Escrits amb els dits

No sé si la setmana passada vàreu llegir a la revista Presència el magnífic reportatge de Lluís Martínez sobre la llarga i profusa història dels remeis miraculosos contra tots els mals haguts i per haver amb què els més llestos de la classe empresarial s’han aprofitat de la barreja de credulitat i desesperació de la població per fer calerons a cabassats, demostrant que, si més no, algunes d’aquestes potingues han estat força eficaces contra la pobresa d’aquells que les han comercialitzat.
Haig de confessar que sempre he estat una mica refractari a creure en miracles més enllà de les ocasions en què, durant la meva època d’estudiant, vaig superar algun examen universitari sense cap explicació científica ni tècnica que justifiqués l’aprovat. Al marge d’aquests fets paranormals i alguna frega de liniment del doctor Sloan en la meva època de futbolista aficionat, reconec que em deixo enredar ben poc per tota la propaganda sobre fàrmacs, parafàrmacs i articles destinats a fer miracles amb la salut, l’aspecte o l’estat anímic. Mireu que en sóc d’escèptic amb tots aquests exemples de la xarlataneria moderna que fa més de tres anys que m’estic fent un tractament capil·lar només per demostrar empíricament que no serveix per a res, perquè els meus cabells no han deixat de suïcidar-se a grapats, tal com feien abans de la primera frega.
Programes i règims d’aprimament, pastilles contra la cel·lulitis, amulets diversos contra tots els mals de l’organisme i de l’ànima que conté, religions amb diverses promeses de vida eterna, reencarnació o transcendència d’ultratomba, tot plegat són mercaderies que juguen amb les inseguretats i les fragilitats que tenim tots i que uns menys que altres controlen i processen millor.
Hi ha un altre sector del curanderisme que m’oblidava de mencionar. En els pròxims mesos en veurem desfilar dia i nit per tots els mitjans de comunicació amb promeses de resoldre tots els problemes del món presents i futurs, bé, si no del món sí d’aquesta part del món que es diu Catalunya. Aquests no ens demanaran diners a canvi de les seves receptes miraculoses, sinó simplement que dipositem el vot amb les seves sigles en una urna el dia vint-i-vuit de novembre. A aquestes altures de la història de la humanitat tots sabem que no ens resoldran cap malaltia incurable de la nostra comunitat nacional. Però sí que alguns ens la poden fer més de bon passar. Per tant, jo em tornaré deixar enganyar i aniré a votar els que em facin menys ràbia amb aquella convicció del que sap que d’aquí quatre anys tornarem a ser al cap del carrer però que sempre hi pot haver un pitjor, que és no tenir la possibilitat de votar a ningú o tenir l’obligació de fer cas sempre als mateixos. Amb els programes electorals em passa com amb la majoria dels medicaments: si et llegeixes detingudament tota la lletra t’acaben venint ganes de llançar el flascó de les pastilles a les escombraries. Però no ho fas perquè, en el fons, t’acaben curant més la convicció que no pas la medecina. I el cabell ja el dono per perdut. (Publicat a Presència el 26 de setembre de 2010)

Portada del llibre

El senyor Quim Torra, editor i assagista prolífic tant en una activitat com en l’altra, ha escrit un llibre apassionat (potser una mica massa i tot), intens, documentat i llegidor. El volum, guanyador de l’últim premi Carles Rahola d’assaig i publicat per Proa fa uns mesos, porta per títol Viatge involuntari a la Catalunya impossible. És un assaig novel·lat, o una novel·la de base real, en la qual Torra ens fa sentir la seva pròpia veu amb un relat entretingut d’una peripècia professional atípica que l’ha portat del terrorífic món dels grans executius de les assegurances al deliciós planeta dels petits exhumadors de noms i paraules oblidades. La pròpia veu, Torra l’entrellaça amb una altra que és també seva però que utilitza en un exercici de ventrilòquia literària per fer parlar tres periodistes barcelonins que ha rescatat del pou de la premsa perduda: Lluís Capdevila, Àngel Ferran i Francesc Madrid. Plomes torrencials d’una Barcelona d’actitud canalla i turbulenta, ments àcides i lúcides, ideològicament lliures i alhora encadenades a les estretors materials; expulsats del seu país, Catalunya i només Catalunya, cap a l’exili post-republicà. Vides submergides en la creació i en els llibres, «l’únic lloc del món on la misèria no podia plantar les seves espesses arrels», segons posa Torra en boca de Capdevila en un exercici literari atrevit, on només les cometes diferencien els textos dels personatges retratats i la veu en primera persona amb què els ressuscita l’autor, la qual cosa obliga el lector a extremar l’atenció per saber qui és Torra i qui són els altres, però alhora aporta una credibilitat sòlida a la fabulació, a la recreació, a la reconstrucció d’uns testimonis fonamentals per recuperar la memòria del periodisme dels anys vint i trenta, sobretot trenta, un periodisme del qual, tot i ser poc conegut, s’ha escrit més que no pas se’n va llegir en aquells temps que cada capelleta tenia un diari i cada diari un grapadet de lectors més aviat escàs que, tret d’honorables excepcions, convertien la premsa més en empresa que en negoci i l’articulisme més en activitat que no pas en ocupació professional.
Havent llegit el llibre de Quim Torra, penso que aquest nostre món del periodisme digital, els blocaires i els confidencials cibernètics, faria les delícies de personatges com Capdevila, Ferran, Madrid, i també Cabot, Fontdevila, Valldeperes o Josep Maria Francès, i Josep Maria Planes, que podrien teclejar a cor què vols sense encotillaments d’espai i polemitzar i llançar-se els plats dialèctics pel cap i fer-hi tant pocs diners com van guanyar-hi aleshores. No diré pas que el periodisme d’abans era millor que el d’ara perquè probablement no només llançaria pedres contra el teulat propi, sinó que també em deixaria endur per un cert sentit èpic que tampoc cal. Ara bé, sí que és cert que les hemeroteques del nostre país són autèntiques joieries. Durant uns mesos vaig freqüentar, per qüestions que ara no vénen al cas, la majoria dels arxius que cita Torra en el seu llibre i puc dir que vaig passar-hi molt més temps del que hi hauria destinat per la feina que m’ocupava, atrapat entre microfilms i papers gastats, enganxat a la tinta dels mestres. Un plaer. (Publicat a Presència el 19 de setembre de 2010)

Hi ha persones que es pensen que si un alcalde convida un poeta a fer el pregó de la festa major, el més normal és que el convidat pronunciï un pregó poètic. No és pas tan desenraonat pensar això. Tot i que quan l’escollit o l’escollida per a tan alta distinció són un cuiner o una actriu, ningú no espera que els engalti un monòleg de Medea o cuini, davant l’atenta i distingida audiència del Saló de Cent, una terrina de filet de vedella i foie amb reducció de Porto. Però bé, admetem com a raonable que un poeta se senti impel·lit a fer poesia.
Hi ha persones que es pensen que un pregó poètic consisteix a barrejar uns quants mots refinats, un grapat de metàfores carregades de lirisme i un pessic de nostàlgia per descriure la ciutat glossada tot celebrant la gràcil caiguda de les fulles a la tardor. Hi ha persones que es pensen que la poesia està feta només d’imatges, no pas d’idees.
Hi ha persones que escolten un pregó de Joan Margarit i, presoneres de tots aquests prejudicis, queden garratibades. El senyor Margarit diu coses. Caram. I diu coses amb contingut anava a dir polític però no diré tant, o diré més, diré amb contingut ideològic. Què esperaven? Que parlés del temps? I de què se sorprenen? Un servidor, que no és ni alcalde ni regidor ni estava convidat a l’acte, tenia, des d’unes quantes hores abans del parlament, el pregó imprès en un quadernet pulcrament editat pel consistori. No era cap sorpresa, el contingut. Hi ha persones que es deuen pensar que el senyor alcalde, quan encarrega un pregó, hauria de llegir-lo abans per fer-lo adequar al seu parer. Per sort, el senyor alcalde no és d’aquest tipus de persones.

El senyor Pep Guardiola, com que és una persona enraonada, potser la més enraonada que corre actualment a casa nostra, deu pensar que si un partit de futbol ha d’interferir en les eleccions d’un país ja podem plegar, i quan dic plegar vull dir plegar no pas de jugar a futbol sinó de ser país. Per això, amb bon criteri l’entrenador del Barça demana que el matx contra el Reial Madrid es jugui diumenge amb l’objectiu, no pas de boicotejar les eleccions nacionals, sinó de donar un dia més de descans als seus jugadors, que hauran competit el dimecres anterior a la Champions League a la llunyana Grècia i que a aquelles altures de la temporada ja hauran donat més voltes que una baldufa entre totes les competicions que han de jugar. Els motius del Barça, doncs, són indiscutibles.
Desplegaments de seguretat a banda, amb unes forces policials que van curtes de personal, ara mateix fa de mal dir quins efectes electorals pot tenir el fet que el partit es jugui el 28-N o el dia abans, o l’endemà. Hi ha molts factors que hi intervenen, com l’escalfament de la campanya i la pressió esportiva que envolti el partit. L’estat d’ànim més immediat. Una cosa, això sí, és indefectible: aquell dia Catalunya com a màxim podrà aconseguir un empat contra Madrid. Com a màxim. Un empat que passa inevitablement per vèncer el conjunt blanc al Camp Nou. Una victòria que compensaria (quantitativament) la desfeta a les urnes, on tornarem a renovar la submissió autonòmica davant del poder madrileny. Com es diria en termes futbolístics, serà un empat amb regust de derrota. Sempre ens quedarà la lliga. (Publicat a l’Avui el 25 de setembre de 2010)

Com que sóc de mena optimista, des d’avui i durant les pròximes setmanes m’obligaré a veure mig plena l’ampolla independentista, un envàs que qualsevol persona mínimament desapassionada en qüestions nacionals consideraria que està mig buit i a més a més amb un forat al cul, al cul de l’ampolla, ara no m’interpreteu malament, amb perill que el contingut s’acabi escolant.
Amb aquest estat d’ànim penso, coi, això va bé: portem uns quants dies sense cap escissió separatista (valgui la redundància), sense cap operació de contrareagrupament, ni de recontrareagrupament, ni de desagrupament. En les últimes setmanes no ha sorgit cap nova colla de patriotes abrandats anunciant el descobriment en exclusiva de la fórmula magistral per arribar a l’estat propi la setmana vinent o l’altra a tot estirar.
Això demostra que els defensors de l’estat català progressen adequadament. D’acord que estan lluny d’assolir la unitat que convindria per no fer el paper d’estrassa que es preveu en les pròximes eleccions. Ara bé, almenys estan aconseguint evitar més fuites, escrostonades i esmicolaments a l’atrotinada casa gran de l’independentisme, que tothom sap que és un edifici amb l’escala de veïns més mal avinguda de tot Catalunya i part de l’estranger. Una altra cosa és el que passarà a partir del 29-N. No avancem esdeveniments. Per ara vull ser optimista. Ep, però tampoc fins al punt d’esperar que el senyor Sobrequés, després de passar-se trenta anys abduït pel presumpte catalanisme del PSC, descobreixi en un futur immediat que tampoc CiU no el menarà a la terra promesa.

Preparem-nos perquè farà mal, la senyora Sánchez-Camacho. Farà tot el mal que pot fer algú que sap que pot radicalitzar el discurs sense patir per possibles fugues dels seus electors més moderats. Al PP, a Catalunya, de moderats no n’hi ha. No n’hi queden. El PP ja fa temps que ha esdevingut un reducte, relativament petit però fortament cohesionat, d’extremisme espanyolista i reaccionarisme desinhibit. La majoria de líders no tenen la llibertat d’acció que té la senyora candidata popular. Als altres els preocupa no perdre de vista un cert concepte de centralitat política, de punt de confluència. Siguin socialistes, ecologistes, independentistes o possibilistes, la seva premissa és tibar fins on es pugui sense incórrer en el risc d’espantar amb estirabots excessius el votant potencial.
Se’n cuiden molt, els líders de partits amb un cert pes parlamentari, de no semblar eixelebrats, ni somiatruites. Ser radical és cosa de minories. El polític amb aspiracions d’hegemonia és el que transmet seguretat i demostra seny. Sánchez-Camacho, amb aquest posat crispat, amb aquest desfici per obrir la boca i aquesta oratòria de consignes memoritzades que recita com un catecisme, no té la servitud de la prudència. A la seva dreta disposa de tot el camp per córrer. Pot carregar les tintes cap a la xenofòbia i el seu electorat natural ni s’immutarà. Pot fer venir Rajoy i atiar les ànsies de genocidi lingüístic i els seus votants continuaran impassibles. No s’hi troben incòmodes. Que tremolin Anglades, Riveres, les Rosas Díez i l’ala espanyolista del PSC. La senyora Sánchez-Camacho no té aturador, ni ganes d’aturar-se. (Publicat a l’Avui, el 20/9/2010)

Un dia d’aquests la vostra mainada tornarà a escola i, coincidint amb el retorn als estudis, com que es veu que els mestres no els deuen fer treballar prou, els tornareu a apuntar a classes d’anglès (i de xinès o japonès, tant de moda), de solfeig i de piano, o de guitarra, o de violí que fa més fi, els portareu a fer dansa clàssica amb un tutú ben estofat, els fareu jugar a futbol, o a bàsquet, o a futbol els dilluns i els dimecres i a bàsquet els dimarts i els dijous, i no els reservareu cap hora per a classes d’informàtica, primer perquè els dies no tenen més hores i segon perquè això de les classes d’informàtica ha passat a la història com hi van passar també en el seu temps les classes de mecanografia (recordeu aquelles pesades i sorolloses sessions de qwerty, poyoui, asdfg ñlkjk, i sant tornem-hi fins a l’extenuació?) perquè d’informàtica les úniques classes necessàries serien les impartides per la canalla amb nosaltres escarrassant-nos per veure si ens posem al seu nivell.
Sempre que torna el setembre em faig la mateixa pregunta: Cal sobrecarregar tant d’estímuls els nens i les nenes? Cal afegir-los a un programa escolar que, teòricament, és el que els ha de donar l’educació que necessiten?
Una pregunta que en porta altres de relacionades, com ara la qüestió sobre si la formació extraescolar es fa en funció de les necessitats reals de l’interessat o de les frustracions acumulades dels seus progenitors. Costa de saber si aquell xiquet que tragina un violí més voluminós que ell va a formar-se o, simplement, està pagant el desig no satisfet del seu pare o de la seva mare de no haver pogut estudiar solfa. I quan dic violí podem dir tennis, teatre o pintura artística. És curiós, curiosíssim, però a mi em fa l’efecte que per més preparats per a l’absorció de coneixements que estigui un ésser humà en fase de creixement, tota aquesta intensíssima marató formativa a què es veuen abocats els infants d’avui dia en realitat el que fa és acostar-los a la saturació, que és la sala d’espera del desinterès. No hi entenc gaire, de psicologia infantil, més enllà de la derivada de la meva pròpia experiència. Però jo diria que el motor del coneixement no és la formació sinó la curiositat. S’aprèn més per curiositat que per obligació. La formació és, precisament, el mitjà per satisfer el desig de conèixer i no pas l’eina per generar aquest desig. I la curiositat, més que cap altra activitat humana, necessita temps. Temps lliure. Temps per observar, per tenir l’opció de fer-se preguntes i no només l’obligació d’anar responent les que fan els altres. Si volem nens i nenes ben formats, doneu-los temps per badar, per captar els estímuls a partir dels sentits i no pas a partir de l’ensinistrament. Donem a les criatures, més que continguts, disciplina per aprendre. Posem a la seva disposició, més que activitats, els mitjans per fer-les. Però sense perdre de vista que un nen o una nena amb el nas enganxat rere un vidre, o amb la barbeta sobre la barana del balcó, activant els seus tendres mecanismes reflexius, són la millor garantia d’un adult que ballarà, calcularà, interpretarà o serà poliglot fruit de l’avidesa pròpia i no del neguit sobrevingut.

Que el coneixement del català no garanteix la qualitat en l’ensenyament universitari és una veritat irrefutable. El professor Sala i Martín, per exemple, parla el nostre idioma prou bé i, en canvi, com a economista el seu nivell presenta força dubtes de competència, almenys si la nota l’hi haguessin de posar els actuals gestors del Barça.
A cap professor universitari no li podem exigir que ens parli en català. Però tots haurien d’entendre i llegir els seus alumnes en català perfectament. Això avui no passa. Hem d’admetre, tanmateix, que un alumne universitari del segle XXI ha de dominar unes quantes llengües. I hem de tenir clar, també, que un professor ha d’excel·lir sobretot en la matèria que imparteix. Sense oblidar que la docència no consisteix només a saber molt, sinó, sobretot, a saber transmetre bé allò que se sap. L’acte d’ensenyar és un acte de comunicació. L’eina bàsica de la comunicació és la llengua. I la llengua pròpia, la que més facilita l’aprenentatge a un alumne per més poliglot que sigui. D’altra banda, tots els que hem passat per la universitat hem après que les assignatures més complicades sovint són les impartides per docents tan savis com alhora mals comunicadors. Catedràtics que dominen cinc llengües i són incapaços de fer-se entendre, de fer entendre. El cas de la llengua a la universitat és complex, doncs. Però el que més sobta de la reacció d’alguns sectors acadèmics davant de l’anunci que per fer classes al país caldrà conèixer l’idioma del país és que les queixes provinguin d’un col·lectiu que, per definició, hauria de defensar el saber i no pas reivindicar el dret a ignorar. (Publicat a l’Avui el 3/9/10)

Tot caminant per l’Eixample de Barcelona, mig despoblat per l’efecte del mes d’agost, topo amb un gran anunci d’aquests que claven gairebé al bell mig de la vorera barrant el pas. Al plafó m’anuncien un producte d’alimentació destinat a la mainada. Una marca que té anys i panys, tants anys i tants panys que ja l’anunciaven quan jo era mainada. Segons constato, l’esmentat producte (més ben dit, no esmentat, perquè de moment no he dit quin és) encara es ven o, si més no, encara l’intenten vendre. «Con Tulipán cada día, crecer es pan comido», diu l’eslògan que tinc al davant. La frase està impresa sobre la imatge d’un marrec que salta d’alegria amb una terrina de Tulipán a la mà.
Caram, caram, «crecer es pan comido». Què us hi jugueu que hi deu haver una agència de publicitat que ha cobrat uns bons honoraris per idear un eslògan tan original.
La visió d’aquesta propaganda no només m’ha propulsat mentalment a la meva edat més tendra, sinó que també m’ha fet revenir d’un fet que ja tenia arxivat a la memòria i no pas en cap de les calaixeres que queden més a mà. He recordat que el Tulipán va marcar l’inici de la meva consciència nacional. Ja sé que sona estrany. Normalment aquests aspectes decisius de la construcció de la ideologia política d’una persona són desencadenats per esdeveniments o situacions de més gruix èpic. Sovint passa, però, que un petit detall, sense importància aparent, actua com una autèntica revelació. És el meu cas. Els que teniu una edat no inferior als quaranta anys probablement recordeu amb una certa nitidesa aquell espot televisiu en què un reporter amb ulleres de pasta gruixuda i un mostatxo considerable aterrava en el pati d’una escola amb un helicòpter tunejat amb el logotip de l’esmentada margarina. N’he trobat una versió a can Youtube, que no sé si és la més antiga perquè el coi d’helicòpter va viure uns quants remakes, i que si ara fóssiu a internet podríeu veure clicant Anunci . Si no accediu a aquest article a través  d’internet, us explicaré que el reporter bigotut en qüestió, micròfon en mà, enquesta els nens sobre el gust dels entrepans que s’estan cruspint a l’hora de l’esbarjo. Un dels marrecs li respon, «como siempre, ni fu ni fa». Total, que unten el pa amb allò i l’anunci acaba amb una frase que també devia crear alguna llumenera del sector creatiu: «Con Tulipán se acabaron los bocadillos aburridos».
I la meva consciència nacional, on para? Ara ve: durant mesos i mesos vaig contemplar l’espot en silenci, sense entendre-hi res. No hi trobava el sentit, a la història. Fins que un dia, carregat de valor, entro a la cuina i, mirant la meva mare als ulls, li formulo el dubte que em tortura:
–A veure, mare, això del Tulipán, es posa abans o després de sucar el pa amb tomata?
La resposta, com bé sabeu, va ser que la panacea del berenar de la meva generació no es posava abans, ni després, de la tomata. Es posava en comptes de. I heus ací que vaig topar amb el primer fet diferencial de la meva vida. Han passat trenta anys llargs i ja ho veieu, aquí em teniu esperant que el TC m’obligui a untar l’entrepà de fuet amb margarina.

(Publicat a Presència, el 29 d’agost de 2010)

Una persona sense samarreta al centre de BCN

Haig de confessar que quan veig un senyor sense samarreta pels carrers d’una ciutat, posem-hi Barcelona, posem-hi la que vulgueu i segur que hi haurà algú campant a cos descobert, haig de confessar, deia, que la majoria de cops em fa mal d’ulls i m’estimaria més que aquelles panxes botides i aquells saxons desbordats i aquelles pilositats anàrquiques i profuses quedessin ocultes sota algun complement tèxtil que des que la humanitat va decidir optar per la civilització se’n diuen peces de vestir o, en una paraula, roba. I he dit “quan veig un senyor sense samarreta” perquè de senyores no n’hi sol pas haver que circulin espitregades fins aquests extrems, ep, o almenys no he tingut ocasió d’assistir a cap acte ambulant d’exhibició pública de pitreres femenines, i si alguna ment maliciosa em diu què més voldries, jo dic que no ho voldria pas: tenint en compte que el catàleg masculí és majoritàriament digne de ser tapat, respecte del femení no hi ha cap raó objectiva que faci pensar que hagi de ser gaire més vistós, i en els casos que sí que hi ha vistositat, un servidor és d’aquells que quan no les pot haver diu que són verdes.
Sigui com sigui, el cas és que si la gent corre pels carrers sense samarreta (o sense pantalons), ens pot fer més o menys mal d’ulls però no tenim altre remei que posar-nos-hi fulles, perquè difícilment podríem trobar un argument compatible amb la llibertat individual. Ara bé, una cosa és l’efecte visual i l’altre l’efecte nasal i tàctil. I aquí sí que hi ha una raó per fer vestir tota aquesta colla de desaprensius que suen les cansalades com fa tothom però que, a diferència de la majoria, van expel·lint la fetor corporal i refregant carns i pelleringues pels respatllers de seients d’establiments i transports públics on després una persona com ara jo o vosaltres seu i es troba que s’aixeca xop de suor però no pas de la seva, sinó del senyor que ha decidit utilitzar la llibertat individual per enganxar les conseqüències als altres. Porcs.

(Publicat a l’Avui el 29/08/10)