Escrits amb els dits

Escòcia, el País Basc, el Tibet, Ossètia del Sud, el Kurdistan, el Quebec, el Sàhara Occidental, la república de Cascàdia, la Padània i la Segona República de Vermont. Aquests deu territoris, són, segon la prestigiosa revista Time, els principals candidats, per aquest ordre, a tenir estat propi a curt o mitjà termini. Un rànquing que aquests senyors americans fan de tant en tant i que, novament, ha deixat Catalunya fora dels deu principals. Alguns us deveu preguntar com és que no han inclòs entre els escollits la nostra estimada comunitat autònoma de règim general.
Els de Time no són pas ximples. Saben perfectament que els catalans estem emprenyats, decebuts, que patim desafecció respecte d’Espanya i que som vilment espoliats. Però també tenen clar que som una mica, ehem, diguem-ne, prudents. Tímids. Que garlem molt i sortim en massa al carrer i piulem a can Twitter com posseïts, però que a l’hora de la veritat, res de res.
Tranquils, benvolguts compatriotes. No patiu pas. Encara que no ho sembli, anem pel bon camí. Que passi Escòcia, primer. A continuació, el País Basc. I el Quebec després, només faltaria. A veure si així, quan constatem que obtenen la independència sense trets, sense cap daltabaix, que se’n surten amb tota normalitat, llavors tots aquells catalans que avui no gosen, que no estan madurs (com diu el nostre president), faran el tomb. Res, doncs. Quedem-nos un temps més a la bardissa, expectants. Que es mullin els altres. Amb una mica de sort, si tot va bé, ens en sortirem. Potser, mireu què us dic, fins i tot serem independents abans que els de la Segona República de Vermont. (Publicat a El Punt Avui el 5 de desembre de 2011)

La senyora Núria de Gispert, presidenta de la cambra catalana, a partir d’ara pot prohibir dir que l’entapissat dels escons dels senyors diputats i de les senyores diputades és de color vermell. També pot prohibir afirmar que la seu del Parlament és al parc de la Ciutadella, o negar que les portes dels cotxes oficials s’obrin cap enfora. Pot exigir a ses senyories que no diguin que baixen les escales quan baixen les escales per sortir al carrer. Pot negar que a l’hemicicle hi seguin 135 diputats i fins i tot desmentir que sigui un hemicicle. Tampoc no passa res si quan dóna la paraula al Molt Honorable Artur Mas li prohibeix afirmar que és el president de la Generalitat. Pot prohibir, també, al senyor Joaquim Nadal assegurar que pertany al grup socialista, o al senyor Puigcercós dir que és d’Esquerra. Pot etzibar una sanció disciplinària a qui sostingui que el conseller Felip Puig és calb o que el conseller Cleries és alt com un sant Pau. Fins i tot pot negar que el diputat Jordi Cañas es digui Jordi. És més, prohibeixi que els altres diputats li diguin Cañas, no fos cas que resultés despectiu comparar-lo amb una beguda. Naturalment, arribats a aquest punt, si el senyor Cañas (amb perdó) li exigeix que faci prohibir als senyors diputats i diputades utilitzar els conceptes robatori o espoli quan es refereixen al tracte que dóna Espanya a Catalunya, no ho dubti, faci cas al senyor Cañas (amb perdó). Cap problema. Un tal Galileu Galilei ja va donar la resposta universal fa cinc segles quan li van exigir que no tornés a dir que la terra era rodona i girava al voltant del sol. Espanya no ens roba, no. Eppur si muove, senyora de Gispert. (Publicat a El Punt Avui el 3 de desembre de 2011)

Portada del llibre

 Andrea Camilleri, Dona Leon, Marcello Fois i Carlo Lucarelli són alguns dels autors de novel·la negra italians que en els últims anys han tret el cap en traduccions al català, amb més fortuna els dos primers, i de manera lamentablement més fugaç els altres dos. A la llista cal afegir un altre nom que sembla que arriba amb voluntat de fer arrels. Almenys aquesta és la intenció de l’editorial La Campana, que acaba de publicar el primer lliurament de la tetralogia de Maurizio de Giovanni, L’hivern del comissari Ricciardi, i ja promet per al febrer continuar amb el volum corresponent a La primavera del comissari Ricciardi. De moment, el primer lliurament té la garantia d’una traducció signada per Anna Casassas, la primera, per exemple, que es va enfrontar al complex univers lingüístic d’Andrea Camilleri i que ha portat a la nostra llengua, ja fora del gènere negre, autors com ara Claudio Magris, Goliarda Sapienza i Baricco.
El Nàpols dels anys trenta
L’hivern del comissari Ricciardi ens transporta al Nàpols dels anys trenta mussolinians de part d’un personatge d’una empatia incontestable, Luigi Alfredo Ricciardi, introspectiu agent de l’ordre amb una estranya capacitat sobrenatural de conèixer quina és l’última frase que han dit les víctimes dels crims abans d’expirar. Aquest detall, que podria fer reaccionar amb prevenció aquells lectors àvids de realisme, val a dir que està presentat amb una versemblança molt aconseguida.
A part de fer gaudir els consumidors de novel·les de lladres i serenos, el llibre cridarà positivament l’atenció a tots aquells lectors que, a més, tinguin tirada per l’òpera, perquè el cas gira a l’entorn de la mort d’un famós tenor a l’igualment cèlebre teatre San Carlo napolità. Un crim que es va resolent sense estridències, pelant-se com una ceba, amb llagrimeta un pèl sensiblera inclosa, fins a arribar a una resolució que, com en tot bon relat noir, deixa el regust agredolç de saber que la victòria policial pot revelar alhora un fracàs de la societat.
Sentències memorables
De Giovanni ens fa recórrer la història d’una manera reposada, seguint meandres amb alguns personatges secundaris entranyables, intercalant de propina lliçons sobre el bel canto i deixant anar alguna sentència memorable en boca del lacònic comissari, d’entre les quals destaca poderosament aquesta: “La gana i l’amor són l’origen de totes les infàmies. En tots els crims, un cop simplificats a l’extrem, un cop eliminats els oripells de l’aparença hi ha el mateix: la gana o l’amor, o totes dues coses, i el dolor que generen.” (Publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui l’1 de desembre de 2011)

El serial televisiu arran de la retallada a TV3 i encontorns es pot pensar que és un atac frontal contra les essències pàtries. La realitat, però, resulta molt més prosaica: vaques flaques i, de retop, picabaralles entre particulars interessats a continuar treballant per a la TV pública a preus d’or, aspirants a substituir-los i un govern respecte del qual alguns sospiten que no té pas només la lloable missió de fer quadrar la caixa.
La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, (Corpo pels amics, que són colla) té un paper fonamental en la presència del català en un món profundament espanyolitzat. Es veu que ara hi ha un cert temor que si es retalla el pressupost, la qualitat de TV3 empitjorarà, prescindint, qui sap, de Crackòvia, l’APM o Pitxi Alonso, autèntics puntals de la normalització lingüística. Hi ha el risc, també, que es deixin d’encarregar a fora espais de prime time i que en endavant els passin a fer els excel·lents professionals de la casa, fins ara menystinguts mentre els paguem entre tots (i que sigui per molts anys). Sembla, doncs, que el tema clau és la tv3dependència d’alguns grups del sector. Caldria analitzar, però, si aquest teixit empresarial ha sorgit perquè hi havia expectatives de negoci o, només, perquè hi havia expectatives de fer tractes amb TV3. Si el govern, amb menys recursos, garanteix catalanitat, rendibilitat, i qualitat del mitjà, les picabaralles per endur-se allò que a partir d’ara haurien de ser engrunes i no pas pastís seran comprensibles però accessòries. Canvi de govern, canvi d’amics, trista llei de vida. I que no disfressem amb la senyera pures guerres de capelletes. Va com va. (publicat a El Punt Avui el 28 de novembre de 2011)

…escriure aquest article en l’espai destinat al títol i saltant al text amb uns simples punts suspensius. Ep, tingueu en compte que en alguns ambients artístics i intel·lectuals, la bertranada que acabo de perpetrar podria ser apreciada, considerada fins i tot art, una idea brillant. Un poema visual (Ara que no ens escolta ningú, us diré, però, que jo mateix, això que acabo de fer, ho trobo una pura collonada.)
Si coincidiu amb la meva valoració, benvolguts amics i amigues, sapigueu que, com un servidor, formeu part de la categoria de persones amb tirada al convencionalisme, a dir les coses pel seu nom sense floritures excessives, a escriure posant una paraula davant d’una altra i si pot ser seguint l’ordre canònic de subjecte, verb i predicat. Si encaixeu amb aquest perfil intel·lectual, correu el risc de ser considerats conservadors, vulgars, retrògrads, uns tristos. Esteu exposats, fins i tot, que l’apel·latiu intel·lectual us sigui negat, ja no pas a la vostra consideració social o pública (on el terme és reservat a un selecte club d’escollits) sinó a la simple activitat cerebral.
És la lamentable història de la Cultura. Fa de mal dir quan va començar l’epidèmia banalitzadora i megalòmana de la creativitat humana. L’important, tanmateix, no és pas quan va començar el mal, sinó constatar que ha esdevingut crònic, incurable. Avui, qualsevol que tingui una idea de bomber pot ser entronitzat com un ídol. Només cal que acrediti prou barra i prou amics que facin d’altaveu. Hi ha una certa via de progrés creatiu que es basa en el salt endavant constant, a veure qui la fa o qui la diu més grossa; a aconseguir, dir o fer allò que ningú no ha fet, dit o aconseguit mai. L’obsessió per l’originalitat ha convertit una certa manera d’entendre la cultura en una gran gimcana intel·lectual, en un culte a la pirotècnia, a l’exhibicionisme i a la… ai, mira, mentre estic rumiant això per escriure l’article, passo per davant de la Pedrera i veig que hi fan una exposició de Perejaume.
Hi entro, encuriosit. Primer topo amb un roc immens disposat sobre un palet de fusta. El muntatge, titulat Obra en préstec. Pedrera de Somerset, Bristol, es completa amb una gran fotografia del jaciment. En l’esvoranc d’on ha estat extret el bloc, s’hi veu un cartell amb la següent inscripció en anglès, que tradueixo: «Aquesta pedra ha estat retirada per ser exhibida.»
Unes sales més enllà, una paret buida amb un gran requadre dins del qual hi ha aquesta inscripció, en lletres grosses:
«Li he demanat a l’obra que havia de ser aquí:
»–Digues, vols que t’exposi?
»–No ho sé, m’ha dit.
»Però m’ha semblat que ho deia amb més mostres de no, que de sí.»
Al cap de mitja horeta d’impacte visual, sóc al carrer. Amb la sensació ambivalent que el senyor Perejaume m’ha aixecat la camisa però que, alhora, l’experiència m’ha oxigenat la ment. Que quedi entre nosaltres, ara que no ens escolta ningú: n’he sortit amb un somriure d’orella a orella, que deu ser la manera més sincera i espontània d’expressar la satisfacció. (Publicat a Presència el 27 de novembre de 2011)

Si llegint el titular heu començat a tenir suors fredes i a reviure malsons, no patiu. El titular no és veritat. Això no vol pas dir, però, que no hagi de ser una possibilitat a explorar per part d’ERC. Tothom sap com està el panorama: Mas, rearmat per les urnes, hi va fort amb la certesa, almenys parlamentàriament, que tirarà milles. En aquest escenari, un partit nacionalment seriós no hauria pas de limitar-se a mirar de fer-se veure en la geometria variable, sinó apostar fort per un pacte de legislatura estable oferint-se fins i tot per entrar al govern. Per diverses raons. La primera, perquè si els republicans es miren bé els resultats del 20-N, veuran que continuen perdent pistonada. Per fer d’oposició, doncs, n’hi ha de més ben situats. Segona, perquè des de les esquerres algú hauria de reflexionar sobre si el concepte austeritat ha de ser patrimoni exclusiu de la dreta, encara que sigui perquè només faltaria que funcionés i ens tragués de la crisi. Tercera, perquè el programa del govern tirarà endavant igualment. Amb algunes mesures que, per cert, només el dogmatisme o la síndrome d’Estocolm tripartida poden veure com a inacceptables. Quarta, perquè amb el PP a Madrid cal, més que mai, unitat nacional. Cinquena, perquè tampoc tots els consellers d’ERC han de ser tan ineptes com Ausàs, friquis com Carretero o megalòmans com Carod. I, sisena, perquè l’última cosa que vol Mas és un pacte amb ERC que el lligui i que el pinti massa indepe a ulls madrilenys. O sigui, que el perill que accepti és baix. Tanmateix, en temps de crisi val més el risc estratègic que, només, la fermesa enrocada dels principis. (publicat a El Punt Avui el 25 de novembre de 2011)

Hi ha dos tipus de comportaments electorals que per més que m’expliquin no entendré mai. El primer és el del ciutadà capaç de votar un partit en uns comicis i a la convocatòria següent canviar-lo pel vot a la formació ideològicament més allunyada. Ehem. Bé, ara que hi penso, aquest comportament sí que l’entenc en algun cas. M’imagino un espanyol comparant entre el PSOE i el PP. És clar, fet i fet són dues cares de la mateixa moneda, nacionalista, jacobina i econòmicament pragmàtica. Si jo fos espanyol potser cauria en el mateix parany. No ho sé. No m’he plantejat mai ser espanyol.
El segon tipus de comportament electoral que em sobrepassa, i a aquest sí que no li veig cap escletxa per on buscar alguna espurna de racionalitat, és el de la persona que vota el seu botxí. Una conducta que, especialment, es produeix a Catalunya, on tot indica que socialistes i populars sumaran una majoria absolutíssima espectacular.
Algun company de bona voluntat m’intenta fer veure que el país on em penso que visc no existeix. Que a Catalunya hi ha molts ciutadans que pensen en clau espanyola perquè, senzillament, són espanyols i se’n senten. Que siguin espanyols i se’n sentin, ho entenc perfectament. I ho respecto. Però no m’explico el seu masoquisme. Perquè per més espanyols que se sentin, si viuen a Catalunya són tan víctimes com ho és l’independentista més recalcitrant de l’espoli fiscal i de les retallades derivades del saqueig de Madrid. El dia que els espanyols de Catalunya comprenguin que a ells Espanya també els dóna pel sac, Catalunya, independent o no, tindrà el problema resolt. (Publicat a El Punt Avui el 18 de novembre de 2011)