La llana de la Xisqueta

Aquests dies, i fins al juny, una vistosa rulot hippie, tota de coloraines, recorre els pobles del Pallars, l’Alta Ribagorça i la Val d’Aran. A dins hi ha artesans que fan demostracions dels treballs tradicionals amb la llana: des de xollar l’ovella a l’elaboració de matalassos. Abans que els nòrdics ens inundessin els dormitoris del país d’edredons de ploma d’oca i de novel·les de detectius depressius, al Pirineu català la gent s’escalfava amb llana d’ovella xisqueta i s’explicava històries de llops, encantats i dones d’aigua. La Caravana de la Xisqueta, que és el nom de la rulot, vol recuperar un patrimoni i uns oficis, els de la ramaderia autòctona, que la crisi –ai!– torna a posar en primer pla.

(Publicat a Presència el 19 de maig del 2013)

El Pirineu enamora Israel

Cuina del Pallars amb la carta en hebreu. Això és el que pot trobar el comensal al restaurant Juquim d’Espot. Molts visitants del Parc Nacional d’Aigüestortes hi fan parada abans o després d’endinsar-se cap als estanys i els senders del parc natural. Molts són catalans. Però la segona nacionalitat és la israeliana. «Fa 10 o 12 anys van començar a venir els israelians i al final vam decidir traduir la carta i també adaptar alguns plats», explica Jaume Vidal, propietari del restaurant. Així, al Juquim tenen dos vins i un cava caixer i ofereixen una àmplia oferta de plats vegetarians i carn sense porc, del gust del públic israelià. Cada cop que introdueix un nou plat a la carta, Vidal contacta amb un professor de la Universitat de Tel Aviv, amic ja del restaurant i enamorat del Pirineu, que li facilita la traducció i una explicació en hebreu dels ingredients.
No és cap anècdota. El turisme israelià s’ha convertit des del 2010 en el principal turisme internacional al Pirineu de Lleida, desplaçant francesos, holandesos i alemanys. Durant el 2012, el 30% dels turistes estrangers que es van presentar en alguna oficina d’informació del Parc Nacional d’Aigüestortes eren israelians, mentre que de francesos en van ser el 23%, el 13% d’Holanda i el 10% eren alemanys. «L’israelià és un client que va a més», explica Josep Ramon Aytés Farré, de l’hotel Pessets de Sort. Ells també han notat els darrers anys un augment espectacular d’aquesta procedència. Es tracta, a més, d’un turisme molt interessant per al sector turístic pirinenc, ja que no es concentra a l’hivern ni al mes d’agost, sinó que acostuma a repartir-se al llarg de l’any.
Mayan Benda és israeliana i viu des del 2007 en un petit poble del Pallars a prop de Sort. Fa de guia del Parc Nacional d’Aigüestortes amb el seu 4×4 i molts dels seus clients són israelians. «A Israel no tenim alta muntanya ni grans espais, però els israelians som molt amants de la muntanya i dels pobles antics, i molt viatgers», explica la Mayan.
Els seus clients són majoritàriament famílies amb nens o bé parelles de cinquanta o seixanta anys. Fan estades de cinc a set dies durant els quals combinen diferents activitats: ràfting, senderisme, barrancs, rutes en 4×4. «També hi ha joves, però ells prefereixen anar per lliure, amb cotxes de lloguer, sense viatges organitzats ni guies», explica la Mayan. «És un costum a Israel que els joves, després de tres anys de servei militar, s’estan tres, sis o dotze mesos viatjant pel món abans de reincorporar-se a la vida civil i laboral. El Pirineu també és un dels destins preferits per als israelians més motxillers.»
La via d’entrada del turisme israelià al Pirineu és Barcelona. «La ciutat de Barcelona els encanta, la coneixen de fa temps, i per això van començar a buscar alternatives fora de la ciutat per complementar la visita», assenyala en Yanis, director de l’agència Travel Nexus. Des de la seva oficina a Barcelona organitzen viatges i rutes per a israelians arreu de Catalunya. «Ara és al revés: demanen rutes pel Pirineu català durant una setmana, i acabar mig dia fent una visita ràpida a Barcelona.»
Per què els Pirineus, i no els Alps? Segons en Yanis, l’israelià «és un turisme molt sofisticat, que fuig de les massificacions, i els Alps és una destinació molt explotada». «En canvi, el Pirineu o destinacions a l’Amèrica Llatina o a l’Àsia són preferides perquè troben pobles i gent autèntica, aliena al turisme.»
Hi coincideix Guy Reifenberg, un altre israelià resident a Catalunya, promotor turístic a través de l’agència Kokopeli: «El Pirineu encara és un lloc força salvatge, no és cap decorat per a turistes.» «A més, que no es troba lluny d’Israel, del Mediterrani, i és a prop d’una ciutat que és una autèntica meravella com Barcelona», explica en Guy. Per això, recomana a les autoritats locals que no posin gaire senyalització en hebreu. «Pot ser fins i tot contraproduent, perquè la gràcia del Pirineu per als israelians és que està poc explotat turísticament.» Segons ell, el Pirineu com a destinació es va popularitzar a Israel fa uns deu anys a través del boca a orella, sense campanyes de màrqueting, i ha anat a més els darrers temps afavorit per diversos factors polítics, com les males relacions d’Israel amb Turquia.
Molts israelians que visiten el Pirineu solen conèixer Catalunya i hi simpatitzen: «Els guies ens trobem que sí, a la gent li interessa, a més avui en dia coneixen bastant el procés independentista de Catalunya», explica Dan Gazit, guia de Travel Nexus. «I a tots els israelians, a més, els encanta el Barça», subratlla.
Des del Pallars es promociona la Ruta de la Llibertat, amb els passos clandestins que es van fer servir durant la Segona Guerra Mundial i per on van fugir molts jueus de l’Europa ocupada pels nazis. És un al·licient més, explica la Mayan, però no el definitiu. Més que la història, els atreu l’experiència de la muntanya i la natura. L’agència Travel Nexus està organitzant un esdeveniment singular a partir d’aquesta idea: 600 dones israelianes viatjaran en 4×4, en quinze grups al llarg de l’estiu, pel Pirineu català, andorrà, aranès i occità. «L’anomenem la Ruta de la Llibertat, i està dissenyada pensant en la història de la fugida del poble jueu durant la guerra però també en el simbolisme de la llibertat i l’emancipació de les dones», explica en Yamis. «No és un itinerari fàcil: hauran de conduir 4×4 per alta muntanya, acampar… tota una aventura. Però aquest és l’esperit del Pirineu que enamora els israelians.»

Dos mil israelians al Camp Nou
Com és que un país de només set milions de persones, si fa no fa com Catalunya, aporta al Pirineu més visitants que França, Alemanya i Anglaterra? Barcelona és una de les claus. «La ciutat de Barcelona agrada molt als israelians, la senten molt propera geogràficament», explica en Yamis, director de Travel Nexus. «Després van venir les rutes a Besalú pel passat jueu, Figueres per Dalí, Montserrat, el Pirineu.» Però Barcelona continua sent la destinació principal. També per a negocis i congressos. I futbol. «En el darrer partit de la Champions, contra el Milan, hi havia dos mil israelians al Camp Nou», calcula. «Sense cap equip propi potent, el Barça és l’equip de molts israelians.» Fins i tot en partits rutinaris de lliga hi pot haver prop d’un miler de turistes i/o seguidors que s’hi han desplaçat des d’Israel, assegura aquest director turístic.
(Publicat a Presència el 31 de març de 2013)

La vinya pot esperar

Des de molts punts de les terres de Ponent es pot contemplar aquest hivern la fabulosa filera de pics blancs que forma el Pirineu nevat. Aquest skyline significa turistes amb esquís a l’hivern i aigua a dojo per regar a la primavera. Aquesta abundància feia temps que no es veia. Els últims cinc anys la neu ha estat escassa, fet que ha afegit encara més incertesa al sector de l’esquí, que durant dues dècades ha mantingut viu el turisme al Pirineu lleidatà. Alguns ja apunten a la vinya com a nou cultiu pirinenc a causa del canvi climàtic, en la recerca desesperada de substituts de futur per a l’economia de muntanya. Aquest hivern, però, el fred i la neu han donat un respir. La vinya pot esperar.

(Publicat a Presència el 17 de febrer del 2013)

Una camioneta carregada de llibres

Durant la guerra del 36, el poeta Joan Oliver conduïa una camioneta amb la inscripció del departament de Cultura de la Generalitat cap a les zones del front. El vehicle no portava bombes ni fusells. Només llibres. L’objectiu era abastir de lectura els soldats, els hospitals de campanya, els pobles del front d’Aragó, del Segre i de l’Ebre. A vegades, si la guerra ho permetia, la camioneta arribava fins a la mateixa línia de combat perquè els soldats puguessin tenir un nou llibre per llegir durant les hores de descans.

La història surt a El bibliobús de la Llibertat de Miquel Joseph (Símbol, 2008) i la recull la Nati Moncasí: “És una imatge molt maca, tot i que també explica per què no es va guanyar la guerra.” La Nati és la cap de la Central de Biblioteques de Lleida i fa 30 anys va participar, com a jove treballadora de la recuperada Generalitat, en la posada en marxa d’un bibliobús per al Pirineu lleidatà. Li van posar de nom bibliobús Pere Quart, en record de Joan Oliver. Va començar carregat d’èpica: el conductor, Aleix Gistau, sortia de Lleida el dia 1 de cada mes amb un furgó ple de llibres i durant vint dies recorria el Pallars i l’Alta Ribagorça fins tornar el dia 20 a Lleida. Dormia en fondes i pensions, i si la neu o les avaries l’atrapaven en algun lloc inoportú tenia un matalàs al furgó per fer-hi nit entre els llibres. Gistau repartia els llibres, en recollia els llegits, i apuntava les peticions per a la propera entrega. Generacions d’escolars i d’adults van poder accedir a un servei fins llavors restringit a poblacions grans.
El 1995 va ampliar els pobles del recorregut i des del 2006 el servei va canviar a un gran autobús més preparat. Disposa des de llavors d’una bibliotecària a bord, la Leo Canut. Divendres passat, Gistau i Canut i la resta del servei van celebrar el 30è aniversari a Isona. Ara la Generalitat té a Lleida 37 biblioteques, algunes d’elles en fabulosos edificis molt ben preparats i equipats. Però per a la Nati Moncasí el bibliobús Pere Quart és de les més especials. A vegades, les guerres que valen la pena són les que es guanyen a les trinxeres més difícils.

(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 7 de desembre de 2012)

Foto: Bibliobús a Rialp. MARTA LLUVICH / ACN

Pica d’Estats

El jurat del premi Pica d’Estats de periodisme, que convoca cada any la Diputació de Lleida, es va reunir dissabte passat i va decidir premiar el reportatge sobre el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici que vaig publicar el 22 d’agost a la revista Presència. Els ho agraeixo molt, al llarg de l’any diferents mitjans publiquen molts i bons reportatges sobre les terres de Ponent i del Pirineu, cosa que encara afegeix valor al reconeixement. El reportatge sobre Aigüestortes intenta explicar el fallit intent del govern tripartit d’ampliar l’únic Parc Nacional reconegut per l’Estat a Catalunya, i les reticències territorials i econòmiques que han impedit que el projecte tirés endavant. El nou govern haurà de decidir ara si vol tornar-ho a intentar sota uns altres paràmetres, o bé deixar-ho córrer. Si algú té curiositat, deixo aquí els PDF del reportatge: 22PGIR_008, 22PGIR_009, 22PGIR_01022PGIR_012, 22PGIR_013

L’heroi torna a Sort

Sort va retre homenatge ahir a l’aviador nord-americà Charles Yeager. Al seu país és molt conegut: va ser el primer home que va viatjar més de pressa que la velocitat del so, en un enginy elaborat per la NACA, l’agència precursora de la NASA. Va ser el 14 d’octubre del 1947, justament ahir va fer 63 anys. Gràcies a aquella proesa, el general Yeager té una estàtua en una base naval nord-americana, han posat el seu nom a un aeroport de Virgínia, i la seva entrada a la Wikipedia anglosaxona és el doble de llarga que la de José Montilla i Artur Mas a la Viquipèdia catalana. Continua llegint «L’heroi torna a Sort»

La bici de Maragall i la moto d’Hereu

Per promoure la candidatura de Barcelona 92, Pasqual Maragall es va embotir en un xandall blanc i va fer-se fotos dalt d’una bicicleta. Ahir, Jordi Hereu va posar-se un anorac de muntanya i va cavalcar durant uns minuts dalt d’una moto de neu davant de les càmeres desplaçades a l’estació d’esquí d’Espot. Hereu no conduïa, sinó que anava de paquet, però és que una cosa és prendre riscos polítics i pilotar la ciutat cap a una incerta aventura olímpica sense saber si la ciutat li va al darrere, i una altra trencar-se una cama per una foto.

Continua llegint «La bici de Maragall i la moto d’Hereu»

Barcelona 2022

El que m’agrada de la idea dels Jocs d’Hivern de Barcelona i el Pirineu és que preparar la candidatura servirà per cosir el país. És nou que la capital orienti d’aquesta manera la seva mirada cap al país interior, cap a muntanya. Que Barcelona faci el seu go-west particular. Ja tocava. Barcelona portava massa temps desorientada, perduda en ella mateixa, sense saber cap a on anar. El fracàs del Fòrum l’havia deixat en estat de xoc, i ha deixat passar uns anys preciosos paral·litzada en debats estèrils, castradors, com el del civisme o les esquerdes de la Sagrada Familia. Quants anys perduts parlant de collonades a l’Ajuntament en lloc d’agafar les regnes del país del qual és capital i portar-lo a fer-se un lloc al món. Ara Barcelona ja té una via sortida: cap al país, cap a l’interior, a buscar les muntanyes i liderar un projecte que ens ha de projectar als catalans al món. Tant me fa si és un bluf preelectoral, si és un últim salvavides per a uns governants apurats. Només pel canvi d’orientació de la capital respecte el país, i del país respecte la seva capital, ja haurà valgut la pena.

Pirineus is not Lleida?

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha anunciat que plantarà cara a la divisió de la demarcació de Lleida en dos vegueries: la de Lleida i la de l’Alt Pirineu i Aran. Em sembla molt bé que un alcalde defensi que la seva ciutat sigui capital d’un territori més gran que el que la proposta de vegueries li vol atorgar. És legítim, i gairebé és la seva obligarció fer-ho així. Igual que són legítimes les aspiracions de Sort, Tremp o la Seu d’Urgell de formar una vegueria pròpia des d’on gestionar més directament els seus interessos. El problema és que el Paer en cap de Lleida s’equivoca quan porta la discussió al terreny dels sentiments. Continua llegint «Pirineus is not Lleida?»