Quan aquests dies es parla, una altra vegada, del trasllat o no de la principal mesquita de Lleida a un polígon industrial de la ciutat, caldria que els periodistes féssim un parèntesi, convoquéssim als lectors interessats a una trobada en dia i hora determinada, i els féssim una ruta guiada per aital polígon. Hi ha coses que no es poden explicar ni amb tots els adjectius del diccionari.
Es tracta d’un dels indrets més sinistres de Catalunya. És un suburbi postindustrial de carrers amb l’asfalt aixecat, bonys perillosos invisibles a la nit perquè els fanals quan n’hi ha no funcionen, voreres que han desaparegut entre els matolls i l’erosió, vies de tren mig colgades, escombraries, plàstics, llaunes, sabates abandonades que s’acumulen pel qualsevol indret sense que ningú hagi pensat mai a recollir-les. Sigui l’hora que sigui, no s’hi veu mai ni un ànima al carrer, cosa normal si tenim en compte que per allà no hi ha cap lloc decent per al pas de persones i els obrers han d’agafar el cotxe fins i tot per anar a dinar al bar de l’altre extrem del carrer.
Per això em sobta tant la diligència que tenen els empresaris del polígon a denunciar els greus perjudicis i els insostenibles problemes de mobilitat i de seguretat que els comportaria una mesquita (fins al punt que alguns diuen que hauran de plegar), i en canvi no han gastat mai tantes energies a fer endreçar els seus carrers. El gran nucli industrial de Lleida s’ha convertit en una autèntica vergonya urbanística on cap empresa que vulgui cuidar la seva imatge voldria instal·lar-se mai.
És veritat que un polígon industrial no és el lloc adient per a una mesquita. El millor lloc per a una mesquita, una església, una penya barcelonista o un ateneu llibertari és la trama urbana. La ciutat. Les places i els carrers de les ciutats són per definició el lloc de les activitats socials, econòmiques, comercials, culturals, el lloc de relacions sovint conflictives però precisament per això, per aquests conflictes, les ciutats són ciutats i tenen la força que tenen.
Un imam provocador
L’imam de Lleida és un imam difícil, provocador. Seguidor i propagador del salafisme, un corrent purista i radical que s’allunya dels valors majoritaris de la nostra democràcia imperfectament laïca. Utilitza el malestar veïnal que provoca la sobreocupació del seu local per tal d’obtenir més ajuts per a la construcció de la futura mesquita. Presumeix de recomanar el vel en els seus discursos ara que tants altres són hipersensible al vel, i justifica amb arguments de “llibertat” el fet de negar la salutació a les dones regidores que se li acosten. Amb aquest element, posat allà no pas per inspiració divina sinó perquè la majoria de membres de l’associació islàmica de Lleida l’han votat i s’identifiquen amb ell i amb el que defensa, és amb qui Lleida ha de jugar aquesta complexa partida de la diversitat religiosa i cultural. Però la solució em sembla que no és apartar-los a un polígon, on poden esdevenir un grup més tancat, aïllat i per tant problemàtic.
El primer cop que vaig entrar al polígon industrial del Segre era l’hivern i la boira que cobria aquell paisatge de naus brutes i farineres fantasmals em va fer dubtar si havia arribat a l’emergent capital de la Catalunya interior o bé m’havia equivocat de direcció, havia travessat Europa, l’estapa russa i Sibèria i m’endinsava en algun suburbi de decadència postoviètica als afores de Vladivostok. Un oratori aquí? Potser no. Però estic segur que si en aquest polígon d’asfaltatge tèrvol i cruïlles assassines no hi ha més accidents, és perquè algú d’allà fa cada dia unes quantes oracions extres i ha posat un ciri al sant adequat.