Aquesta setmana ha començat la construcció d’un Parador Nacional a l’edifici del Roser de Lleida, un antic convent al bell mig del centre històric de la ciutat. A la Paeria li ha semblat perfecte que aquest edifici històric formi part de la xarxa pública d’hotels de l’Estat, com a motor per revalorar el centre històric i el maltractat carrer Cavallers, i no ha tingut cap inconvenient a aprovar el projecte de Paradores Nacionales SA. Però hi ha un problema: aquest és un dels edificis més simbòlics de Lleida. Les tropes de Felip V el van saquejar i incendiar quan van ocupar la ciutat el 1707 i hi van morir molts lleidatans. S’ha convertit en bandera de la resistència lleidatana a l’ocupació borbònica. Cada any s’hi fa la commemoració oficial de la diada de l’Onze de Setembre. Per a molts lleidatans, fer un Parador Nacional al Roser és com plantar un hotel al Fossar de les Moreres.
L’edifici data del segle XVII i des de l’ocupació de les tropes de Felip V ha viscut la mateixa degradació del castigat centre històric de Lleida, descapçat llavors per la conversió de la Seu Vella en un recinte militar i per la destrucció de centenars de cases nobles i palauets per fer l’àrea defensiva d’aquella caserna gegantina: com si s’hagués plantat una caserna militar a la plaça Sant Jaume de Barcelona i s’hagués enderrocat els edificis en una àrea de mig quilòmetre.
Ara, per recuperar urbanísticament aquest maltractat centre històric, la Paeria està fent operacions d’obertura de places i carrers i de reconversió d’alguns edificis. I que l’Estat faci del Roser un hotel és coherent amb això. Però les transformacions urbanes no han d’anar en contra de la identitat i els símbols d’una ciutat, a no ser que volem fer ciutats banals, intercanviables, sense nació ni història, sense personalitat. Hi ha centenars d’usos possibles que haguessin mantingut el Roser com a espai públic de la ciutat, i només cal mirar, per exemple, a l’altre costat del riu Segre, al barri de Cappont, on s’ha construït tot un exitós campus universitari fora de la vila històrica, sense preveure què bé que haguessin anat alguns d’aquests equipaments com a revulsiu en punts estratègics del centre: com el CCCB o la Blanquerna al Raval de Barcelona.
Però al Roser no tindrem universitat. Els lleidatans s’hauran de conformar a tenir un símbol nacional ple d’habitacions amb minibar, sales d’empresa i spa. Això sí: sempre serà millor això que no pas que el tornin a cremar.