Escrits amb els dits

Llegint l’entrevista a Joan Puigcercós que publicaven ahir l’Avui i El Punt sembla clar que el líder d’Esquerra ha decidit cremar les naus de cara a les eleccions nacionals d’aquesta tardor. Unes quantes frases entre les reflexions del ripollès permeten sostenir aquesta sensació que els republicans estan disposats (o obligats) a jugar-se-la sense xarxa. Per una banda, Puigcercós expressa un “no” rotund a la possibilitat de reeditar el tripartit, fins i tot si l’aritmètica ho permetés. Paral·lelament, exigeix com a condició imprescindible per a qualsevol pacte l’acord per impulsar una consulta sobiranista.
Si donem un cop d’ull al mercat electoral podem comprovar que, amb aquestes condicions, ERC no té cap altre remei que guanyar les eleccions si vol estar al govern. La mateixa ERC es tanca la porta del tripartit. I ERC posa una condició per pactar que a data d’avui no hi ha cap més partit, amb possibilitats de sumar, disposat a assumir. Ep, si Mas no canvia molt.
El líder independentista ha decidit tancar-se dues portes abans de començar la cursa. Si som realistes, les dues úniques entrades al govern. Això és com el notari de Mas, però a la brava. O bé vol unes vacances a l’oposició, o té assumit que val més caminar sols que no pas mal acompanyats, o compta que a l’hora de la veritat ningú recordarà què deia en una simple entrevista d’estiu. De moment, però, en uns moments en què calen missatges directes i valents, Puigcercós podria parlar més alt, però no pas més clar. Ara bé, si l’endemà de les eleccions el tripartit suma i CiU necessita parella, no em faria cap gràcia dir-me Joan Puigcercós.

A mitjan juny vaig començar a treballar al barri del Raval de Barcelona. Amics i coneguts (els saludats no perquè els saludats et saluden i són saludats però no s’aturen a xerrar perquè altrament haurien de canviar de categoria) m’havien advertit durant setmanes que, ui, això d’anar a petar al Raval és tota una experiència multicultural. Multicultural, si ho veus només escrit, és un terme purament descriptiu. Quan el sents en boca d’algun interlocutor, llavors es connota positivament o negativa, depenent de l’entonació. Hi ha gent que pronuncia multiculturalitat com si et digués moros de merda. Hi ha gent que pronuncia el mateix mot com si es referís a Port Aventura. Hi ha molt poques persones que mantenen una neutralitat descriptiva davant del terme. Jo tinc el costum de no pronunciar-la. Perquè trobo que multiculturalitat, com diversitat, o mestissatge, no aporten res que no defineixi el terme cultura a seques. El món conegut, fa segles que ja no és monocultural. Per tant, multiculturalitat és una redundància.
Sigui com sigui, la majoria de personal que m’havien fet comentaris sobre el Raval, tiraven cap al tremendisme. Vigila amb la cartera. Vigila amb les putes. Vigila amb la droga. Vigila amb les ganivetades. No parlis català que no t’entén ningú (com si l’Eixample, en canvi, fos Vilabertran).
El primer dia, arribo acollonit. Entro a la redacció d’hora, arreplego quatre diaris i em disposo a fer una llegida tot prenent el primer cafè del matí. Surto amb el cor encongit i començo a caminar cap a la rambla del Raval. Hi arribo sencer. Miro a veure si hi ha alguna cafeteria. M’havien advertit, ui, només hi ha kebabs i menjar pakistanès i tot bruteja. A mà dreta, mirant a muntanya (a Barcelona tothom pren com a referència el mar o la muntanya, tot i que ni el mar ni la muntanya normalment no es veuen si no hi ets davant), mirant a muntanya, deia, llegeixo en un rètol Cafè de les Delícies. Fa bon aspecte. Hi entro. Rajoles hidràuliques amb decoració vegetal, sostre alt, barra de fusta, cadires de balca, cadires de fusta, taules de fusta, taules rodones de marbre amb vora de llautó, taules de taula de màquina de cosir antiga, i un llum Art Déco. Acollidor. M’assec. Al meu voltant, mitja de dotzena de persones, de tonalitats diferents i idiomes diversos. Demano un tallat. Quan vaig per fer el primer glop, quedo amb la boca oberta i la tassa immòbil a mig camí. Sona Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa. En quaranta-un anys de vida (meva, no de la cançó) no l’havia sentida mai en cap fil musical d’un establiment públic a Catalunya. La cosa no s’acaba aquí. Després d’una tonada en alemany que no identifico, m’arriba «no hi fa res no plorar, no hi fa res morir, el desig és tossut, va trenant el seu camí», en la veu de Maria del Mar Bonet. No exagero si dic que em vénen llàgrimes als ulls de l’emoció. Unes llàgrimes que ja no puc contenir quan, a continuació, sento Serrat: «La ràdio antiga, el rellotge gran que encara sona d’hora en hora amb mandra. I s’agafen les mans els vells amants…» Plego els diaris, pago i surto a la rambla del Raval, convençut que això de la multiculturalitat és una redundància extraordinària.

En una conferència dimarts a Girona, el president Jordi Pujol va descabdellar una mica més el discurs que, d’un temps ençà, està elaborant per a qui vulgui escoltar-lo en un país on Pujol és dels que la gent s’escolta. Dilluns va fer, lluny dels focus barcelonins, un exercici de sinceritat política, amb frases com ara “no tinc arguments per oposar-me als independentistes”, “comprenc els que es declaren independentistes però no me’n faré ara perquè tingui un cop de geni”, o també “amb l’independentisme hi podríem prendre mal”. Les reflexions de Pujol tenen el valor de coincidir amb el parer d’un bon nombre de compatriotes d’edat provecta i una creixent frustració nacional, que dubten entre llançar el barret d’Espanya al foc i la por a les guspires que en puguin saltar. Una sensació dels veterans que cada cop és menys compartida pels joves i pels no tan joves.
I enmig, ai las, una classe política paralitzada. Una veritable llàstima, perquè n’hi ha molts (d’entre els que manen i d’entre els que voldrien manar) que són magnífics gestors públics. Això sí, amb un greu problema de covardia política en un moment històric que reclama agosarats. És en aquest context que van sorgint noves ofertes amb idees clares però amb uns perfils personals que inspiren més por que una pedregada seca. Reagrupats, solidaritats i altres em fan pensar en aquells corredors de fons que en l’argot s’anomenen llebres. No tenen res a fer-hi, però serveixen per forçar els aspirants a córrer més. La política d’aquest país necessita llebres. Però, al lloro, que si els altres es despisten alguna llebre encara donarà sorpreses.

Al món, encara que pugui semblar mentida, hi ha gent que és optimista de mena. Són uns personatges impregnats d’aquesta estranya energia existencial positiva que els porta a creure que la humanitat som una colla d’éssers vius que anem experimentant una franca progressió des de la nostra aparició sobre la capa de la terra. Els optimistes pensen, generalment amb un entusiasme que oscil·la entre la candidesa i la temeritat, que la nostra millora com a espècie és permanent i indefectible, que mai no havíem estat tan bé com ara i que el futur, des d’un punt de vista col·lectiu, ens permetrà anar superant graons evolutius per més que hi hagi alguns congèneres que, pel camí, es vagin fotent escales avall.
Els optimistes són d’un darwinisme antropocèntric tan radical que no se n’adonen que precisament ells són la prova que la humanitat pot no anar necessàriament endavant. Perquè els optimistes, si ens ho mirem amb perspectiva històrica, són una variant humana relativament nova en el llarg periple de l’homo sapiens. Durant segles, què dic durant segles, durant mil·lennis, els homes i les dones tocaven de peus a terra i sabien que el temps fuig, que la vida és breu, que la carn és dèbil i que som uns llops els uns pels altres, tot plegat dit en llatí perquè en aquells temps el llatí feia més modern però i que ara tradueixo perquè només faria més pedant. En un planeta ple de riscos i perills on els pobres humans érem encara uns aprenents, el realisme era l’actitud dominant davant la vida, amb algunes pinzellades de fatalisme i alguns traços de resignació. Els temps van anar canviant i aquest curiós bípede que anava perdent pèl i guanyant intel·ligència i domini sobre la resta del planeta exceptuant-ne els imponderables desastres naturals de mida XXXL, va anar sentint-se fort i valent i segur d’ell mateix fins al punt que en poques dècades, a tot estirar una mica més d’un segle i mig, ha aconseguit regirar tot el globus terrestre esprement-lo com una llimona i rebregant-lo amb tota mena d’infraestructures i canvis tecnològics, ecològics, orogràfics i demogràfics i afegiu-hi el que vulgueu, que segur que l’encertareu.
Tota aquesta filosofada m’ha vingut al cap, paral·lelament a una febrada considerable, mentre em prenia una capsa d’aspirines per superar un refredat de juny d’aquests tan emprenyadors i molestos i inoportuns. No l’he agafat pas per haver-me posat la roba d’estiu abans d’hora ni per haver-me banyat a mar, ni tampoc per haver-me estintolat en algun lloc amb un excés de corrent d’aire. No. M’he refredat perquè he viatjat assegut en un tren durant una mica més d’una hora, víctima de l’aire condicionat inclement dels senyors de la Renfe. El mateix tren que a l’hivern em feia fer la xup-xup a prop de trenta graus. He quedat garratibat, encarcarat, constipat i, sobretot, he estat víctima d’un atac profund de pessimisme existencial que, ara mateix, em porta a definir la humanitat com aquella colla que en quaranta mil anys de progrés tecnològic hem assolit l’envejable fita de passar calor a l’hivern i fred a l’estiu. Això és una millora, es veu.

(Publicata a Presència el 27 de juny de 2010)

La capacitat humana de fer el ridícul és directament proporcional a la incapacitat per adonar-se que es fa el ridícul. És una veritat irrefutable i suposo que aquest és el motor que impulsa una nova moda importada dels Estats Units que s’està començant a imposar a casa nostra. Consisteix en l’enregistrament de videoclips de factura més o menys professional amb els companys de feina o d’estudis o poseu-hi el col·lectiu humà que vulgueu, per bé que d’enregistraments rodats per famílies o per presidiaris, per posar un parell d’exemples, encara no tinc notícia de cap.
Lip dub, se’n diu d’aquesta nova afició. Literalment, significa doblatge de llavis, si no em fallen els meus coneixements d’anglès. Aplicat als casos que estan proliferant sobretot a través del canal Youtube, el lip dub consisteix en alguna cosa més que moure els llavis fent veure que cantes una cançó que en realitat és un èxit conegut que canta algú tan conegut com el seu èxit. Poseu-hi el tema més divertit o la tonada més enganxosa. Si és en anglès, queda més cool. Si és en català sempre és més fàcil de sincronitzar el moviment de llavis amb la lletra de la peça. També inclou coreografies i fins i tot una mica de guió. Per resumir-ho, ve a ser allò que quan érem petits fèiem al menjador de casa amb els nostres discos preferits, perquè quan érem petits, en una època tecnològicament limitada i econòmicament modesta, el tocadiscos era un bé col·lectiu de la família objecte de disputa. La diferència és que aquelles xarlotades d’aleshores quedaven en la intimitat de la llar (les meves imitacions de Mark Knopfler o Frank Sinatra eren realment lamentables) i en canvi ara són executades en públic i a més a més enregistrades de manera convenient per ser difoses mundialment a través de la xarxa.
Res en contra. Que la gent s’esbravi, i més en temps de crisi, és un gran què. És més, segur que hi deu haver més d’un psicòleg laboral que canta, en aquest cas sense playback, les excel·lències d’aquest tipus d’activitats que presumptament ajuden a la cohesió de grup, al foment de la creativitat col·lectiva, a la interacció jeràrquica i, només faltaria, a l’obertura personal cap als col·legues.
Tradicionalment aquests objectius s’havien promogut a través dels sopars de feina, de classe o d’escala de veïns. Després de dècades d’experiència, tothom sap que a les hores petites no sol pas aflorar la companyonia ni l’amistat sinó que emergeix el pitjor de cadascú perfumat per una bravada d’alcohol i un exhibicionisme sexual o lúdic, o totes dues coses alhora, que la majoria de vegades acaben en una gran ressaca i poques ganes de tornar-te a trobar els companys o les companyes amb qui vas ballar la conga la nit anterior. Ara, que segons com es miri això del lip dub en realitat és un pas enrere en el nostre procés de civilització. Perquè en el fons consisteix a ballar la conga sense anar begut. Algú em dirà que és un avenç, que la nostra societat és menys reprimida. Desinhibida. Que s’ha descordat les cotilles mentals. Jo diria a aquest algú que tornés a llegir la primera frase d’aquest article.

(Publicat a Presència el 20 de juny de 2010)

A molts militants convergents que porten mesos fent campanya entusiasta per les consultes sobiranistes segur que si els punxen no els treuen sang quan dissabte van sentir Artur Mas proclamant que ara no és pas l’hora, segadors. Bé, fa tant de temps que els convergents es deixen estrènyer periòdicament el cilici nacional per recordar-se que són gent de seny i que el sobiranisme és pecat (d’obra: el de pensament, no), que ara mateix deuen estar lloant el líder convençuts que s’havien deixat endur per la rauxa, i tres parenostres i una avemaria de penitència ho curaran, o eren tres avemaries i un parenostre, tant li fa.
El més greu del cas, però, no és pas la punyalada en la vigília d’una de les onades sobiranistes, sinó el justificant de la coltellada. Afirma Mas: “Cada cop hi ha més gent que creu que tenim dret a decidir el nostre futur. La fruita és cada cop més madura. Però també la gent diu que quan això es faci ha de ser per guanyar el futur, no per perdre’l. La clau de Catalunya és guanyar, perquè ja acumulem massa derrotes”. L’argument, doncs, és diàfan: Catalunya només hi guanyaria si sortís un sí a la independència. Interessant. Perquè d’aquí se’n desprèn, primer, que Mas és independentista. Segon, que el dret a decidir de Catalunya només ho és a decidir que sí. I, tercera, i en conseqüència, que els que votessin no, farien perdre a Catalunya. El dret a decidir, senyor Mas, és una altra cosa. És poder escollir per nosaltres mateixos. El que sigui. I surti el que surti, Catalunya hi guanyarà, perquè ningú no haurà triat per nosaltres. O és que Catalunya només som els que votaríem sí?

Hi ha un acudit molt i molt vell que ironitza sobre la mentalitat negociant dels catalans i que més o menys diu que, en motiu la mort de l’àvia d’una important família de comerciants, l’esmentada família publica una esquela amb un text aproximadament com aquest: “La família Tal comunica la mort de la seva estimada mare i l’arribada de les últimes novetats en gèneres de punt” . Una manera òptima de rendibilitzar el preu d’una nota necrològica. M’ha fet pensar en aquest vell acudit el comunicat que va enviar ahir Edicions 62 arran de la mort de Jose Saramago. El reprodueixo a continuació:

COMUNICAT

Grup 62 vol expressar el seu condol en la mort de l’escriptor José Saramago i vol fer públic el reconeixement a la seva obra literària.

José Saramago (Azinhaga, Ribatejo, 1922 – Lanzarote, 2010), Premi Nobel de literatura 1998, era un dels novel·listes més importants de la literatura contemporània. Edicions 62 li ha publicat Història del setge de Lisboa (1989), L’any de la mort de Ricardo Reis (1997), Tots els noms (1999), L’Evangeli segons Jesucrist (2000), La caverna (2001), Quaderns de Lanzarote II (2001), La flor més grossa del món (2001), Assaig sobre la ceguesa (2002), L’home duplicat (2003), Assaig sobre la lucidesa (2004), Els poemes possibles (2005), Viatge a Portugal (2005), Les petites memòries (2007), El viatge de l’elefant (2008), El quadern (2009) i Caín (2009).

Com es pot comprovar, de vegades la realitat, si no supera la ficció, almenys s’hi assembla bastant.

Aquest mes Espanya està paralitzada. Aquest mes? Fa mesos que està en estat de paràlisi, em direu vosaltres. Però no em refereixo pas a la situació econòmica. Parlo del futbol. Un futbol que de vegades, com amb el Campionat del Món de seleccions nacionals, es demostra que no és pas només un esport. M’hi jugaria un pèsol, què un pèsol, m’hi jugaria una pesolera, que un dels ciutadans més interessats que l’equip dels nostres veïns espanyols guanyi el Mundial de Sud-àfrica és el senyor José Luis Rodríguez Zapatero. Res no li aniria millor per llimar crispació i per superar les hores baixes generalitzades que viuen el seu govern i la ciutadania en general, ciutadania entre la qual ens trobem molts catalans que no voldríem haver de compartir aquesta unitat de destí (allò d’en lo universal m’ho estalvio), no pas perquè hi tinguem cap animadversió sinó perquè, senzillament, de ciutadania volem tenir la nostra pròpia.

Ara podria fer una filípica contra la frivolitat espanyola d’utilitzar el futbol com una cortina de fum dels problemes reals i pontificar que això és ser un país poc seriós i que quina poca talla i que bla, bla, bla. Però no ho diré pas perquè tots sabem que si en aquest Mundial hi jugués la selecció catalana també actuaríem si fa no fa de la mateixa manera. El pa i el circ són una medecina global. I quan falla el pa, doble ració de circ.

Dissortadament, però, no tenim pas selecció catalana per poder portar a la pràctica la meva suposició. És cert que, com que els espanyols aquest cop hi van forts, hi ha molts catalans que comencen a enganyar-se amb la cantarella que, de fet, no és Espanya sinó el Barça qui juga el Mundial. Deuen ser els mateixos que somien truites com ara l’encaix de Catalunya a Espanya, o que el TC sentenciarà amb seny. Ja s’ho faran. I a Sud-àfrica, que guanyi el Barça: força Messi.

(Publicat a l’Avui el 14/06/2010)