La llana de la Xisqueta

Aquests dies, i fins al juny, una vistosa rulot hippie, tota de coloraines, recorre els pobles del Pallars, l’Alta Ribagorça i la Val d’Aran. A dins hi ha artesans que fan demostracions dels treballs tradicionals amb la llana: des de xollar l’ovella a l’elaboració de matalassos. Abans que els nòrdics ens inundessin els dormitoris del país d’edredons de ploma d’oca i de novel·les de detectius depressius, al Pirineu català la gent s’escalfava amb llana d’ovella xisqueta i s’explicava històries de llops, encantats i dones d’aigua. La Caravana de la Xisqueta, que és el nom de la rulot, vol recuperar un patrimoni i uns oficis, els de la ramaderia autòctona, que la crisi –ai!– torna a posar en primer pla.

(Publicat a Presència el 19 de maig del 2013)

“Observar des de l’espai proper està a l’abast de tots”

Entrevista a Enrique Herrero, promotor del projecte SonCube

Va néixer a València el 1986, va viure a Lleida desde petit i compagina la recerca a l’Institut de Ciències de l’Espai amb la realització de programes educatius a l’observatori de Món Natura Pirineus, a les planes de Son. Des d’allà va llançar l’estiu passat una sonda a l’estratosfera. Ara repetirà l’experiència, però amb un projecte obert perquè els alumnes d’institut hi puguin afegir experiments. Fa unes setmanes ho va presentara la UdL.

Per què vol enviar una sonda a l’estratosfera des del Pirineu?
La idea de Soncube és fomentar el fet que la gent pot ser observadora i experimentar per ella mateixa. Tothom. La gent corrent. L’estiu passat, amb molt pocs diners, vam enviar un objecte construït per nosaltres mateixos a l’espai proper; va mesurar temperatures i va prendre imatges de la Terra des de trenta quilòmetres, i després el vam recuperar. El vam enlairar des de les planes de Son, al Pallars, i va caure a Andorra, en una muntanya a 2.500 metres d’altitud. Tinc imatges de la Terra corbada fetes amb una càmera comprada per 50 euros per E-bay. Tot allò que ens expliquen els llibres ho podem veure per nosaltres mateixos.
Tocar l’espai és a uns pocs euros de distància?
La idea era fer-ho tan barat com fos possible. La carcassa de la sonda és una caixa de Porexpan que ens van deixar en una farmàcia. L’estructura d’alumini la va fer un company de Mollerussa, i ha sobreviscut a una caiguda des de l’estratosfera.
Poca broma!
Sí, està molt treballada. El sistema de seguiment està fet amb components electrònics comprats per internet, i un altre company els va programar amb codi lliure. Vam posar-hi sensors de temperaturai vam programar la càmera de fotos perquè capturés imatges regularment des de l’espai proper. A més, no volíem que quedés entre amics, sinó fer-ho arribar al públic, en especial als joves. Per això ho vaig integrar al projecte de Món Natura Pirineus de la Fundació Catalunya – La Pedrera. Tot va costar uns 600 euros. Comptant-hi el globus i l’heli, que és el més car.
I vau obtenir algun resultatinteressant?
A part de les imatges de l’enlairament i les fotografies de la Terra, que són espectaculars, vam poder comprovar que a partir dels quinze quilòmetres d’altitud es produeix la inversió tèrmica, les temperatures llavors tornen a pujar a mesura que ens elevem. És l’efecte de la capa d’ozó, que protegeix la Terra de l’escalfament solar.
Ara vol repetir-ho.
Sí. Tenim previst enlairar la sonda Soncube des de les planes de Son el 7 de setembre, mitjançant un globus d’heli que farà pujar la sonda fins a l’estratosfera. Ja hem començat a tramitar els permisos. Hi hem fet millores: una càmera de vídeo que retransmetrà en directe per internet. Potser no tindrà connexió als trenta quilòmetres d’altura, però fins allà donarà una visió espectacular. Ho financem a través del micromecenatge, amb la plataforma Verkami. En quinze dies ja hem aconseguit els 1.500 euros necessaris per tornar-lo a fer pujar, ara amb experiments d’alumnes de batxillerat.
Expliqui això.
Hem obert un concurs perquè els alumnes de batxillerat dels instituts catalans puguin proposar experiments a realitzar a gran alçada. No importa el tema: meteorològic, biològic, físic… Nosaltres els hi financem, amb un límit de 500 euros. A www.soncube.com hi és tot ben detallat.
D’on li ve, la passió per l’espai?
De tenir-ho a l’abast. Tenia 13 o 14 anys i el meu avi em deixava uns binocles fantàstics, i a l’estiu al poble vaig trobar un llibre d’astronomia. Em va fascinar comprovar que allò dels llibres existia de debò i jo mateix ho podia mirar. Ho recomano als joves que pugen a Son: menys pantalles i més finestres. Ara m’hi dedico, la meva especialitat és la recerca d’exoplanetes, planetes que es troben fora del nostre sistema solar.
Però ara els astrònoms professionals no miren pel telescopi, sinó pantalles d’ordinador, oi?
Sí. És lògic. L’ull humà és molt limitat. Tenim càmeres molt sensibles que descomponen la llum en tot el seu espectre. Els grans observatoris del món són ara sales plenes d’ordinadors. Quan he estat en algun, però, el primer que he fet és demanar on és el telescopi, la cúpula oberta, el cel. Per sentir-me observador. Hem vingut a observar.

(Publicat a El Punt Avui el 7 de març del 2013)

Obscuritat i prepotència amb la MAT del Pallars

Han aparegut al Pallars unes estaques que marcarien el lloc on posar les torres de la línia de molt alta tensió (MAT) de la Ribagorça i el Pallars. La línia Penyalba-Montsó-Isona vol interconnectar la xarxa aragonesa i catalana de molt alta tensió per reforçar l’abastament de l’àrea metropolitana de Barcelona i el corredor elèctric entre l’Estat espanyol i el francès. Continua llegint «Obscuritat i prepotència amb la MAT del Pallars»