Escrits amb els dits

El títol d’aquest article pot portar-vos a pensar que la cosa va d’eleccions, però no. En dies com avui, o demà, les urnes electorals queden momentàniament desplaçades per unes altres que, lluny de provocar grans canvis polítics, estan destinades a contenir les restes de la derrota inevitable que tots, més tard o més d’hora, patirem davant la vida. No pas tothom, en aquest país, escull acabar la seva existència, prèviament passats pel crematori, dins un recipient modest. Però segons les estadístiques, cada cop són més els catalans que opten per aquesta opció. A Barcelona, quatre de cada deu difunts són incinerats. I la proporció va creixent. Segurament, si a molts de nosaltres, fa vint o trenta anys, ens haguessin demanat el parer, hauríem dit que de cap manera. La tradició, per aquests verals, durant segles s’ha inclinat per la inhumació, amb un vocabulari fúnebre en què els mots taüt, nínxol o sepultura han dominat. El temps passa i no només se’ns endú a tots sinó que, amb nosaltres, moren també algunes tradicions. En aquesta era de demografia densa i economia d’espai, la incineració guanya terreny com una fórmula eficient. Les persones, en general, estem dotades d’un enorme sentit pràctic que ens fa adaptables a les noves circumstàncies de la vida, mort inclosa. Encara ens falta rodatge, sembla, per fer un ús d’urnes i cendres respectuós amb l’entorn; per abstenir-nos d’anar espargint pols i recipients, enduts per vents o aigües, amb una certa manca de criteri estètic i higiènic. Com en tot, ens cal pràctica. Soldar el canvi a l’hàbit. Acostumar-nos-hi. Tot vol temps, temps, l’únic que no mor. (Publicat a l’Avui, l’1de novembre de 2010)

Autor d’una desena de novel·les i tres reculls de contes, l’obra de Tal ha estat traduïda a més de vint-i-cinc idiomes, entre ells l’anglès, l’alemany i el xinès». Canviant «Tal» pel nom que us sembli i variant el volum de producció i potser el nombre d’idiomes, l’enunciat anterior avui dia us el podeu trobar en moltes solapes o faixes o contraportades dels llibres dels nostres autors més reputats. En el món de la literatura catalana actual, si no t’han traduït a mitja dotzena d’idiomes, no ets ningú. Si sou dels que fa anys que compreu llibres, i quan dic anys vull dir una vintena d’anys llarga, veureu que en els redactats biogràfics i promocionals d’ara fa un parell de dècades era estrany que s’hi destaqués, com a ganxo per vendre llibres enllustrant una mica el nom de l’autor, que aquest o l’altra haguessin estat traduïts.
Ara em direu que el motiu fonamental era que, amb comptadíssimes excepcions, les plomes catalanes d’ara fa vint o trenta anys no eren gaire traduïdes perquè la nostra literatura era d’estar per casa, no pas perquè fos dolenta, o perquè fos pitjor que ara, sinó perquè estar per casa escrivint en català ja era un mèrit tan important que la pobra editorial que s’hi llançava i l’encara més pobre escriptor que signava el volum tenien una manca de canals i una falta de confiança i d’autoestima tan importants, cultivades per quatre dècades d’opressió anticatalana, que això d’anar a vendre el llibre a l’estranger entrava en el terreny de la ciència-ficció no pas com a gènere literari sinó com a missió impossible.
Trenta anys i una fira de Frankfurt després, la internacionalització de la literatura catalana és un fet irrefutable. Fins aquí tot correcte i digne de menció per aixecar l’autoestima nacional. Allò que resulta curiós és que aquest fenomen sigui utilitzat a efectes promocionals: ser traduït a d’altres idiomes és sinònim de ser bo. Ser bo, per tant, és ser bo a fora. El criteri dels lectors d’aquí no és suficient, per considerar bo un escriptor? O en realitat el que passa és que, en la majoria dels casos, sumant la desena de novel·les i els tres reculls de contes en Tal, o en Pasqual, han venut tres mil miserables exemplars i això és millor no destacar-ho perquè encara fotríem plorar.
Davant del fet que l’èxit dels escriptors catalans és, amb comptadíssimes excepcions, més mediàtic que numèric hi ha, per tant, el recurs a destacar-ne el fet d’haver estat traduïts al kurd o a l’estonià, que muda més. Muda tant que, fixeu-vos-hi, es destaca la quantitat d’idiomes als quals ha estat traduïda una obra, però no pas la quantitat d’exemplars que s’han venut d’aquella versió italiana, o serbocroata.
Haver entrat en el mercat de les traduccions internacionals és un gran què per als nostres creadors. Però que vagin alerta. No fos cas que els editors, que van de cara al gra, comencin a optar per no publicar-los res en català fins que no hagin venut la traducció a un grapat de llengües, i així muntar d’entrada una bona operació promocional. Seria un desastre. Perquè correrien el risc que, en fer la traducció al català, hi faltessin els dos últims capítols, i si no parleu amb Ken Follet. (Publicat a Presència, el 17 d’octubre de 2010)

Ja fa temps que no miro el Polònia a TV3. No és pas que sigui un mal programa. Però trobo que la hilaritat de la política catalana real ha acabat superant, de llarg, la paròdia televisiva que se’n fa. Tot va començar amb el senyor Toni Soler i un equip de guionistes escarrassant-se per treure el suc de l’actualitat buscant-hi la part més caricaturesca. Passats els anys, ara són els assessors dels polítics que es deuen empassar tots els Polònia per intentar superar-los en comicitat, i no pas a base d’imitadors sinó amb els personatges reals. Perquè no em puc creure que alguns episodis recents de la política catalana hagin sorgit espontàniament dels seus protagonistes amb pretensions de seriositat. Segur que fan broma. Que han vist que el Polònia té més audiència que ells i han canviat de registre.
L’últim cas és el capítol d’en Montilla, l’Ausàs i la consulta sobiranista de Barcelona. L’escena és la següent: un conseller de Governació amb càrrec a punt de caducar promet suport als referendumaires per al 10 d’abril vinent, que és fiar molt llarg; el president (que també aneu a saber on pararà a l’abril, i més ara que li han comprat la disfressa de Superman perquè es pugui envolar) desautoritza al conseller, tot i que no és la primera vegada que Governació col·labora amb les consultes, per exemple cedint urnes. Total, que la picabaralla genera enrenou mediàtic durant un parell de dies tot i ser un duel amb escopetes de tap. Només hi trobo a faltar Groucho Marx cridant “Más madera”, o en Toni Soler dient “Talleu, ha estat bona”. El que passa és que no ha estat bona, sinó lamentable, perquè no som al Polònia sinó a la trista realitat. (Publicat a l’Avui, el 18 d’octubre de 2010)

El Nobel a Vargas Llosa no m’ha agradat. Qüestions polítiques. No barregis literatura i política, em diuen. Però un escriptor és més que una obra. És algú que sovint utilitza la seva condició per excel·lir literàriament (com fa Vargas Llosa), i alhora per crear ideologia, com fa Vargas Llosa quan en l’ingrés a la Real Academia Española (on ingressa pels seus valors literaris) sosté que el catalanisme és pitjor que el terrorisme. Com fa Vargas Llosa quan afirma, ja amb el Nobel sota el braç, que hi ha cultures de primera (la seva) i de segona. Com fa Vargas Llosa quan parla de les maldats del nacionalisme cultural, quan el paradigma d’aquest nacionalisme és el seu. Són paraules d’escriptor. Perquè ser escriptor és més que saber escriure. Ho ha definit fa poc el francès Pierre Michon, a Els onze, referint-se al model d’escriptor sorgit del Segle de les Llums: “L’escriptor […] no era allò que fins llavors s’havia cregut, no era aquella exquisida superfluïtat reservada als grans, aquella frivolitat sonora, galant, èpica, que hom extreu de la màniga per meravellar un rei, per lluir davant les noietes […], ni un castrat, ni un malabarista, […], ni un camarlenc del verb, ni un encarregat dels plaers; res de tot això sinó un esperit: un conglomerat poderós de sensibilitat i de raó que llançat dins la pasta humana universal la fa fermentar…”. Si un escriptor és encara això i no pas un mer “camarlenc del verb”, hi ha raons per discrepar pel premi. Els Nobel de Literatura haurien de ser a títol pòstum. Per poder dir que es dóna com a reconeixement a tota una obra sense arriscar-se a que el dia del lliurament se’t presenti, vestida de frac, la persona. (Publicat a l’Avui el 14 d’octubre de 2010)

La meva incapacitat per creure en els miracles em porta a pensar que en el parell de mesos escassos que falten per a les eleccions nacionals és entre poc probable i impossible que el Parlament que en surti tingui una majoria absoluta independentista que ens permeti proclamar la sortida d’Espanya l’endemà. Digueu-me pessimista, digueu-me derrotista, digueu-me realista, digueu-me aixafaguitarres, digueu-me cul d’olla, però les coses haurien de canviar molt, i més que les coses haurien de canviar les persones, per tal que les prediccions electorals fessin un tomb tan radical, i quan dic radical no vull dir que es radicalitzi (perquè en aquest país ser radical és ser nacionalista espanyol) sinó que canviï tant respecte a la situació actual.
Hauríem de començar a situar el debat en el terreny de la realitat, un lloc desagradable amb l’avantatge que, a diferència d’altres escenaris, se’n pot provar l’existència. Digueu-me conformista, digueu-me resignat, digueu-me covard, torneu-me a dir cul d’olla, però considero que ja és hora de tornar la política de casa nostra al possibilisme més prosaic no pas perquè ens agradi, sinó perquè hem demostrat a bastament que la incapacitat de cohesió del catalanisme ha convertit el discurs independentista en un recull de contes de ciència-ficció amb començament engrescador i final feliç però sense la resta de la història d’entremig. No és la primera vegada que escric que per assolir la independència, més que partits independentistes el que falten són independentistes. Són faves comptades. Vots comptats. Davant d’això, els polítics de la ceba, en comptes treballar per eixamplar la base social, es dediquen a ventar la flama de la impaciència dels convençuts, que no som pas pocs, que cada cop som més, però encara molt lluny de ser prou.
Ara, les eleccions no estan perdudes. Bé, perdudes sí, perquè continuarem a Espanya. Però som a temps d’una derrota que permeti aspirar a la remuntada. Cal mantenir viu l’esperit del 10-J. Vist amb perspectiva i rebaixat el soroll de fons, podem concloure que el 10 de juliol es va voler demostrar que la majoria dels catalans posem Catalunya en primer lloc, amb diferents aspiracions, amb diferents ritmes, amb diferents temors. Però primer és Catalunya. I això ha de tenir una traducció en escons. Repassant la correlació històrica de forces entre el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol a la cambra catalana, trobem que el catalanisme no sucursalista (CiU i ERC, fins ara) s’ha mogut, en els darrers trenta anys, entre els 57 escons del 1980 i els 81 diputats de l’any 1992. Els últims quinze anys la forquilla catalanista s’ha situat entre 69 i 73 parlamentaris. Això és la majoria absoluta. No és prou. Perquè no es tracta d’aritmètica per formar governs, sinó per consolidar una majoria nacional. Totes les enquestes publicades fins ara donen menys de 80 diputats entre CiU, ERC, Reagrupament i Solidaritat, amb el risc que aquests dos quedin fora. Un any de mobilitzacions i consultes per quedar gairebé allà mateix seria un fracàs. Calen, almenys, dos terços del Parlament: 90 diputats. Això no és ciència-ficció, però és molt difícil. No hi col·laborem dispersant massa el vot. (Publicat a Presència el 10/10/2010)

Una de les activitats més esperades de la pròxima campanya electoral és el cara a cara entre el senyor Montilla i el senyor Mas. És una cita tan esperada que fins i tot alguns voldrien que n’hi hagués dues, no pas dues cares, que ja hi seran perquè altrament no seria un cara a cara, sinó dos debats. Diuen que dos debats perquè així en podrien fer un en català i un altre en castellà, com si en aquest país hi hagués ciutadans mentalment incapaços d’entendre alguna de les dues llengües que hem de tenir com a oficials.
Un cara a cara sempre és més àgil que un grapat de cares (segons les quotes vigents en funció de la representació parlamentària, mitja dotzena) discutint sota el guiatge d’un cronomoderador. D’acord. Amb el que no necessàriament caldria estar d’acord és que el cara a cara més interessant hagi de ser entre Montilla i Mas. Home, posats a fer, trobaria infinitament més morbós (per motius estrictament polítics) un enfrontament dialèctic entre les senyores Nebrera i Sánchez-Camacho. O una sessió entre Carod-Rovira i Puigcercós, per tal que es poguessin dir l’un davant de l’altre totes les pestes que fa anys que s’estan llançant a l’esquena. I què me’n dieu d’un debat a dos entre Celestino Corbacho i el número tres d’Albert Rivera perquè al cap d’un quart de discussió descobrissin que estan d’acord en pràcticament tot. I encara em deixava el debat més interessant de tots, el que haurien d’escenificar els dos autèntics protagonistes de la campanya, Collboni (amb José Zaragoza d’apuntador) i Madí. No tindrem tanta sort. Ens haurem de conformar amb Mas i Montilla, com a molt. (Publicat a l’Avui, l’11 d’octubre de 2010)

Aquest gran home que respon al nom, aquí i a la Xina popular, de Josep-Lluís Carod-Rovira, l’estadista més brillant que ha donat Catalunya des de l’època de Pere el Gran, continua fent gala d’una megalomania tan desbocada que si llegís fins aquí pensaria que les sis primeres ratlles d’aquest article el descriuen tal com és. La realitat, però, és que l’honorable vicepresident està assolint unes quotes de patetisme que a Catalunya no s’ havien donat mai, i això que de perfils lamentables en el bestiari polític nostrat n’hi ha a gavadals. Coi, m’està sortint l’article que li agradaria escriure a Joan Puigcercós. No patiu, que a les guerres entre aquests dos senyors val més assistir-hi només com a observador, perquè altrament es corre el risc que et buidin els ulls, t’arrenquin la llengua o, pitjor encara, et facin passar per militant de Reagrupament.

Picabaralles intestines a banda, el senyor Carod, amb el seu comportament polític impresentable, s’ha convertit en el perdigó a l’ala de l’independentisme català. Podia haver demostrat, i de fet va semblar que ho feia fins a l’any 2003, que l’independentisme era una cosa de gent seriosa, però la seva incompetència contumaç no només l’ha convertit en una trista caricatura d’ell mateix sinó que ha estat letal per a la credibilitat del conjunt, no només d’Esquerra Republicana. El principal problema d’un cadàver polític és ser incapaç d’ensumar a temps la pròpia olor de mort. El principal problema dels seus coreligionaris és que el candidat a mort vulgui, com sembla que vol ara, morir matant. I el principal problema d’aquest articulista és obviar la contingència de la resurrecció de la carn. (Publicat a l’Avui el 8 d’octubre de 2010)

Dani Comas, Armand Mollà, Bernat Seuba, Mireia Abant, Gemma Abant, Marc Prat Víctor Montserrat, Ivan Flores, Oriol Sàlvia, Ignasi Pérez, Elisabeth Consegal, Marta Ripoll, Núria Cardellach, Anna Ventura, Cristina Visconti, Luis Rosa, Raquel Varela, Dídac Román, Alberto Pérez, Cristina Díaz, Jessica Cabrera, Cristina Granados, Miki Rodríguez, Pere Casan, Pere Moliner, Quim Caballé, Teresa Forn, Anna Serra, Mireia Miró, Agustí Roc, Kilian Jornet, Tòfol Castanyer, Jessed Hernàndez, Jordi Saborit, Marc Lloret, David Solé, Fernando Cano, Paco Salido, Marc Fortuny.
Podria continuar. Són esportistes. De les seleccions nacionals de bicitrial, raquetbol, corfbol, twirling, futbol australià, curses de muntanya i pitch-and- putt, totes reconegudes internacionalment. No són esports populars, però si d’algú es pot dir que ha contribuït a la projecció internacional de l’esport català, es pot dir d’ells.
S’acaba d’instituir el premi Catalunya de l’esport, que valora especialment la contribució d’un esportista a la projecció catalana al món. La primera edició l’ha guanyada Xavi Hernández. Una grandíssima persona. Un futbolista que mereix tots els reconeixements al mèrit esportiu. Això és indiscutible. Però per la internacionalització de l’esport català, el màxim que ha fet Xavi aquest any és jugar amb la selecció espanyola, que ara per ara és la raó de no ser de la selecció catalana. El premi s’ha donat a partir d’una votació popular. Aquest és el model d’esportista català que volem els catalans: el que juga per a Espanya. Amb aquests gols en pròpia porta, no ens calen rivals.

Com que ha fet bondat i no ha sigut gaire rebeca, Montserrat Tura anirà de número dos a la llista del PSC. Amb aquesta decisió, Montilla deixa clar que a can sociata tots aquells que es porten bé obtenen recompensa, si és que anar de dos d’una llista perdedora se’n pot dir gratificació. Ara vindrem els analistes de torn i escriurem que això és que s’ha volgut donar protagonisme a l’ala catalanista del PSC. Això ho diuen els analistes que analitzen a cop de tòpic o aquells que fan el joc actuant de corretja de transmissió d’una falsedat evident. Perquè l’ala catalanista del PSC, o el sector, o el corrent, o el digueu-ne com vulgueu, no existeix. En fa d’anys, que no existeix. Al PSC es pot afirmar, això sí, que hi ha catalanistes. Ben just per dir-ho en plural. Elevar aquests casos puntuals (i no precisament ben avinguts entre ells) a la categoria de sector seria una exageració. Però bé, al PSC hi ha catalanistes. D’aquests que quan el seu líder de referència (que és, naturalment, el líder dels socialistes del país veí) aplaudeix les retallades a la sobirania popular catalana o executen retallades a la inversió a Catalunya, abaixen el cap com xaiets després de, com a màxim, belar una mica perquè no sigui dit, i si és dit, que sigui dit que són del sector catalanista. Montserrat Tura, doncs, ha rebut el premi a la militant disciplinada del mes, en un procés de confecció de llistes que evidencia una estratègia desesperada per no perdre-hi ni els bous ni les esquelles confiant que encara hi hagi algun sector electoral catalanista en aquest país que no els hagi vist el llautó. Potser sí que en queden. Però no sé si en queden prou per dir-ne sector. (Publicat a l’Avui, el 4 d’octubre de 2010)

Ara mateix fa de mal dir com acabarà l’amenaça dels senyors de can Ryanair d’envolar-se de l’aeroport de Girona (i del de Reus) per no tornar-hi a aterrar mai més. Si acaba malament, és a dir, si la companyia irlandesa s’estableix a Barcelona de manera exclusiva, els perjudicis econòmics per a tots els negocis que actualment giren a l’entorn de l’aeròdrom situat a la població selvatana de Salitja poden ser considerables. Malgrat tot, el primer decenni del segle XXI a l’àrea de Girona passarà a la història de manera indiscutible com la Dècada Ryanair.
Des que l’any 2002 va aterrar aquesta firma de vols de baix cost, els canvis han estat radicals. A molts nivells. Girona ha passat de tenir un aeroport atrotinat i fantasmagòric a gaudir d’un senyor aeroport que ara pot anar a oferir unes prestacions altament competitives per atreure companyies que ocupin el lloc de Ryanair, si és que finalment queda vacant. Per infraestructura no quedarà. En tots aquests anys l’activitat econòmica en sectors relacionats amb l’activitat aeroportuària s’ha dinamitzat considerablement, especialment els serveis, i de manera molt visible el turisme a la ciutat de Girona. Un dinamisme que ara pot declinar però que no ha de morir necessàriament o almenys si es gestiona bé no ha de morir totalment.
Hi ha, però, un seguit de beneficis de caire més intangible que, aquests sí, perduraran durant molts anys. Ryanair ha canviat totalment la manera de fer vacances de molts ciutadans de Girona i encontorns i els ha alimentat amb una dieta econòmica però de gran qualitat les ganes de veure món. Una generació intergeneracional: no són els nascuts en un determinat moment sinó tots els gironins que hem viscut durant aquesta dècada, la majoria dels quals, sense els vols barats, probablement no hauríem gaudit mai de coses com ara l’espectacular Vasa Museet d’Estocolm, ni contemplat l’esvelt edifici de Calatrava a la ciutat de Malmö. Ni hauríem sortit un matí per fer un vermut amb els amics a la plaça Navona de Roma per ser a casa a l’hora de sopar (un pèl esnob, però cert). Molts tampoc hauríem descobert la magnífica ciutat de Bèrgam (ni Brescia, que és a tocar), ni tindríem notícia del frondós mercat de Torí, ni ens hauríem emocionat contemplant La lamentació sobre el Crist mort de Mantegna a la pinacoteca milanesa de Brera. I encara menys haurien disfrutat de la bona música al Jazzkeller de Frankfurt (qui aniria de vacances a una ciutat tan grisa com és Frankfurt si no fos perquè hi ha un vol de Ryanair a cinc euros i, mira, provarem sort?), ni hauríem descobert la sobrietat urbana de Glasgow, les salines de Marsala o tampoc hauríem sentit parlar el català de l’Alguer, ni anat amb el professor de l’institut a fer la classe sobre la història de Roma a la Roma original, i unes setmanes després repassar el tema de l’impressionisme al parisenc Museu d’Orsay. Amb això no vull dir que els gironins no fóssim viatjats, abans de Ryanair. Com tothom. Ara ho som més. Hi ha una generació per a la qual Europa és els llocs on arriba Ryanair. Això no ens ho traurà ningú.