Escrits amb els dits

Ara fa uns dies a Catalunya van produir-se, gairebé simultàniament, dos esdeveniments literaris d’aquells que tenen un punt de coincidència aparentment aleatòria. A Girona es presentava l’edició en català del llibre de Peter Sloterdijk Temperaments filosòfics, traduït de l’alemany per Raül Garrigasait. A Barcelona s’anunciava la concessió d’un dels premis Crítica Serra d’Or a Miquel Pairolí, per l’imprescindible dietari Octubre. Dues obres, dos autors que, ni pel gènere literari ni per l’estil, tenen res a veure, més enllà de reflexionar sobre la vida i els homes; de manera acadèmica, el primer, amb un viatge per la història de la filosofia a través de dinou retrats de pensadors; de manera humanista, el segon, amb un compendi íntim de pensaments sobre el temps, els paisatges i les persones; dues maneres diferents però igualment efectives de vertebrar la reflexió intel·lectual sobre el sentit de la vida i sobre la vida dels sentits.

No va per aquí, tanmateix, el punt de contacte que m’agradaria destacar entre ambdues creacions. Temperaments filosòfics i Octubre han vist la llum en dues editorials que coincideixen en la seva modèstia empresarial i alhora en la seva ambició intel·lectual i ideològica. Sloterdijk l’ha portat per primer cop al català Oriol Ponsatí-Murlà a Edicions de la Ela Geminada, un nou segell que ha entrat en el panorama llibresc català per la franja alta del risc i per la franja altíssima de la qualitat. Octubre l’ha situat als prestatges de llibreries un editor, Quim Torra, que publica sota una divisa reveladora, Acontravent, tota una declaració de principis.

Oriol Ponsatí-Murlà i Quim Torra, o Quim Torra i Oriol Ponsatí-Murlà, són dos casos, no pas els únics (però tampoc en trobaríem gaires més) de coratge tan radical que els acosta al model més clàssic de l’emprenedor català. Criteris valents, apostes arriscades, i visió temerària, per no dir suïcida, del negoci. Són dues mostres paradigmàtiques del perfil d’heroi quotidià que històricament ha donat la cultura d’un país on, tristament, cal recórrer a l’heroïcitat per impulsar projectes i idees que en altres indrets del món, a la majoria de llocs del planeta, estarien perfectament instal·lats si no en l’abundància, sí en la més absoluta normalitat.

Ser català és un ofici de risc. Si fa temps que us dediqueu a aquest ofici segur que ho sabeu. Impulsar la cultura és una variant d’especialització reservada a autèntics titans. L’experiència ens diu que amb tota probabilitat en Torra i en Ponsatí s’hi faran més savis que no pas rics, amb les seves aventures respectives, per dir-ho d’aquella manera irònica amb què per aquests verals intentem somatitzar el nostre fatalisme abonat per un empirisme secular.

Què carai! Per què ens hem de resignar a emocions fortes però de curta durada. Els catalans hauríem de fer un cop d’orgull per desmentir-ho i demostrar que gent com aquesta mereix assolir l’èxit, que no és altra cosa que la possibilitat de continuar arriscant, publicant. Els països que es fan més rics són els que tracten bé aquests tipus de savis. Tinguem-ho en compte. (Publicat a Presència el 15 de maig de 2011)

El 80è aniversari de la proclamació de la República va ser commemorat a les planes de l’Avui i El Punt amb la publicació d’una sèrie de retrats signada per Quim Torra, escriptor i editor. Rafael Patxot, Eugeni Xammar, Just Cabot, Amadeu Hurtado van ser alguns dels noms rescatats de l’ostracisme juntament amb altres de menys necessitats de llum com Macià, Carrasco i Formiguera o Pau Casals, però igualment decisius a l’hora d’entendre el país d’on venim, que és una manera de dir el país on som, o hauríem de ser. Aquells catorze perfils, més esponjats, integren Honorables. Cartes a la pàtria perduda (Acontravent), presentat ahir a l’Ateneu Barcelonès. Un volum que suma a la llista sis noms més. I quins noms: Josep Pla, Pau Romeva, Josep Maria Folch i Torres, Josep Maria Trias i Peitx, Joan Coromines i Francesc Cambó. Republicanisme més cívic que polític.

La selecció no és ni exhaustiva ni panoràmica. Ho diu el mateix autor: “La meva llista és tremendament parcial, no me n’amago”. És parcial, però no pas partidista. Hi figura tot l’arc polític que va convergir en el pensament republicà i patriòtic (i també liberal), des de l’ERC a la Lliga, d’Acció Catalana a Unió. No és una tria partidista, ni tampoc sectària, ja que s’hi citen altres noms que haurien pogut ser-hi, com Companys, Tarradellas, i Serra i Moret, dels quals Torra comenta que no els coneix prou o que prefereix no tractar-los injustament.

L’acte d’ahir, organitzat pel diari El Matí Digital (ha publicat els retrats sota el títol que ara dóna nom al llibre) va ser presentat pel director d’El Matí, Joan Capdevila, que va reivindicar el concepte pàtria davant d’un auditori que omplia la sala Sagarra de l’Ateneu, amb presència de néts d’algun dels biografiats, com el de Carrasco i el d’Hurtado. Honorables combina passió, amenitat i rigor. Una obra imprescindible per acostar-se a una Catalunya que va ser culta, demòcrata i cosmopolita sense deixar de ser insubornablement patriota. El franquisme la va dinamitar i va deixar un esvoranc que no s’ha tornat a reomplir. Quim Torra fa un temps que es dedica a recompondre’n les peces, les d’una tradició política estroncada, per connectar el país que va poder ser amb un que podria tornar a ser. (Article publicat a l’Avui i El Punt l’11 de maig de 2011)

La mort de Ben Laden a mans de l’exèrcit ianqui ha comportat una eufòria desbordada als EUA, una diplomàtica felicitació dels mandataris europeus i un grapat de consideracions crítiques d’una opinió pública que al Vell Continent en bona part encara troba que la legalitat i la justícia són béns susceptibles de preservar i que la superioritat de la raó radica en la capacitat d’abstenir-se de l’ús de la violència. Totalment d’acord. La democràcia i els seus mecanismes de garantia han costat molt de guanyar perquè ara fem els ulls grossos davant de vulneracions tan flagrants com ara la captura i mort del líder d’Al-Qaida.

Ara bé, una cosa és tocar el crostó moral al senyor Obama i una altra molt diferent, escandalitzar-se i començar a dir penjaments dels nord-americans com si ignoréssim quin peu calcen. Als Estats Units l’ús de la violència és tan normal que la gent pot anar armada pels carrers i que les autoritats executen persones en nom de la llei, i que tinguin un judici just és un detall menor, perquè no és pas el procés sinó la condemna allò que és reprovable. Això són els Estats Units. Un país que, a més, fa un segle que aplica la justícia internacional com més li plau. Podem denunciar-ne la prepotència, però no pas fins als extrems de fer el préssec. Perquè en aquest món cal tenir amics poderosos. Tothom decideix quins li convenen i quins no, però l’elecció no sol fer-se ni per gust, ni estrictament per afinitats, sinó bàsicament per instint de supervivència. I no crec que, en el catàleg d’aliats disponibles, l’Oncle Sam figuri entre els més indesitjables, ni entre els que ens volen més mal. (Publicat a l’Avui el 6 de maig de 2011)

Fent un cop d’ull als principals indicadors econòmics de Catalunya està clar que no hi ha pràcticament cap sector que, a hores d’ara, pugui dir que no està en crisi. No descobreixo pas res de nou, ja ho sabeu. Ja ho sabeu, molts ho sabem, perquè la majoria de nosaltres patim aquesta situació de vaques flaques, què flaques, cadavèriques, que encara sembla que han de perdre més pes perquè no es veu per gaire enlloc cap símptoma d’engreix. (Publicat a Presència l’1 de maig de 2011)

No hi ha cap símptoma de millora tret, potser, del sector turístic. La principal indústria catalana tot i ser del sector serveis, el principal reclam nacional després que el totxo s’esmicolés i que encara, fins a data d’avui, no hi hagi ningú capaç d’enganxar-ne novament els bocins. L’hostaleria, la restauració, l’oferta lúdica i cultural, la platja, el sol i el poc paisatge que ha sobreviscut més o menys indemne a l’empenta rajolera de les últimes tres o quatre dècades, ens obren la porta a les poques possibilitats de fer-ne quatre de calaix enmig d’aquesta depressió profunda que travessem des del 2007 i que si s’allarga gaire més haurà de començar a rosegar l’os perquè de carn i nervi en va quedant més aviat poca cosa. Aferrem-nos al turisme. Aquesta Setmana Santa hem viscut un petit tast (amb el sol, això sí, encara una mica de temporada baixa) del que pot ser una bona campanya. Tenim diversos factors que convergeixen en un punt que assenyala perspectives d’una certa millora. Per una banda, hi ha els desastres naturals o els conflictes militars que sacsegen, en alguns casos literalment, una part de les destinacions turístiques de més anomenada i més exòtiques i que atrauen desenes de milers d’europeus rics, que encara en queden tot i que siguin més al nord, d’americans rics, que sempre n’hi ha, i n’hi ha sempre amb ganes de voltar, i de xinesos forts d’armilla, que cada cop n’hi ha més. Per altra banda, hi som els catalans. Els catalans sempre hi som. Però aquest cop, com que anem més aviat escurats, tenim tendència a un tipus de viatges que se’n diuen de proximitat. Són de proximitat perquè són a prop i perquè s’aproximen al nostre nivell adquisitiu actual, que no està pas per gaires alegries.

No és pas dolent, quedar-nos a passar les vacances a Catalunya. Hi ha milions de persones que paguen per venir. Per què, doncs, nosaltres hem de pagar per marxar? I més en un any que ens convé que l’únic sector que té una mínima activitat pugui omplir caixa i què millor per omplir caixa que el diner no es mogui d’aquí, que passi d’unes butxaques catalanes a unes altres i que d’aquestes altres doncs vagi fluint cap al mercat interior. No hi entenc gaire, d’economia, però vist des d’un punt de vista simplement pràctic, crec que ara mateix el millor que podríem fer els catalans per reactivar l’economia és gastar-nos prop de casa tot allò que podem gastar-nos per vacances, per poc que sigui. Ep, i que consti que probablement serem molt més ben atesos que en molts països on venen molt de luxe però ofereixen poca categoria. A Catalunya tenim un sector turístic d’alt nivell. Potser que en gaudim una mica. Tots en direm bé.

Aquests últims dies els inefables republicans rondinaires i els menjacapellans saberuts que miren els creients per sobre l’espatlla d’una presumpta superioritat intel·lectual han estat de sort. Uns i altres han pogut llançar les seves respectives diatribes contra els grans fastos de la monarquia britànica i torpedinar ideològicament la beatificació de Joan Pau II. En casos com aquest, a més, és habitual que l’anticlericalisme i la fòbia coronària convergeixin en un mateix perfil d’individu obtús incapaç d’apreciar el gènere humà en tota la seva expressivitat sense perdre’s en prejudicis ideològics.

No fotem. Una beatificació a la plaça de Sant Pere de Roma o un casori a l’abadia de Westminster són dignes de contemplar al marge de si es combrega o no amb les rodes de molí que s’hi reparteixen. Són actes d’interès antropològic indiscutible. Maneres d’entendre el món i la condició humana un pèl exhibicionistes per al meu gust però indiscutiblement curioses. Quines pameles, quines casulles, quin cerimonial, tot plegat. Haig de dir que ni sóc de reis ni sóc creient. Però no tinc pas cap inconvenient que monàrquics i catòlics xalin amb les seves celebracions. Ni m’estiro els cabells quan constato que les retransmissions d’aquestes cerimònies fan enfilar les audiències. La mateixa setmana jo mateix vaig amorrar-me a la televisió (i molts antimonàrquics i anticatòlics també) per seguir devotament un Madrid-Barça, espectacle tan fastuós i obscenament malbaratador com els altres. Un opiaci, també. Respectem, doncs, la tria anestèsica de cadascú, i preguem només perquè no haguem de lamentar cap sobredosi. (Publicat a l’Avui el 2 de maig de 2011)

La justícia és cega, per la qual cosa algun despistat podria pensar que és comprensible que els jutges de tant en tant perdin el món de vista. Fals. El cas del senyor José María Magán, il·lustríssim magistrat del jutjat contenciós administratiu de Lleida, no es pot pas imputar a la invidència sinó a la incontinència. Aquest individu ha carregat de furibunda catalanofòbia un trist tràmit com és un recurs contra una multa de trànsit. Podria reproduir-ne algunes perles però el millor és llegir-lo en la seva totalitat per fer-se una idea exacta de la mala bava i la rancúnia que desprèn.

Deu haver quedat descansat, aquest campió de la retòrica espanyolista. Ep, no entraré pas a valorar la part dispositiva de la resolució, però quedo perplex davant del to manifestament polític i ideològic amb què el personatge ha decidit carregar les tintes d’un simple procediment judicial. Com ha de ser la mentalitat d’un individu capaç de congriar tot aquest fel, de filtrar tot aquest odi i aquesta animadversió envers la societat on ha estat destinat a impartir justícia. Què deu passar pel cap d’algú que podria viure feliç disfrutant de les belleses naturals, lingüístiques i humanes de les terres de Lleida i que, en canvi, destil·la aquest profund malestar. Aquest mal estar. He començat aquest article amb un rampell de ràbia envers Magán, però ara que arribo al final haig de dir que aquest home no em fa ràbia sinó pena. Li desitjo una llarga i feliç estada entre nosaltres. Ara bé, si mai li passés pel cap recollir firmes per obtenir el trasllat a la seva Espanya estimada, sàpiga que pot comptar amb el meu suport total. Tots plegats, ell i nosaltres, ens trauríem un pes de sobre. (Publicat a l’Avui el 29 d’abril de 2011)

Espanya ens fa la guitza, ens roba, ens aixeca la camisa i ens genera un seguit de greuges amb els quals, posats negre sobre blanc, n’hi hauria empaperar la Sagrada Família sencera incloent-hi totes les torres i els pinacles que hi queden per fer. És un fet incontestable. Contrastable. I sense aturador, si continuem badant gaire i continuem fent el paper de cornut que paga el beure en una barra lliure hispànica apoteòsica. Deu ser per això, doncs, fruit d’aquesta pressió aclaparadora, com una conseqüència de l’estrès patriòtic constant a què vivim sotmesos des de fa anys i panys, que alguns catalans tenen una tendència malaltissa a veure i detectar greuges fins i tot allà on no n’hi ha. Per exemple, els senyors del Cercle Català de Negocis. Aquests esforçats patriotes han encarregat un estudi, presentat ara fa unes setmanes, en el qual es denuncia que a les carreteres de Catalunya hi ha un fotimer de radars per controlar la velocitat dels conductors. Resulta que, de radars, n’hi ha més que en qualsevol altra part de l’Estat espanyol.

Molt bé. I què?

L’estudi és impecable i d’una factura rigorosíssima: es demostra que al Principat tenim un total de 192 radars, una xifra que representa un 419 per cent més, en relació als quilòmetres de xarxa viària, que a la resta del territori estatal. Un treball molt ben fet i documentat, ho reitero. Les conclusions, en canvi, són força discutibles. Sostenir que la diferència entre els radars que hi ha al Principat i els que tenen a Espanya és una mostra més del greuge que tenim amb el país veí que ens domina, resulta més aviat ridícul i d’una puerilitat total.

Primer, perquè la competència per instal·lar radars és nostra. Vull dir dels governants catalans. No és pas Espanya, doncs, que ens diu quants radars hem de tenir ni ens els col·loca estratègicament per fer-nos la guitza. En segon lloc, a més, perquè un radar no és pas cap instrument reprovable. Que jo sàpiga, si no estic mal informat, aquestes andròmines serveixen per enxampar la gent que supera el límit de velocitat. Que infringeix la llei. I són efectius. Un cas concret: resulta que amb un sol dels radars que hi ha plantificats a les carreteres de la nostra geografia s’han recaptat cinc milions d’euros. Carai! Els del Cercle Català de Negocis sostenen que això és afany recaptatori. Com si en posen 192 més, de radars. Potser ens estalviaríem alguna retallada a base de fer pagar a insensats al volant que no fan cap pena perquè l’únic greuge que poden causar té com a destinataris aquells que enviïn a l’hospital per culpa del seu mal cap i les ganes de córrer massa.

Els radars són l’exemple paradigmàtic d’una situació que hauríem d’evitar de totes totes. Hauríem d’evitar el recurs a arguments tan dèbils i fàcilment rebatibles com aquests per defensar el nostre justificadíssim dret a marxar d’Espanya. Hauríem de mirar de buscar raons sòlides i greuges irrefutables, que n’hi han a gavadals, en comptes d’incórrer en la demagògia i en l’estirabot populista. Perquè segons quines estratègies fem servir, de manera poc solvent, ens acabarem convertint en la versió catalana dels tertulians d’Intereconomía. (Publicat a Presència el 24 d’abril de 2011)