Escrits amb els dits

Hem arribat al mes de setembre preparats per afrontar un altre curs carregat de reptes, perquè ja se sap que els anys, operativament parlant, no van pas de gener a desembre sinó de setembre a juliol, amb un agost que ve a ser terra de ningú, ni tu ni vós, ni carn ni peix. Total, que havent culminat aquell procés biològic paradoxal que consisteix a desconnectar i carregar piles alhora, tornem a la rutina disposats a canviar la manera de ser, a subscriure’ns a un col·leccionable, a apuntar-nos a idiomes, a matricular-nos, ara sí, al gimnàs, o a la piscina, o a totes dues activitats, a separar-nos de la dona o de
l’home després d’haver comès la temeritat de passar un estiu en família. Frisem per posar en pràctica una rastellera de propòsits que són fruit no pas
de la convicció sinó d’una voluntat espasmòdica de canvi que, en realitat, s’acabarà desactivant en poc temps. L’any vinent arribarà un altre setembre i tornarem a apuntar-nos a aquagim, o a classes de guitarra, amb la certesa empírica que no durarem ni el
que tardin a cobrar-nos un parell de rebuts.

Hi ha, però, una excepció a la regla dels propòsits frustrats: la Diada. Fa tres anys que confluïm disciplinadament el dia 11 en unes manifestacions que han fet patxoca i impressió arreu, que ens han situat al mapa. Unes convocatòries que ens han permès anar avançant en el procés, anar empenyent els polítics i arribar fins on som, a les portes de les eleccions més importants de les nostres vides. No han estat cap curs d’anglès interromput, cap equip de futbol sala que no ha acabat ni la primera volta per falta de quòrum, cap col·leccionable de monuments del món en miniatura que no ha passat de la torre Eiffel de metacrilat del primer lliurament. Hem persistit, hem resistit, hem perseverat i els resultats són palpables i evidents. Ara no fallem en l’última lliçó. Nosaltres ja la tenim apresa, però hem de tornar-la a recitar ben alt perquè el món vegi que no és una simple dèria de rentrée sinó una aposta ferma per a un futur nou. Cap a la Meridiana s’ha dit. (Publicat a El Punt Avui el 7 de setembre de 2015)

Haver de sentir que ens diuen feixistes des d’un país que conserva a càrrec dels pressupostos de l’Estat la tomba d’un dictador, preservada i mantinguda per governs de centre, de dreta i d’esquerra. Haver de sentir que ens diuen feixistes des d’un país que conserva i preserva a càrrec dels pressupostos de l’Estat la tomba del fundador d’un partit feixista que està al costat de la tomba del dictador, enllustrada i mantinguda per governs de centre, de dreta i d’esquerra. Haver de sentir que ens diuen feixistes des del país d’Europa que no ha demanat mai perdó per haver capturat i assassinat en col·laboració amb els nazis un president escollit democràticament a les urnes. Haver de sentir que ens diuen feixistes des d’un país que continua segrestant-nos una part dels documents que el feixisme es va endur a Salamanca per dret de conquesta. Haver de sentir que ens diuen feixistes des d’un país que, encara avui, es nega a permetre que ministres del franquisme responguin davant la justícia internacional. Haver de sentir que ens diuen feixistes des d’un país on el partit que governa va tenir com a president fundador un ministre franquista. Haver de sentir que ens diuen feixistes des d’un estat que els tribunals internacionals van condemnar per no haver investigat les tortures a independentistes. Haver de sentir que ens diuen feixistes des d’un país que permet que sigui legal una fundació destinada a promocionar la figura d’un dictador. Haver de sentir que ens diuen feixistes tota aquesta tropa.

Per què ho hem de continuar aguantant? Quan obriran els ulls aquells que no s’han decidit? Ja no és voler la independència per motius econòmics, lingüístics o culturals. És qüestió de dignitat. Decència. Aquells que encara dubteu, penseu si voleu continuar en un estat que considera la democràcia com una opció tan respectable com les altres, o bé en un nou país on la democràcia sigui entesa no pas com una opció, sinó com l’única forma de governar-nos. Com deia Simone de Beauvoir, l’opressor no seria tan fort si no tingués còmplices entre els oprimits. Rabell, Duran, Iceta: què hi dieu? (Publicat a El Punt Avui el 3 de setembre de 2015)

Al llarg dels segles hi ha hagut alguns textos de caràcter polític que han passat a la nostra història col·lectiva per la seva força o transcendència. Em vénen al cap alguns exemples, des de les cèlebres paraules “Volem, estatuïm” que obrien la Constitució amb què Pere el Gran va establir la sobirania pactada entre el rei i Catalunya fins a les proclamacions de la República Catalana de Macià i Companys, el mític discurs de Pau Casals a l’ONU que arrenca amb el cèlebre “I am a catalan” i el “Ja sóc aquí” del president Tarradellas.

Des del dia 25 d’agost hi ha un document més per afegir a la llista. En aquest cas no ve pas del Principat sinó de Manacor, la qual cosa encara li atorga més valor. És la imprescindible carta que el batle, Miquel Oliver, va enviar al cap d’estat major de les Balears, Rafael Baena, negant-li, amb un text memorable per la seva elegantíssima contundència, la petició de celebrar un concert commemoratiu de la creació, ara fa 300 anys, de la regió militar balear. L’argument principal és demolidor: “La creació de la Capitania General de l’Estat a les Balears és una conseqüència del Decret de Nova Planta, en què, per dret de conquesta, les Illes Balears perdien les seves institucions centenàries.” La resta de la carta ha estat profusament difosa en aquest mateix diari i a les xarxes socials. No tinc el plaer de conèixer el batle Oliver, i suposo que algú pot trobar exagerat que el situï, trencant una mica el catalanocentrisme, al costat de personatges com ara el rei Pere; els presidents Macià, Companys i Tarradellas, o l’insigne violoncel·lista Casals. Però en aquests temps en què els moviments polítics tenen tendència a anar de baix cap a dalt, l’actuació del batle d’una petita ciutat mallorquina mostra com en democràcia la força de la dignitat té més força que tot un capità general de regió militar carregat de medalles que haurà de fer tocar a retirada la seva banda militar. Molts d’anys, manacorins, molts d’anys. (Publicat a El Punt Avui el 31 d’agost de 2015)

Si algú té algun dubte sobre l’existència dels Països Catalans només cal que agafi la Constitució Espanyola, l’obri pel títol VIII, vagi al capítol tercer i clavi la vista a l’article 145. Si té a mà una carta magna en espanyol, que sempre fa més impressió, hi podrà llegir: “En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas.” Fent un cop d’ull al panorama autonòmic peninsular d’aquell llunyà 1978 en què tot va ser creat per sempre més, resulta evident que aquest article intempestiu va ser concebut per a dues realitats sospitoses com eren la basca i navarresa, per una banda, i, molt especialment, per tallar d’arrel qualsevol pretensió associativa de valencians, balears i catalans, improbable tenint en compte les preferències electorals d’uns i altres ja en aquells moments, però convertida en impossible per si de cas, ja se sap que el món dóna moltes voltes, i si no, mireu com voltem ara.

L’article 145, doncs, consagra Espanya com a presó de la catalanitat amb cel·les separades. Avui, el procés d’independència al Principat o, millor dit, a la futura república catalana, genera interès als països germans. Interès expectant fins fa poc i expectorant des que el conseller Gordó ha provocat una mica el galliner mediàtic amb la seva referència a la “nació completa” i a la concessió de la futura nacionalitat catalana als veïns que així ho desitgin.

No cal que pateixin, els que l’acusen
de pancatalanista, expansionista i annexionista. Sempre hem tingut una curiosa concepció de la nació. Una nació, diversos països, per això en diem Països Catalans, en plural. Per tant, una nació amb països sobirans que decideixen el seu grau d’implicació nacional, des del lingüístic i cultural fins al polític. Una nació, diferents països, doncs, no com Espanya, on abans de girar la primera plana de la Constitució ja t’hi has trobat “la Nación española…” “indisoluble unidad”, altre cop “Nación española” i “patria común
e indivisible”, tot plegat als prolegòmens precedents al títol primer, perquè quedi clar. Això sí, els nacionalistes som els
altres. (Publicat a El Punt Avui el 28 d’agost de 2015)

Una de les serps de l’estiu més i més allargassades informativament parlant ha estat la de la reforma de la Constitució, serp que en realitat va néixer morta però que la premsa d’avantguarda d’aquest país ha decidit mantenir intubada durant tot el mes d’agost per veure si la flauta sonava i la melodia la podien fer durar i anar transformant en sirena cantaire per desviar els navegants sobiranistes de la ruta d’Ítaca durant la campanya electoral.

No van sentir, o no van voler escoltar, o van voler sentir el que els hauria agradat escoltar quan Mariano Rajoy va deixar ben clar, el primer dia que li ho van preguntar, que no només no tenia ganes de reformar la Carta Magna sinó que, si s’hi posava, els catalans ja podien tremolar perquè la reforma no seria la que desitjarien ja no els independentistes sinó que no faria el pes ni a la tropa de Duran, tot i que tampoc es queixarà perquè a Unió han vingut a aquest món a dir sí senyor amb un remenament de cua a tot allò que vingui d’Espanya sempre que vingui del pont aeri amb una mica de sucre, una manyaga al clatell i la promesa de la pastanaga definitiva.

Total, que durant unes setmanes hem tingut tot de polítics de bona fe i alguns altres de fe més dubtosa sospesant si la reforma constitucional era verda o era madura, que si naps que si cols, que si tomba que si gira, que si jo sóc més federalista que tu, que si jo no ho sóc gens ni falta que fa, que si patatim, que si patatam, fins que ens assabentem que, com era previsible, el PP no inclourà cap proposta de reforma de la Constitució en el seu programa electoral. Sort que ni els polítics ni la premsa seriosa no han perdut el temps muntant debats artificials per entretenir el personal. Deixeu-vos de miratges constitucionals i feu un cop d’ull al pressupost de l’Estat que ahir va defensar Montoro al Congrés. Aquí sí que veureu quin pa hi donen aquesta colla a Catalunya.

O, més ben dit, quin pa no hi donen. (Publicat a El Punt Avui del 26 d’agost de 2015)

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare, /no us veuré més! /Oh, si al fossar on jau ma dolça mare /jo el llit tingués!/ Oh mariners, el vent que me’n desterra,/ que em fa sofrir!/ Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,/que hi vull morir!”

Probablement són pocs, ben pocs, els lectors que han llegit el paràgraf anterior sense que els vingui al cap la lletra sencera del poema de Jacint Verdaguer i la tonada amb què Amadeu Vives va convertir L’emigrant en una de les cançons catalanes més populars i emotives de tots els temps.

Escrita i musicada a finals del segle XIX, aquesta melodia i les estrofes que qualsevol ciutadà de mitjana edat nascut en aquest país és capaç de taral·lejar sense problema són aquests dies més actuals que mai. No pas perquè avui haguem d’abandonar en condicions dramàtiques la dolça Catalunya, pàtria del nostre cor, com familiars nostres van haver de fer en algun moment del segle XX expulsats per guerra i misèria, sinó perquè aquest cant d’enyor podria ser adoptat actualment com a l’himne fúnebre d’aquest naufragi col·lectiu que és la Mediterrània.

La contemplació dels èxodes d’avui, com a catalans ens hauria de causar més solidaritat que no pas rebuig. Una solidaritat que no pot, tanmateix, limitar-se a la candidesa sentimental. Seria bo prendre consciència que la magnitud del problema no rau només en la indefugible però complexa acollida d’una població errant, amb les garanties que podran establir-se en condicions. Caldria sobretot tenir present que aquests moviments de població són fruit de profundes turbulències en les terres d’origen. I que el veritable repte no és pas com acollir els exiliats, emigrants, refugiats o fugitius, sinó com aconseguir que no hagin d’exiliar-se, emigrar, refugiar-se o fugir d’uns indrets que avui han esdevingut no-llocs per culpa de fanatismes execrables i una política internacional que va regant el foc amb benzina. Deixar enquistar aquest caos és eternitzar el drama. I l’emigrant d’avui, com el de la cançó, somia retornar a la terra dels pares per poder-hi morir, no pas perquè l’acabin massacrant. (Publicat a El Punt Avui el 25 d’agost de 2015)

Són dos catalans i una catalana que circulen a peu pel mig de la via del tren, lligats de peus i mans entre ells, i caminant, caminant, veuen que s’acosta un tren en direcció contrària, a velocitat alta. El català que va a davant, que és integrant d’una agrupació que es diu Junts pel Sí, es gira i diu als altres, ei, comptem fins a tres i saltem fora de la via, que si no aquest tren que ve d’Espanya ens passarà per sobre i ens farà xixines. Des d’una mica més endarrere se sent la noia del grup, que resulta que és militant de la CUP, que respon, enèrgica, d’acord, saltem fora de la via però jo ho faré sense comptar a tres, perquè comptar fa capitalista. Finalment, el tercer català de la colla, que amb uns coneguts ha format una organització de confluència que es diu Catalunya Sí que es Pot, contesta als altres dos, seriós i amb aires de superioritat ideològica: mireu, jo m’ho he rumiat bé i considero que per saltar de la via primer de tot caldria demanar permís al maquinista del tren que ve de cares, però no patiu pas que ja s’aturarà abans d’esclafar-nos perquè hi tinc uns coneguts que es presenten a les oposicions a maquinista el novembre vinent i segur que li foten el lloc.

Els altres dos, visiblement incrèduls, li diuen, gràcies per l’intent però potser seria millor anar saltant al marge perquè el tren s’acosta i més aviat diríem que està accelerant. Així doncs què, saltem? Diuen el de Junts pel Sí i la de la CUP. I aleshores el de Sí que es Pot contesta, taxatiu: si no saltem tots de cop cap a l’esquerra, jo no salto.

Aquesta és la disjuntiva que es presenta per al pròxim 27-S. S’acosta el tren i cal saltar perquè no ens atropelli. Vosaltres què faríeu?

(D’acord, hi ha algunes altres opcions que no són les exposades. El PSC, Unió, el PP i C’s, per exemple. Naturalment que hi són. Però no les he citat en aquesta faula perquè tots sabem que viatgen en el tren que ve de cares). (Publicat a El Punt Avui el 23 d’agost de 2015)

Alguns candidats a la presidència de la Generalitat han començant desbocats la precampanya, proferint unes barbaritats de tanta magnitud que aviat l’alçada dels campanars de Catalunya serà petita per poder aplicar-los la frase feta. L’últim cas és el del líder dels socialistes nostrats, Miquel Iceta, que sense pensar-s’ho dues vegades ha insultat la intel·ligència dels seus electors potencials queixant-se que la convocatòria a les urnes s’escaigui just enmig de les festes de la Mercè.

Que perquè els insulta? Doncs en opinió del senyor Iceta, el 27-S és la data escollida per aprofitar que molts ciutadans dels encontorns de Barcelona i de la pròpia capital solen marxar de pont i, per tant, aquell dia no hi seran per anar a votar. No l’aniran a votar a ell, se suposa, perquè altrament no es queixaria. Sigui com sigui, el delegat del PSOE a Catalunya és del parer que aquest calendari podria evitar una alta mobilització del vot contrari a la independència. “Crec que busquen que votin uns i no tant altres, nosaltres volem que votin tots”, va declarar fa uns dies Iceta a una emissora de ràdio espanyola. I es va quedar tan ample.

Si jo fos simpatitzant del PSC de l’àrea barcelonina m’ofendria entre molt i moltíssim. Perquè, a veure, de debò el senyor Iceta pensa que els ciutadans metropolitans, si realment estan preocupats davant la possibilitat que Catalunya obtingui la independència, s’estimaran més anar-se’n a trescar per la muntanya o a xipollejar a mar en comptes d’intentar aturar l’onada sobiranista exercint el seu dret a vot? Tan inconscients, irresponsables, temeraris o ximples considera el presidenciable socialista els seus electors? En tot cas, si la hipòtesi del senyor Iceta és versemblant, el que realment em preocuparia en la seva situació no és tant la possibilitat de perdre vots contra la independència sinó que hi hagi ciutadans que el dia 27-S prefereixin anar a la platja que no pas quedar-se per anar a votar-lo a ell. (Publicat a El Punt Avui el 22 d’agost de 2015)

Entre les fites més curioses que commemorem a casa nostra destaca el cop de piolet que un tal Jacques Mornard va clavar, a Mèxic, a un dels grans caps pensants del segle XX. D’aquell gest en fa 75 anys justos. La víctima va ser Lev Trotski, que moriria l’endemà, i el jove que es feia dir Mornard era el barceloní Ramon Mercader. Aquells fets han fet vessar litres de tinta i generat metres de cel·luloide embolicant l’episodi en una nebulosa de misteri, ombres i silencis, habituals en aquest tipus de fets generats per la cara B de la Història, la de l’espionatge, les oficines d’intel·ligència i els serveis secrets.

Coincidint amb l’aniversari rodó ha sortit una obra que aporta llum sobre el cas enretirant algunes cortines, desmentint aspectes distorsionats i desentrellant dubtes. Es titula Ramon Mercader, l’home del piolet (Ara Llibres). El signa Eduard Puigventós. Una lectura àrida que a canvi de l’esforç regala al lector no només el trepidant cas d’un crim d’estat encarregat per Stalin. També obsequia amb la descripció d’un grapat de personatges secundaris molt més consistents que el mateix assassí. Un és, naturalment, la víctima. Una altra és Sylvia Ageloff, simpatitzant trotskista nord-americana que s’enamora cegament del botxí fins a facilitar-li, inconscientment, la feina. El tercer nom és el de Caritat del Río, o Caritat Mercader, mare de Ramon, dona torrencial, passional i freda alhora, figura demencial que mereix ella sola una biografia, una novel·la o una pel·lícula de les bones.

L’home del piolet retrata el criminal català més internacional. No és per sentir-se’n orgullosos com a país, però sí per documentar-se sobre una mort on, per cert, l’ombra catalana és més allargada que la projectada pel piolet: uns anys abans, l’impulsor del trasllat a Mèxic del soviètic proscrit havia estat un altre català, Bartomeu Costa Amic. I encara més rocambolesc resulta el fet que el primer metge a atendre Trotski un cop ferit de mort fos el doctor Wenceslau Dutrem, exiliat barceloní que vivia a la zona. Un curiós cercle fatal amb triple accent català. (Publicat a El Punt Avui el 20 d’agost de 2015)

Encara no ha començat la campanya i la llista transversal de Junts pel Sí ha aconseguit, de moment, superar un dels grans reptes que tenia, que era defugir la focalització de les eleccions com una lluita entre l’independentisme rupturista i la gran alternativa gattopardista que havia de ser la candidatura de confluència social de Sí que es Pot.

Han passat les setmanes, no gaires, i aquest desplaçament de la bipolaritat beneït per l’stablishment per donar aire a una tercera opció (no pas tercera via) que ajudés l’espanyolisme a embarrancar el procés en disputes secundàries, està sent reabsorbit novament per tornar al debat original entre el bloc del sí i el bloc del no a la independència. Es desdibuixa per diversos factors, entre els quals no es poden menystenir els elements personalistes, per exemple amb una tria de candidat potent i desconcertant (en el desconcert generat és on rau bona part de la potència) com la de Romeva, mentre que, paral·lelament, la llista hipotèticament trencadora no ha estat capaç de trobar un perfil prou mediàtic.

Així doncs, a un mes i escaig de la gran cita a les urnes, la cursa electoral s’ha reduït a un tots contra Junts pel Sí, la qual cosa no només reforça el caràcter plebiscitari de la contesa (tot i que, de retruc, pot activar un vot útil que perjudiqui la CUP) sinó que dificulta l’articulació de cap missatge programàtic positiu. No es pretén proposar res sinó que l’estratègia es limita a evitar que guanyi Junts pel Sí.

Disparar sistemàticament contra Romeva, i contra Mas, i contra les entitats independentistes per tal de fer aflorar unes evidents contradiccions ideològiques que els destinataris de l’atac han admès i reconegut des del primer dia (i que fan valer com a actiu del moment extraordinari), és entrar en una espiral indefectiblement perdedora que pot aconseguir, certament, que Junts pel Sí no obtingui pas la força necessària per encarrilar el procés, però en cap cas permetrà articular una majoria alternativa creïble de govern. (Publicat a El Punt Avui el 19 d’agost de 2015)