC. El ‘can’ no pot perdre pistonada. Tot i que ara que hi penso, tenim un trumfo molt bo: can Barça. Ja veieu. És tan més que un club, que fins i tot els hem d’agrair la preservació dels mots. (Publicat a Presència el 22 de gener del 2012)

Les llengües, a primera vista (o, més ben dit, a primera oïda) poden semblar únicament maneres diferents d’expressar les mateixes idees. Només cal dominar-ne un parell amb una mica de desimboltura per veure que això no és pas ben bé cert. Els idiomes no són pas només formes de dir coses sinó que reflecteixen maneres de pensar-les. Verbalitzen una concepció de la vida i sistematitzen maneres d’expressar la visió del món. Això és fonamental a l’hora de definir una comunitat humana, digueu-ne nació, digueu-ne país, digueu-ne, simplement, comunitat lingüística.
Posaré un exemple pràctic. No sé si heu jugat mai en una d’aquelles maquinetes que hi ha en alguns bars, que fan pampallugues i sorollets engrescadors per tal que hi llanceu una moneda amb l’esperança que us en retorni un grapat. Jo no hi he jugat mai i espero que vosaltres tampoc, però segur que a tots ens ha vingut al cap el giny. Els anglesos en diuen, asèpticament, slot machine: màquina amb ranura. Els catalans ens referim a l’aparell com escurabutxaques. El mot és d’una precisió mil·limètrica. Els espanyols l’andròmina la coneixen com tragaperras, una manera, val a dir, un punt jocosa de veure la jugada. Aquests mots no són pas innocus, reflecteixen una manera de ser i de fer col·lectiva i, de retruc, expliquen hàbits en la gestió dels diners. No tinc pas res contra els espanyols i el seu idioma, però m’angunia una mica pagar els meus impostos a un país que de llençar el diners en diu “tragar perras”. Deu ser que, en aquest cas, no tenen la sensació de tenir la butxaca escurada. Perquè, és clar, les butxaques escurades són les nostres. (Publicat a El Punt Avui el 20 de gener de 2012)

A la facultat, fa anys, em van explicar la diferenciar entre dos termes, la potestas i l’auctoritas. Són conceptes que ens va llegar el món romà, del qual prové en bona part la nostra concepció de les coses relacionades amb la llei i l’odre. La potestas és el mandat que confereix un càrrec, amb la força derivada. L’auctoritas, en canvi, te l’has de guanyar a base de ser respectat. Amb el transcurs dels temps els perfils d’ambdós mots s’han anat difuminant. No és estrany sentir a parlar, per exemple, de l’autoritat competent quan ens referim, de fet, al poder establert. Encara conservem reminiscències dels mots originaris quan diem que determinada persona és una autoritat en una matèria. L’autoritat com a respecte derivat de la competència en una feina o activitat.

Tot plegat pot semblar una discussió semàntica recreativa però no ho és. Perquè en una societat democràtica tan important és tenir la potestas com l’auctoritas, especialment a l’hora de fet tasques sensibles. Metges, mestres. Policies: hem assistit perplexos a l’esperpent d’un grapat d’agents que han decidit que la manera de defensar els seus drets és trepitjar un valor tan bàsic dels ciutadans que protegeixen com la llengua. Alguns comencen reclamant drets i a aquest pas acbaran exigint uniformes verds i tricornis.

No es pot pas generalitzar. No són pas tots, ni de bon tros, els agents dels mossos que surten a protestar sense portar posat el cervell reglamentari. Conec mossos d’esquadra defensors militants del català. Però l’actuació dels seus representants sindicals ha deixat molt tocada la respectabilitat del cos, i alguns agents es queixen amargament que la gent els mira amb desdeny des de fa uns dies, especialment en les zones del país menys metropolitanes. Hi ha coses que no s’arreglen d’un dia per altre ni rectificant. Els Mossos continuen tenint tot el poder, però, per a molts, aquests dies han perdut autoritat. Com a màxim ens podran fer creure, però costarà una mica més que els tornem a tenir respecte.

La naturalesa humana té una temença tan insuperable a la mort que quan algú passa davant de nosaltres cap a la tomba, per més menyspreable que sigui la seva persona i més lamentables les accions comeses en vida, tendim a acomiadar-lo amb una certa condescendència solidària. En el fons, pensem, de res serveix a ningú ser un criminal perquè al final l’existència li acaba passant la mateixa factura que a la resta de socis d’aquest club que anomenem persones. Som essencialment bons? No. Més aviat experimentem, davant la parca, una barreja de pànic i covardia. Tots hem parlat bé d’algun conegut del qual en vida dèiem el nom del porc. Tots hem callat algun cop, amb una bona mossegada a la llengua, per no malparlar d’un difunt o una difunta que s’ho hauria merescut si ens haguéssim d’atenir al seu full de serveis.
Ha mort Fraga, fundador de la dreta moderna espanyola. Qui va collar el conservadorisme a la democràcia quan el conservadorisme espanyol no era precisament demòcrata. Abans, però, Don Manuel va ser ministre d’una dictadura i no pas un simple comptable o corifeu del dictador. L’home fort, l’amo del carrer, la mà dura d’un règim que va començar i va finir amb sang a les mans, més al principi que al final, certament, però amb el garrot de l’opressió impenitent. En qualsevol estat del món mínimament decent, aquest senyor s’hauria assegut al banc dels acusats. A Espanya és un pare de la pàtria. Això explica moltes coses de l’Estat que ens empresona. Fraga no ha mort. L’esperit de Transició que encarnava continua viu i no pas sota una làpida del Valle de los Caídos. (Publicat a El Punt Avui el 16 de gener de 2012)

El reportatge que obre la revista d’aquesta setmana és esfereïdor i alhora un imprescindible document sobre la professió de mercenari bèl·lic, tristament una de les que mouen més diners i sang al planeta. La feina de mercenari és pràcticament tan antiga com la guerra mateixa. Probablement, el segon ofici més vell del món, si hem de donar per bona la creença sobre el que diuen que és el primer. Durant milers d’anys els conflictes armats s’han anat resolent a còpia de pagar gent per tal que anés a matar i/o morir per una quantitat de diners, menjar, o beneficis de diferents tipus en espècies o terres. També és cert que els poders fàctics de tots els temps han aconseguit anar persuadint part de la seva població, generalment masculina i jove, de dirigir-se a una o altra escabetxada en defensa de conceptes tan abstractes com els ideals, la pàtria, Déu, l’amor al rei, al cabdill o al dictador de torn. Les diferències de potencial bèl·lic, però, sempre han estat marcades per la capacitat de pagar i legalitzar professionals del crim, seguidors d’un ideal tan incorruptible i alhora corruptor com és el diner.
La paraula mercenari ens evoca la imatge d’un individu indesitjable sàdic, menyspreable i violent. Tanmateix, alguns d’aquests abominables personatges han passat als annals amb lletres grosses i lluents. El senyor Roger de Flor, sense anar més lluny, va ser un salvatge amb totes les de la llei (o, millor dit, per sobre de totes les lleis) inspirador d’una de les millors novel·les de la història, havent liderat una colla de feres que sembraven el terror en nom de la corona catalana. Un rastre de mort i truculència que no impedeix pas que si entreu a can Google i us dediqueu a posar el nom d’aquesta tropa, la consulta us retorni un bon nombre de ciutats i viles on tenen carrers i places dedicats als almogàvers. Us imagineu viure al passeig dels GAL o l’avinguda d’Al-Qaida? Vindria ser el mateix, però amb cota de malla.
No cal que passem vergonya per aquesta taca en el nostre expedient. O no cal que en passem més que la resta de països, nacions, i reialmes de tots els temps. Però fem-nos-ho mirar, tots plegats. Començant per acceptar que si avui hi ha mercenaris és perquè aquests personatges formen part d’una llarga tradició no només circumscrita a la violència armada. De persones sense ideals atretes exclusivament per l’ànsia de fortuna en coneixem a tots els sectors. Futbolistes, metges, advocats. Periodistes. Vivim en un món, i això no ve pas d’ara, en què poca gent té un nivell de compromís amb projectes més enllà del benefici crematístic que en poden obtenir.
Molts ho deveu trobar absolutament normal. Una cosa és ser bona persona i l’altra, ximple, em direu. Amb pensaments com aquest en els assumptes més senzills és com donem cobertura ètica als crims més sanguinaris fets per encàrrec. Només canvia el grau de violència. No pas l’ètica. No voldria resultar excessivament moralista, però les desgràcies d’aquest món no passen perquè si, perquè hi hagi gent molt dolenta en un món bo. Tot hi ajuda. Tots hi ajudem. (Publicat a Presència el 15 de gener de 2012)

Ara corro el risc de quedar fatal amb l’audiència més de la ceba, perquè ser independentista i mostrar-se comprensiu amb el suport de CiU al PP en la votació de les primeres retallades del govern Rajoy resulta, pel cap baix, controvertit. Malgrat tot, penso que el gest es pot entendre. Es pot entendre perquè la situació econòmica és prou dramàtica. Una altra cosa és que en tot el paquet hi hagi mesures més o menys discutibles i més que menys qüestionables des d’un punt de vista social. Però, és clar, per aquesta banda no es pot pas acusar CiU de renunciar als seus principis ideològics generals.
Hi ha la qüestió nacional, també. El grup de Duran ha votat amb el principal botxí de Catalunya. Cert. Però fins i tot això es podria arribar a entomar. Perquè CiU actua sabent que, sense els seus vots, les mesures haurien estat aprovades igualment pel corró popular. No és un suport, doncs, sinó un gest. Per demostrar que sense força també es pot tenir seny. A partir d’aquí comença la possibilitat d’espatllar-ho. Un gest polític és una acció que es fa no només sense obligació de fer-la, sinó també sense necessitat d’haver-la de fer. Cas pràctic: ara ve l’aprovació del pressupost català. Si s’acaba pactant amb el PP semblarà que CiU, a Madrid, no hagi executat cap gest sinó una transacció. En posició, per cert, d’inferioritat. Això deixaria el llautó convergent al descobert. I, francament, no sé què hi guanya Catalunya evidenciant que té un govern captiu i desarmat. Costaria d’entendre com es pot pidolar un peix per al cove en un moment en què no només ens racionen el peix sinó que, fins i tot, ens volen prendre el cove. (Publicat a El Punt Avui el 13 de gener de 2012)

A nosaltres tot ens ve de nou perquè tenim una durada més aviat anecdòtica sobre la capa de la terra. Però si podem mirar-nos el món amb una mica de perspectiva, gratant una mica en el passat, constatem que els problemes bàsics que ens amoïnen avui són una simple recurrència. Això de l’evolució cíclica i el moviment pendular fa enervar més d’una escola d’historiadors, però certes evidències són irrebatibles.
Un exemple: el senyor Mark Twain, glòria de les lletres nord-americanes i personatge murri i irònic com n’hi ha hagut pocs, és l’autor d’una de les màximes financeres més poc ortodoxes però alhora més precises sobre teoria financera. Tots la sabeu: “Un banquer és aquella persona que quan fa sol et deixa un paraigua i quan plou et demana que l’hi tornis.” Repassant fraseologia només he trobat una altra autoritat en matèria d’aforismes que se situa a l’altura del pare de Tom Sawyer. Em refereixo a G.K. Chesterton, campió de l’agudesa analítica. Aquí ve la seva visió de la jugada: “Hem passat d’una classe mitjana que posava els seus diners en mans d’un home de negocis talòs i prudent per tal que els administrés, a una altra que confia els seus estalvis a un home de negocis llançat i expert per tal que els multipliqui. Allò que aquesta classe social no sempre s’ha preguntat és per a qui o de qui aconseguia diners aquest home.” Dues reflexions fetes a cavall del segle XIX i el XX que són perfectament assumibles en aquest XXI on cavalquem desbocats. Podria haver rumiat alguna frase pròpia, però de vegades, per ser efectiu n’hi ha prou de repetir allò que algú ha dit millor que un mateix. (Publicat a El Punt Avui el 9 de gener de 2012)

Amb el pas del temps, l’evolució tecnològica ha possibilitat que moltes feines que la humanitat estava avesada a desenvolupar de manera manual, tasques que tenien assignat un nom i fins i tot corresponien a un ofici, hagin quedat substituïdes per automatismes, sistemes mecanitzats i maquinàries diverses que no només fan més senzilla la feina, això seria l’efecte positiu, sinó que també permeten prescindir de la persona o col·lectiu que les realitzava, la qual cosa no és necessàriament bona excepte en aquells casos en què s’estalvia la realització de tasques perilloses. On hi havia el porter, avui hi ha el porter automàtic. On hi havia el corrector, avui hi ha el corrector automàtic. On teníem el jardiner, avui hi ha el regatge automàtic. On de vegades no hi havia ningú, avui hi ha el contestador automàtic. La llista seria llarga. D’aquestes antigues dedicacions laborals, n’hi ha algunes que no han desaparegut, o no han desaparegut del tot, però que resten com a romanalles d’uns temps en què tots plegats érem menys perfectes però infinitament més humans. Encara trobem alguna escala de veïns amb el senyor o la senyora que vetllen per la tranquil·litat i la neteja de l’immoble. Quan acabi aquest article, encara que no m’hagi aparegut cap subratllat en vermell a la pantalla sota cap de les paraules que he teclejat, un sofert company de feina, i que n’hi hagi per molts anys, acabarà de repassar aquestes ratlles perquè no s’escapi cap barrabassada no detectada pel programa que ens ajuda a rectificar els errors i, també, ho hem de reconèixer, a desaprendre sense ni adonar-nos-en les normes de gramàtica, ortografia i sintaxi que tant ens ha costat emmagatzemar al disc dur, que en el nostre cas és tou: el cervell.
Hi ha ocupacions que, de moment, es mantenen a recés de la mecanització. Anava a posar com a exemple l’ofici d’articulista de premsa però no n’acabo d’estar segur, no pas perquè cregui que hi haurà algun mecanisme no humà que ens substituirà, sinó perquè els lectors cada cop són més motors de cerca que ens classifiquen, ens indexen i ens emmagatzemen i són menys els ulls humans que es dipositen sobre aquestes línies de la mateixa manera que, benvolguts resistents, ho feu vosaltres. Tampoc no sé si augurar llarga vida als traductors, subjectes d’un magnífic reportatge en la revista d’avui. De moment, els programes que passen textos d’un idioma a un altre de manera automatitzada resulten una font de despropòsits considerable. Hi ha una barrera infranquejable que mai cap màquina podrà superar mentre el llenguatge continuï procedint d’éssers humans. Traduir no és pas només substituir unes paraules per unes altres, ni només adaptar mecànicament frases fetes. Hi ha subtileses, intencions, sentits metafòrics i altres complexitats només perceptibles per algú que té alguna cosa més que intel·ligència programada. Ni tan sols tots els humans estem preparats per traduir, com no pas tots ens en sortim calculant o dissenyant mobles. Permeteu-me dubtar, doncs, que els fabulosos avenços tecnològics de la nostra espècie acabin, també, traint els traductors. (Publicat a Presència, el 8 de gener de 2012)