Enllestida una lectura nadalenca: A la carretera, de Jack Kerouac, un dels fundadors de la generació Beat. L’he llegit en la seva versió inicial, la que Kerouac va mecanografiar sense punts i aparts en una llarg rotlle de paper que, segons diu la contracoberta del llibre editat pel Grup 62, quan s’estirava a terra sembava una carretera. El llibre sembla que no parli de Lleida però en realitat no parla d’una altra cosa. A la carretera arrenca amb un jove novaiorquès, el mateix Kerrouac, a qui se li acaba de morir el pare i marxa fent auto-stop cap a l’Oest buscant alguna cosa tot i que encara no sap ben bé quina. Fent camí pels Estats Units de punta a punta, retroba un vell amic, en Neal Cassady, un jove marginal dels barris baixos de Denver, lladre de cotxes amb aspiracions de poeta, amic de Kerouac en la vida real i que la generació d’escriptors i poetes de Keoruac, Allen Ginsberg i companyia van convertir en icona de la rebel·lia, l’esperit lliure i la vida esbojarrada de la Generació Beat. Mentre als anys cinquanta la política ianqui vivia una de les etapes més repressives i ultradretanes de la seva història, tota una generació de joves sense rumb feien auto-stop cap un Oest mitificat i es veien representats en una novel·la plena de paios que ballen jazz amb el cervell ple de bencedrina, putes, lladres de cotxes, ionquis que es punxen morfina i un anti-heroi canalla i promiscu que tot ho admirava i al mateix temps tot tant se li enfotia.
Al cap d’una dècada, Los Angeles i San Francisco, les dos grans ciutats on concloïa triomfant l’Oest americà, ja s’havien convertit en la meca d’una nova contracultura que va canviar els Estats Units.
Aquesta mitificació de l’Oest, del rere-país, aquesta recerca de la substancia vital i col·lectiva més essencial pels racons més recondits del país, no es dóna de cap manera a Catalunya, on ningú no es mou del seu petit raconet si no és que l’han de matar. Si Kerouac va escriure aquells pelegrinatges esbojarrats cap a l’Oest buscant l’ànima americana entre borratxos, idealistes i ionquis de tota mena, és perquè al segle XIX Walt Withman, el gran poeta nacional nordamericà, ja va marcar el camí, mitificant el seu país-continent com una gran i salvatge extensió on buscar l’ànima indivual i col·lectiva. A Catalunya, això ho va fer Jacint Verdaguer i va apuntar cap al Pirineu, cap al Canigó, i va construir un relat nacional que de Barcelona seguia l’eix del Llobregat cap al nord. El noucentisme de seguida va comprar la mitificació de Verdaguer però per domesticar-la i omplir-la de xalets i de segones residències des del Montseny fins a la Cerdanya.
I als cinquanta i seixanta, ai, nosaltres, amb els referents culturals i literaris trencats per la guerra i la dictadura, en lloc d’un Kerouac vam tenir Josep Pla, que no va llançar els catalans més inquiets a la recerca d’una nova i postmoderna identitat nacional i de llibertat individual per tots els raconcs del país sinó que es va limitar a dibuixar una costumista i autocomplaent versió de nosaltres mateixos, amb l’Empordà domesticat i folcloritzat com a nou territori mític per a una burgesia benpensant i ansiosa de netejar la seva mala consciència respecte de la catalanitat.
Quan a Lleida parlen de reequilibri territorial i demanen autovies i fàbriques i aeroports i tot quant els permeti enganxar-se al progrés de la resta del país, em penso que erren el tret: el que han d’aconseguir abans de tot és un relat, un mite, un Kerouac, un Verdaguer, almenys un Pla, algú que els posi en l’imaginari col·lectiu dels catalans i que faci apuntar cap al Ponent català les energies creatives del país. Ja ho ha dit més d’un cop Josep Maria Escribà, el gurú de Compromís per Lleida. Els lleidatans han de conquerir primer l’ànima de la resta de catalans. Després tot els vindrà donat.