L’Ajuntament de Lleida ha decidit fer tancar de nit les petites botigues d’alimentació del centre històric, aquelles a les quals la llei permet obrir fins a altes hores de la matinada o fins i tot la nit sencera i que a Lleida acostumen a regentar marroquins i subsaharians. La mesura no és un càstig per vendre aigua a dos euros o tomàquets postcongelats i insípids a preu de delicatessen, que, segons com, podria ser un motiu prou justificat. La idea és rebaixar l’activitat nocturna en una zona que fa temps que desperta queixes veïnals per assumptes de convivència i que a l’estiu, amb la calor i l’insomni rondant amb plena llibertat per tots i cadascun dels carrerons del barri vell, es fan encara més evidents. A falta d’altres entreteniments, l’exterior d’aquestes botiguetes es converteix en punt de trobada de noctàmbuls ociosos que fan una cervesa i xerren de la vida i de les seves coses i passen la nit mentre dalt als pisos n’hi ha que intenten dormir.
Amb el barri antic de Lleida, a l’administració li passa com amb tants altres problemes quotidians difícils de mesurar: en un primer moment es nega el problema i s’acusa el denunciant de moure’s per prejudicis i sensacions alarmistes, i després, quan l’olfacte polític diu que potser sí que cal fer-hi alguna cosa, llavors s’hi actua amb una contundència inesperada. No és cosa de Lleida sinó d’arreu: en aquest país, la correcció política va canviant en silenci, igual que l’eix de la terra s’inclina d’un costat a un altre sense ni adonar-nos-en, i arriba un dia en què hem passat de cedir terrenys per fer mesquites i subvencionar càtedres de multiculturalitat a prohibir burques pràcticament inexistents i justificar amb paternalisme els discursos protoxenòfobs cada cop més desinhibits.
A mi, el centre històric de Lleida em té enamorat. Si hagués d’anar a viure a aquesta ciutat buscaria en primer lloc per alguns dels seus carrerons on el pes de la història conviu amb les incògnites de futur d’aquest país. Per això desitjo tot l’encert a l’administració, als veïns, a les associacions que hi treballen, que sàpiguen redreçar-ho sense ignorar els problemes ni anar a cegues.
(Publicat a El Punt Avui el 5 d’agost del 2011)
