Qui ho havia de dir, que la sinuosa i minimalista plaça de disseny de Benedetta Tagliabue seria el focus de la revolta ciutadana a Ponent. La plaça Ricard Viñas, l’últim símbol del “desarrollismo” de disseny de la Lleida d’Àngel Ros, ha estat ocupada pels joves i no tan joves indignats amb polítics, banquers i “poderosos” en general. Ahir al vespre se’n van concentrar uns tres-cents, mig centenar es van quedar a la nit, una trentena han passat efectivament la nit al ras, i avui s’espera que a les 20h del vespre es torni a omplir la plaça amb noves remeses d’indignats lleidatans.
Un d’ells és en Ximi. Ha passat la nit a la plaça. Aquest migdia l’he trobat amb una armilla reflectant (una mena d’uniforme improvisat per als organitzadors o, millor dit, per als que mínimament estan informats del que s’hi cou allà), responent al telefon, garantint que no falti pintura per a les pancartes ni menjar per als que dinaran allà. La falta de son es nota, però ell no perd el somriure. “Una migdiada? Que va, després de dinar hauré d’anar a fer les pràctiques”, diu aquest estudiant de la UdL. “Tot es va muntar de forma improvisada, espontània. Ahir quan vam veure el que s’organitzava en altres llocs vam dir fem-ho. I aquí estem. Ha estat impressionat. Tot a través del twitter.” I això en una ciutat com Lleida on el tòpic, diuen, és que a sindicats i partits els costa Déu i ajuda organitzar manifestacions d’unes poques dotzenes d’ànimes.
En l’estona que dura l’entrevista no paren de sonar els clàxons dels cotxes que fan el giratori de la plaça. Saluden els manifestants, en aquella hora pocs, que s’estan a la plaça. Alguns conductors treuen el braç per la finestra i aixequen el polze cap a munt en senyal de complicitat. “Porten així des de les sis del matí. Toquen el clàxon i ens donen ànims. La gent ha reaccionat d’una forma sensacional. Ens han portat menjar, begudes, les botigues i bars de la zona venen a veure’ns si necessitem alguna cosa.”
Han aconseguit una vela on aixpluga les cadires i taules d’una improsada sala d’estudi. Molts d’ells són estudiants i estan d’examamens. No saben de què treballaran quan acabin els estudis ni en quines condicions. Sí que saben que volen canviar el futur. “També hi ha gent que treballa, que ara no hi són, i aturats i gent gran, jubilats, molts d’ells vénen i pregunten i firmen el manifest i ens donen suport”.
Aquest vespre faran una segona assemblea i decidiran si continuen la protesta i de quina manera. La Junta Electoral Central havia de decidir a primera hora de la tarda què fer amb les acampades. “Si ordenen que marxem? No sé què farem, ja ho drià l’assemblea”, diu en Ximi. Els seus ulls, però, diuen que està clar el que decidiran: això no es mou fins que la cosa, alguna cosa, no se sap ben bé quina, canviï d’una vegada.
Si continuen, es donarà demà una circumstància estranya: el PSC fa el seu míting final de campanya d’Àngel Ros a la mateixa plaça Ricard Vinyas. Acampats i socialistes compartiran l’espai? “Per què no? És qüestió d’organitzar-se i deixar lloc a tothom”, opina en Ximi. Ara bé, els rumors apunten a un canvi d’emplaçament del PSC. Seria tota una metàfora de com l’#acampada està desplaçant la campanya electoral i descol·locant els partits.