Per promoure la candidatura de Barcelona 92, Pasqual Maragall es va embotir en un xandall blanc i va fer-se fotos dalt d’una bicicleta. Ahir, Jordi Hereu va posar-se un anorac de muntanya i va cavalcar durant uns minuts dalt d’una moto de neu davant de les càmeres desplaçades a l’estació d’esquí d’Espot. Hereu no conduïa, sinó que anava de paquet, però és que una cosa és prendre riscos polítics i pilotar la ciutat cap a una incerta aventura olímpica sense saber si la ciutat li va al darrere, i una altra trencar-se una cama per una foto.
Davant dels alcaldes pirinencs, Hereu va recordar els seus avis pallaresos, que van abandonar la muntanya per anar a guanyar-se la vida a la capital. Gent com ells, va dir, van enfortir Barcelona. Ahir el nét de cal Moreno de Sant Salvador de Toló va tornar a muntanya a anunciar que ja és hora que Barcelona comenci a tornar el favor al Pirineu amb uns Jocs Olímpics que han de servir per transformar positivament el territori i portar-hi la prosperitat que fins ara li ha estat negada.
Els alcaldes del Pirineu van agrair les paraules i els bons desitjos del seu col·lega barceloní. En petit comitè, però, alguns es mostren escèptics al voltant d’una idea que els va agafar de sorpresa i que es fa difícil de pair quan la realitat quotidiana és la que és: carreteres atrotinades, pressupostos municipals escassos, nuclis petits i aïllats difícils de gestionar i fins i tot alguns sense subministre elèctric. La Barcelona preolímpica que Maragall promocionava dalt d’una bicicleta també necessitava una cara nova. Però el projecte pirinenc és tan embrionari que els alcaldes no saben si la moto de neu d’Hereu és tan maca com sembla o només està tunejada. «Encara que no vagi a més, almenys la candidatura servirà perquè es parli de nosaltres.» I si hi va? «Home, doncs millor. Imagina’t.»